Trini Riu Amblàs va descobrir la seva vocació professional mentre estudiava Educació Especial i treballava temporalment a la biblioteca del barri de la plaça de Catalunya de Manresa. L’any 2007 es va incorporar a l’equip de la Biblioteca del Campus Universitari de Manresa (BCUM), on va arribar després d’haver treballat en l’arrencada de la biblioteca de l’Institut Lluís de Peguera i la de la Biblioteca de Cal Gallifa de Sant Joan de Vilatorrada. A més de bibliotecària, és una de les persones que integren la Comissió Aloy del Centre de Documentació en Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy d’UManresa.
Tot i que ara visc a Artés, soc de Manresa. Vaig estudiar a l’Escola Flama i a l’Institut Lluís de Peguera. Quan vaig acabar la secundària, vaig decidir estudiar Educació Especial. La meva mare treballava amb infants amb dificultats d’aprenentatge i de vegades l’ajudava i m’agradava, així que vaig optar per aquesta titulació. Mentre estudiava, feia feines de monitoratge. Vaig estar en menjadors escolars i un dia vaig anar a parar a la biblioteca del barri de la plaça de Catalunya. Allà se’m va obrir un món nou. Em va fascinar i, per això, quan vaig acabar d’estudiar Educació Especial, vaig fer Biblioteconomia.
Dins del món de les biblioteques jo em sento una mica un “bitxo raro” perquè no és gaire habitual trobar bibliotecaris a qui agradi catalogar. La catalogació pot ser monòtona i avorrida, però jo la gaudeixo. D’altra banda, també gaudeixo molt la part de contacte amb el públic per ajudar-lo a satisfer les seves necessitats pel que fa a documentació i lectura.
Mentre estudiava i durant els estius, vaig continuar treballant a la biblioteca veïnal. Després, vaig tenir la sort de poder anar a treballar a l’Institut Lluís de Peguera. En aquell moment es va posar en marxa la Biblioteca del Casino de Manresa i es van unir les dues biblioteques públiques que hi havia a Manresa, la de “la Caixa” i la de l’Institut. Em vaig haver d’encarregar de posar en marxa la nova biblioteca del centre. Teníem tot un espai que havia quedat buit i que havia d’adaptar-se a les necessitats dels estudiants del centre. Recordo que, durant el procés, vaig haver de treballar amb docents que havien estat mestres meus. El canvi de rol i de relació amb ells en aquell moment va ser molt sorprenent.
Em vaig presentar a les oposicions per a la nova biblioteca pública de Sant Joan de Vilatorrada, a Cal Gallifa. Era durant l’últim any dels estudis. Allà vaig treballar en el trasllat del fons de la biblioteca a les noves instal·lacions i en la seva reformulació. Anàvem a un espai molt més gran i nou. Era completament diferent del que havia fet fins llavors. Al Peguera, la biblioteca estava molt concebuda com a sala d’estudi i la meva feina s’orientava a organitzar el fons i a donar suport als docents i estudiants. En canvi, a Cal Gallifa, la feina era molt dinàmica, s’hi feien moltes activitats de difusió i promoció de la lectura. Les noves biblioteques són espais molt lluminosos, concebuts com a centres culturals i llocs per atraure tot tipus de persones.
Va ser l’any 2007, dos anys després que es fusionessin les biblioteques de la UPC i la FUB. La nova biblioteca també va incorporar el fons de l’Escola Agrària, que ja estava integrat a la biblioteca de la FUB. En aquest cas ja no vaig haver de posar en marxa un projecte nou, sinó que vaig arribar en un moment en què encara s’estava consolidant l’encaix entre les diferents realitats.
Sí, sovint ens veuen com a persones que ens passem el dia llegint. De fet, a mi la gent m’ho diu, però fem moltes coses que no es veuen. D’una banda, donem suport al PDI (Personal Docent Investigador) en recerca bibliogràfica, els ajudem a elaborar bibliografies i els assessorem per a la publicació d’articles científics. També ajudem l’estudiantat i li donem suport en tot el que necessiti per al seu aprenentatge i, finalment, fem la feina més tècnica de catalogació de fons. Jo crec que la gent ens identifica més per aquesta darrera funció, però desconeixen que fem tota aquesta tasca de suport en recerca que pot ajudar a tota la comunitat universitària. Potser tenim el repte de comunicar millor tot el que podem oferir.
