Mounia Rachdi Errachdi va néixer a Oujda, al Marroc, però va créixer al poble murcià de Mazarrón, on va viure fins als 19 anys. Es va revoltar contra el pronòstic dels seus docents que, pel fet de ser d’origen marroquí, li van recomanar estudiar un cicle formatiu de grau mitjà. Així que va optar pel batxillerat i per fer estudis universitaris. El seu no va ser un camí fàcil: la família no entenia que volgués estudiar a la universitat i, a la Universitat de Múrcia, va haver d’obrir camí com a primera dona marroquina que hi estudiava Educació Social. Anys després, mare de família, graduada, amb un màster en Antropologia, s’ha doctorat amb una tesi que posa en entredit els estereotips sobre la participació de les dones/mares marroquines en espais de ciència per a infants. Actualment, imparteix docència al grau en Mestre d’Educació Infantil amb un propòsit clar: obrir camí per a dones com ella i contribuir al fet que hi hagi referents diversos en el món de l’educació i la docència
- Per què vas decidir estudiar?
Sincerament, no ho sé gaire. Només sé que a casa meva no havia estudiat ningú i que no va ser gens fàcil. Des de ben petita, com que parlava castellà, em feien fer de traductora de la família, acompanyava els veïns al metge per fer d’intèrpret, ajudava a fer declaracions de la renda, a tramitar ajuts… Feia de tot. El sistema educatiu tampoc no m’ho va posar fàcil. Quan acabava l’ESO, em van dir que anés a estudiar formació professional, perquè, com que era marroquina, els meus pares em casarien i estudiar batxillerat seria una pèrdua de temps. Recordo allò com una gran frustració, i per això vaig dir que no, que jo volia fer batxillerat i després decidir si voldria continuar o no estudiant.
- En una família on ningú havia estudiat, com es va viure la teva decisió?
Els meus pares no ho entenien. Eren analfabets i no parlaven castellà. De fet, no sabien ni quin curs feia a l’escola, ni quines notes treia, no anaven mai a les tutories amb els professors i mai van fer un seguiment de la meva trajectòria escolar.
- I acabes decidint anar a la universitat…
Sí, quan vaig acabar el batxillerat social vaig aconseguir una beca i vaig entrar a la Universitat de Múrcia per fer Educació Social. Paral·lelament, em vaig casar i vaig complir amb la meva cultura d’origen. Això era important per als meus pares.
- Per què vas optar pels estudis d’Educació Social?
En realitat, jo m’havia matriculat a Dret, però la meva millor amiga no va entrar i vaig renunciar a la plaça de Dret per anar a fer Educació Social amb ella. Havia de marxar de casa dels pares per anar a estudiar a la universitat. Ells no acceptaven que marxés, i jo necessitava algú de confiança que estigués al meu costat en una etapa difícil com aquella. Així que vaig marxar amb ella a Múrcia per estudiar. Durant mesos, els meus pares van estar enfadats amb mi, però ho van acabar entenent. Va ser com viure un dol, però vaig respectar el temps que van necessitar per entendre-ho. Estic molt orgullosa d’haver-ho fet, perquè vaig obrir camí a les meves germanes. Som set germans, i els meus germans grans no van estudiar, però les petites sí que ho han fet, i les tres han anat a la universitat.
- Però t’acabes quedant a estudiar Educació Social. Per què?
La decisió definitiva la vaig prendre gràcies a un professor de l’assignatura de Col·lectius Vulnerables. Va ser amb ell que vaig saber què volia ser: professora universitària. Ell parlava de la meva vida, del que jo havia viscut i de com havien de treballar amb mi o amb persones com jo. Ho feia des de la seva posició d’home blanc, amb un nivell econòmic alt. Em vaig adonar que parlava de mi i de com havia viscut, i vaig veure que no m’agradava com em descrivia, que no era la manera com m’agradava que em tractessin. Aleshores vaig saber que el camí per arribar a ser docent universitària passava per treballar dur per aconseguir fer-ho de manera diferent de com ho feia ell. L’educació és l’essència de la societat. Si volem una societat justa, una societat igualitària, amb una visió plural, necessitem una educació que sigui accessible. I ara mateix, tot i que la gent ho digui, no és accessible per a tothom: no totes les persones tenen les mateixes oportunitats.
- Com vas viure l’etapa universitària?
La vaig gaudir molt. Vaig ser molt feliç. Podia debatre, discutir, i hi vaig aprendre molt. Era irònic, perquè veia com em veien a mi. Vaig ser la primera noia marroquina que entrava a Educació Social. Teníem una assignatura que parlava de com treballar amb els immigrants marroquins. I jo anava a aquella classe! Per força havia de treure les notes més altes en aquella assignatura, perquè els havia de demostrar que el que impartien no era coherent amb la realitat. La gent que va acabar la carrera amb mi es va adonar, al final, que la realitat és totalment diferent del que ens explicaven en assignatures com aquella. Jo no vaig tenir aquest xoc amb la realitat que van tenir els meus companys, perquè jo ho havia viscut, jo venia de contextos vulnerables i sabia que no pots parlar en castellà a una persona que acaba d’arribar en una pastera. I va ser allà que vaig decidir que volia incidir en l’educació, aconseguir que el cap dels alumnes faci un “clic”, fer pensar les persones que estudien educació. Està molt bé el que diuen els autors i el que s’ensenya a la universitat, però necessitem persones crítiques, reflexives i autocrítiques.
- Els docents amb els quals tu et vas trobar, tenien una visió molt estereotipada de persones com tu?
