Núria Valdés Mirón, directora de l’escola bressol Upetita

Núria Valdés Mirón és la persona que hi ha al capdavant de l’escola bressol Upetita, la llar d’infants que els estudis d’Educació Infantil van posar en funcionament el setembre de l’any 2022. Va descobrir la vocació de mestra d’infantil per vies poc convencionals, a través de les seves col·laboracions amb l’Associació Cultural El Galliner. Després d’estudiar el Cicle de Tècnica d’Educació Infantil, decideix estudiar el Grau de Mestra d’Educació Infantil a la Facultat de Ciències Socials de Manresa, compaginant estudis i feina. Després d’un periple viatger de tres anys i de dues maternitats, s’engresca a formar part del projecte de la Upetita, que dirigeix des que es va posar en marxa, ara amb 48 nens i nenes i un equip de 6 educadores. Assegura que la Upetita és l’escola bressol on tota mestra voldria treballar.

D’on et ve la vocació per fer de mestra?

No ho sé. Tot m’hi va anar portant. Vaig estudiar a l’Oms i de Prat i després vaig anar a l’institut Guillem Catà. Vaig completar el batxillerat al Lluís de Peguera, perquè ja treballava. Des dels 15 anys feia de premonitora i monitora al CAE. Vaig treballar al Campi qui Jugui, en casals d’estiu i de Setmana Santa, en extraescolars… Suposo que entrar en contacte amb l’Associació Cultural El Galliner, per la vinculació del Joan Morros i en Llorenç Planes amb l’Institut Guillem Catà, va ajudar-me a descobrir aquesta vocació. Col·laborava en la promoció de Platea Jove del Galliner visitant instituts i això em va anar conduint de manera natural a formar-me com a monitora al CAE. Compartir activitats de lleure amb infants va ser el que em va fer descobrir que m’agradava treballar-hi, especialment amb els més petits.

I per això decideixes estudiar un cicle superior de Tècnica en Educació Infantil?

Sí, quan acabo batxillerat, com que ja treballava, no tenia clar si voldria anar a la Universitat i per això vaig decidir-me per fer un cicle superior. La idea era provar-ho per decidir si continuava formant-me o no a la Universitat. De fet, en aquell moment, no tenia clar si em voldria dedicar a fer de mestra o si optaria per fer Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, perquè els esports també m’agraden molt. Però el cicle, que vaig fer al Guillem Catà, em va agradar molt i com que treballava en el món del lleure, vaig poder convalidar moltes pràctiques. Vaig acabar optant per fer el grau perquè, a banda d’agradar-me molt el contacte amb els nens i nenes, penso que una mestra és una persona que pot tenir un gran impacte en els infants, sobretot en aquestes primeres etapes. A més, fer el grau m’oferia la possibilitat de poder treballar amb infants des dels zero fins als sis anys, tant en escoles bressol com en el cicle inicial d’escoles.

Finalment, optes per educació i tries UManresa. Com va anar?

Tenia dues opcions. Estudiar a la pública, a la Universitat Autònoma de Barcelona, o quedar-me a Manresa. Fent números, calculant el temps que havia de dedicar per anar i venir i tenint en comte que ja estava treballant com a Tècnica d’Educació Infantil a l’escola bressol l’Estel de Manresa, vaig decidir que la millor opció era quedar-me a estudiar aquí. Vaig deixar les feines de monitora, vaig començar a fer feina de vetlladora a la llar d’infants i vaig compaginar feina i estudis. Treballava fins a les tres i després anava a classe a les tardes. Com que havia fet el cicle, em van convalidar gairebé tot un curs, però tot i així vaig haver de demanar una excedència per fer les pràctiques compactades. Vaig fer-les a l’escola Puigberenguer i vaig aprofitar també l’oportunitat que oferia la Universitat de fer-ne a les bressoles de la Catalunya Nord. Va ser una gran experiència que em va permetre veure altres dinàmiques i maneres de fer.

Com recordes la teva etapa d’estudiant a UManresa?

No tenia gens de temps per a mi, perquè estudiava i havia de treballar per pagar els estudis. A més de l’escola bressol, els caps de setmana treballava en una botiga d’esports i en un bar. Va ser un temps de no parar, però també de descobrir grans professors, com l’Anna Carballo, el Jordi Cantons, la Sílvia Mampel… Recordo que el tracte amb els docents era molt proper. Aquí no eres un número, els metges et coneixien. També em va marcar molt la manera que tenien de fer classe. La teoria s’explicava de manera molt dinàmica i vivencial. Jo crec que em van obrir la mirada, em van fer reflexionar i qüestionar coses que durant el cicle no m’havia ni plantejat. El que pots assimilar en quatre anys d’estudis no té res a veure amb el que pots fer en dos anys de cicle. Hi ha molts conceptes que cal pair i assimilar i això vol temps.

Et vas graduar l’any 2014. I a partir d’aquell moment, quina és la teva trajectòria?

Doncs vaig acabar i me’n vaig anar al Brasil. Va ser acabar de presentar el TFG i agafar un vol perquè a la meva parella li va sortir una oportunitat laboral allà i jo vaig aprofitar per acompanyar-lo. Em vaig agafar una excedència de tres anys i el primer mes va ser com una aturada de tot. Venia de compaginar feina i estudis i em va anar molt bé fer unes llargues vacances. Però quan em vaig haver refet, ja vaig necessitar fer alguna cosa. D’entrada, vaig començar a estudiar portuguès i vaig aprofitar per fer un màster online a la UB de Direcció d’Institucions Educatives. Tenia temps i cap pressió horària i em va anar molt bé. Vaig pensar que seria una bona opció formar-me en aquest àmbit, perquè la feina de mestra d’escola bressol és molt física i potser algun dia no podria fer-la tan bé com voldria.