És molt diferent de les altres feines que havia fet. Mentre era a Sant Joan de Vilatorrada, feia molta feina a peu de carrer, tenia molt contacte amb la gent del poble. Treballar-hi em va permetre seguir l’evolució dels usuaris, alguns dels quals coneixia des que eren petits. Tenia una part humana molt bonica. Això, en una biblioteca universitària, no ho tens, perquè els estudiants acostumen a ser-hi durant quatre anys i després se’n van: venen, estudien i marxen. Amb qui sí que es fan vincles és amb el professorat i també amb el personal d’administració i serveis de les universitats.
Antigament ho era, però això ha canviat. No vull dir que hi hagi soroll i, a més, la gent és molt respectuosa, però ara disposem d’espais de silenci absolut i d’espais on s’és més flexible i s’hi pot parlar. A més, si s’ha de fer un treball en grup, disposem de sales perquè aquesta feina no destorbi la resta de persones que són a la biblioteca. Haver de demanar a les persones que callin és una de les feines més desagraïdes que hem de fer, sobretot tenint en compte que hi ha estudiants d’altres països i que culturalment entenen les biblioteques de manera diferent de com ho fem nosaltres.
Vaig riure molt el dia que un estudiant em va tornar un dels ossos de resina que tenim de préstec per als estudiants d’anatomia dient-me que no li havia servit per fer caldo.
Sí, les persones que treballem a la biblioteca som referents per als diferents estudis que s’imparteixen al campus i, en el meu cas, jo soc la referent dels estudis d’Educació Infantil. Em va fer molta il·lusió poder encarregar-me de la catalogació del fons Josep Maria Aloy perquè m’ha permès tornar a connectar amb la literatura infantil i juvenil. Com que havia fet aquesta feina, em vaig incorporar a la comissió.
Més enllà de la gran quantitat de llibres que formen part del fons, crec que és important posar de relleu la valuosa documentació que va recollir Josep Maria Aloy sobre la literatura infantil i juvenil. Va fer una feina d’estudi de formigueta molt ben feta i que té molt valor. Posar aquesta documentació a l’abast d’investigadors, docents i estudiants és un valor afegit de la universitat. El Centre de Documentació és un espai que posa en valor la literatura i que la difon entre les estudiants del grau en Mestre d’Educació Infantil, que la treballen a les assignatures de Didàctica de la Llengua i de Literatura Infantil i Juvenil.
En un moment en què hi ha dades preocupants sobre la comprensió lectora, també la de les persones que arriben a la universitat, és important que qui s’acabarà dedicant a l’educació treballi amb aquests recursos. La comprensió lectora s’ha de treballar des de baix i és important que els estudis facin èmfasi en les eines i estratègies que han de permetre impulsar uns bons nivells tant de lectura com de comprensió, que són indicadors de societats culturitzades. Cal educar en el sentit crític i la lectura és bàsica, perquè influeix en tots els àmbits de la vida. Si no treballem això a fons, cap a on anirem?
Quan vaig arribar a UManresa en sabia ben poc, bàsicament que impartia estudis de Ciències de la Salut com a centre adscrit a la UAB. De la UPC en coneixia alguna cosa més, perquè havia fet pràctiques a la seva biblioteca. Des del 2007 fins ara, he vist créixer molt UManresa. S’ha fet gran a tots els nivells , ara és un campus de la UVic-UCC, tant que ara ja no ens coneixem entre tots i s’ha perdut aquell aspecte més familiar, però el creixement és positiu i hem guanyat en solidesa.
Principalment, gaudir de la família i anar a la muntanya a caminar. Llegeixo menys del que voldria, perquè ho faig abans d’anar a dormir, i m’adormo. Ara estic llegint On ningú no et trobi, d’Alicia Giménez Bartlett, però un dels meus preferits és Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. I a la tauleta de nit també m’hi espera un dels títols de Ken Follett.