Paral·lelament, com que encara tenia el visat d’acompanyant i no podia treballar, feia alguna col·laboració amb un equip que feien sessions de coaching per a empreses que incloïen activitats de cohesió de grup. Necessitaven algú que dominés el treball amb cordes i els nusos i com que soc escaladora, em van incorporar a algunes d’aquestes activitats. Així, de pas, aprenia portuguès.

Et vas oblidar de fer de mestra, al Brasil?

No, el segon any de ser-hi, quan ja dominava la llengua, vaig presentar el meu currículum a una escola del país i em van contractar. Hi feia el torn de tarda. Era un centre privat, una escola que aplicava la metodologia pedagògica de Loris Malaguzzi. La idea era bona, però estaven una mica endarrerits en algunes coses. Hi vaig conèixer persones molt potents, amb les quals encara hi mantinc contacte, i hi vaig aprendre molt.

Quan tanques l’etapa brasilera?

Van ser tres anys. Quan vaig saber que tornàvem, vaig dedicar els últims mesos a viatjar . Aprofitàvem el temps lliure o l’assistència a congressos de la meva parella per anar per tot arreu. A banda de viatjar per tot el Brasil, vam estar als EUA, al Perú, a Xile, a l’Argentina…. Abans de tornar vaig avisar a la feina que em reincorporava, però com que havien passat tres anys, la plaça que em van oferir va ser a Òdena, en una escola bressol. De fet, va ser una feina de direcció que vaig poder fer perquè m’havia format mentre estava al Brasil. Va ser una etapa complicada, perquè era una escola complexa tant pel que fa a l’equip com pel que fa a les famílies. Hi vaig haver de fer molta feina de cohesió d’equip. Va ser un màster real. Després d’això, l’empresa em va oferir una altra opció laboral com a coordinadora pedagògica de diferents escoles bressol. I just llavors, em quedo embarassada de la meva primera filla i arriba la pandèmia de COVID.

Com va ser aquella etapa?

Va ser una etapa complicada, perquè la feina de coordinació pedagògica que es pot fer de manera presencial era molt difícil de fer de manera virtual, sense viure les situacions ni poder entrar a les aules. A més, em van ampliar les responsabilitats i em van fer responsable de la gestió de serveis, una part molt burocràtica. Llavors, em vaig tornar a quedar embarassada.

Com arriba l’oportunitat de la Upetita?

No recordo com em vaig assabentar del projecte, però sé que vaig pensar que era una gran idea. De fet, li vaig enviar un missatge a la directora del Grau, Montserrat Pedreira, felicitant-la per la iniciativa, però sense cap idea de res. I just quan vaig tenir el segon fill, aleshores va sortir la vacant de direcció. Vaig decidir provar sort i vaig anar fent tot el procés de selecció. Recordo que el vídeo motivacional el vaig gravar des d’una àrea de servei de l’autopista, tornant de París, on havíem anat a passar uns dies en autocaravana. Quan vam arribar ja vaig fer la segona entrevista, em van seleccionar i em vaig incorporar així que vaig acabar la baixa de maternitat.

I què és el que et va agradar del projecte?

La Upetita donava sentit a tot el que m’havien explicat mentre vaig estar estudiant el Grau a UManresa. Era un projecte on tot estava pensat. Qualsevol mestra voldria treballar en una escola bressol com aquesta, idíl·lica, amb una mirada cap a l’educació que és l’enveja de totes les mestres. Era una oportunitat de ser part d’una escola pionera, innovadora i amb un respecte total cap a l’infant.

La perspectiva del projecte i la realitat, estan en sintonia?

Sí, la Upetita és l’exemple que és possible posar en marxa un model d’escola infantil com aquesta. L’espai acompanya, perquè es va pensar molt bé, i això es nota en com hi estan els infants: tranquils, en calma…. Els materials que se’ls posen a l’abast també estan molt ben rumiats per l’equip educatiu. En tot això hi té un paper clau l’equip educatiu, que està motivat, que té ganes i que té aquesta visió de respecte cap a l’infant. Val a dir que de tot l’equip educatiu, un percentatge molt important han passat per les aules tant del grau com del cicle formatiu d’educació infantil d’UManresa. Dirigir la Upetita dona molta feina, però és molt agraïda i dona mol bons resultats.

Què creus que fa diferent la Upetita d’altres escoles bressol?

En primer lloc, que les famílies poden entrar sempre que volen. Els horaris, aquí, són flexibles. Això les relaxa i tranquil·litza molt, perquè els seus infants són molt petits. En segon lloc, la vinculació de l’escola bressol amb la Universitat, que fa que tot l’equip educatiu estigui molt a l’avantguarda i molt ben format. I finalment, els espais, que són molt nous i estan molt ben pensats i cuidats. La cirereta del pastis és l’espai Explora per incentivar l’experimentació dels nens i nenes des de les primeres edats. Això no ho té ningú i és un molt bon reclam.

Què és el que t’agrada de treballar amb infants?

El que m’agrada és tot el que m’aporta. Treballant amb nens i nenes aprens a gaudir de les petites coses, veure com s’emocionen, gaudir de la calma, de la pau i del respecte. I tot això t’ho transmeten. A més, és l’única feina on et reben amb abraçades i petons cada matí.

Ja sabem que t’agrada viatjar i escalar. A què dediques el temps que no t’ocupa la feina?

Principalment, passar temps amb els meus fills i jugar-hi, al que sigui… Quan puc aprofito per escalar i ja començo a endur-m’hi els fills i també m’agrada molt esquiar. I llegeixo. Llegeixo molt. Els darrers llibres que he llegit són “Sentir”, de la Míriam Tirado, els de La Vecina Rubia i “El arte de dar libertad”, de Sonia Kliass.