Jo em vaig trobar amb professors racistes i egocèntrics, que et parlen de fórmules, i en educació no hi ha fórmules. A + A no dona sempre el mateix resultat. Per tant, no podem ensenyar que, si ells fan el que se’ls ensenya a la universitat, tindran la solució. El que hem de fer és ensenyar-los que s’han de preparar i formar de manera contínua, perquè mai tindran prou eines per treballar amb els col·lectius diversos amb què es trobaran. No és física o química, no és una cura. L’educació és essencial per la seva complexitat. Una mateixa actuació pot funcionar amb un infant i no amb un altre. I jo, a la universitat, rebia fórmules de manera constant.
- Vas compaginar feina i estudis?
Sí, vaig estar estudiant i treballant en l’àmbit de l’educació social: en centres cívics, en el tercer grau penitenciari, en centres mèdics… Sempre hi feia feines de mediadora, educadora i traductora.
- Després d’Educació Social, decideixes continuar estudiant?
Sí, vaig aconseguir una altra beca i vaig fer el Màster universitari en Antropologia: Recerca Avançada i Intervenció Social de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant la carrera vaig fer l’assignatura d’Antropologia en Educació Social i em va agradar perquè va ser la primera vegada que em deien que el protagonista no era el professional, sinó la persona a la qual ateníem. I jo volia fer això, volia acompanyar.
- També vas treballar mentre feies el màster?
Sí, vaig trobar feina en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), però només hi vaig treballar tres mesos, perquè ens hi feien fer contencions a menors a terra i vaig dimitir. Encara vaig fer feines similars en cinc centres més. De tots vaig plegar per les conductes violentes dels educadors cap als menors. Tenia la sensació que la nostra funció era reduir i no educar. Aquesta experiència va ser la que va motivar el meu treball de final de màster, que vaig dedicar als menors no acompanyats i a la situació en què es trobaven, posant l’accent en les nenes, perquè es parlava molt dels nois i poc de les nenes, moltes de les quals acabaven al carrer, dedicant-se a la prostitució.
Sí, vaig tenir el meu primer fill i, quan em vaig reincorporar a la vida laboral, vaig estar treballant en un centre d’acollida d’infància a Gironella, però hi veia coses que considerava inhumanes, i és llavors quan decideixo emprendre i fer-me autònoma. Vaig pensar que una bona opció seria crear un centre de suport familiar, un espai d’acompanyament a les famílies en el procés de criança, però quan ho tenia tot a punt, va arribar la pandèmia de la COVID i no vaig poder obrir fins al 2020. El centre anava fent per mantenir-se, però no generava ingressos, a banda que havia de tornar els préstecs que havia demanat per posar-lo en marxa, i vaig haver de buscar una feina alternativa.
- És aleshores quan et planteges fer el doctorat industrial?
Sí, vaig conèixer el Gabriel Lemkow en una jornada que va organitzar l’Ajuntament de Manresa, i a través d’ell i de la Montserrat Pedreira, la directora del grau en Mestre d’Educació Infantil, vam plantejar la possibilitat de fer aquest doctorat, que em permetria accedir a uns ingressos per fer la investigació. Va costar, perquè d’entrada no ho veien viable, però finalment ho vam aconseguir i vam ser el primer centre de suport familiar a nivell estatal i autonòmic que aconseguia una subvenció d’investigació. I llavors em torno a quedar embarassada, i com que els recursos per a la recerca eren pocs, als dos mesos de ser mare em torno a posar a treballar, al programa de protecció internacional de Manresa com a educadora social.
- I què ens pots explicar de la tesi?
El meu objectiu era analitzar per què les mares marroquines no van a espais de ciència per a infants com el Lab 0_6. Jo podia fer la recerca al meu centre i, a partir de la meva experiència, volia demostrar que les dones marroquines volen participar en aquests espais, però que hi ha tot un seguit de condicionants que les frenen, com les jerarquies o la mirada institucional. No és cert que no hi vagin perquè no volen. Tenim una visió de la dona i mare marroquina molt estereotipada: dones grasses, amb vel, sense estudis, amb barreres idiomàtiques, dificultats d’expressió i sotmeses. Però jo conec moltes dones marroquines que tenen estudis, que són llicenciades i que treballen en llocs destacats. El problema és que no estan visibilitzades i que només veiem la mare marroquina vulnerable, i hem de trencar aquesta mirada. No és fàcil, perquè jo mateixa he descobert que tinc prejudicis treballant amb mares marroquines, pressuposant que no tenien coneixements quan en realitat els tenien. Jo també m’he de treballar.
- Vas aconseguir demostrar la teva hipòtesi?
Sí. La feina d’investigació la vaig desenvolupar l’any 2023. Vaig fer deu sessions amb deu mares marroquines i els seus fills. A totes les vaig captar fent un treball de camp al carrer, treballant prèviament un vincle amb elles. Vaig fer una investigació antropològica i totalment qualitativa amb l’objectiu de tenir informació sobre com se sentien i com podíem aconseguir que considerin espais com el Lab 0_6 com a espais per a elles.
- Quines són les conclusions a les quals has arribat?
D’entrada, que les dones magribines participen sempre que no se sentin assenyalades. També que hi ha una institucionalització i un currículum ocult que requereix tot un treball previ, que no n’hi ha prou amb demanar-los que arribin i entrin. Finalment, cal fer molta feina amb els professionals que treballen amb les famílies. Cal que siguin persones amb capacitat d’autocrítica i de reflexió per atendre la diversitat i generar la participació.
- Estem formant bé els futurs mestres?
Jo tinc la sensació que no, que estem repetint patrons, i ho veig a l’escola dels meus fills, que han nascut aquí, s’han escolaritzat aquí i continuen sent considerats nens marroquins. I els pares dels amics dels meus fills diuen que no són racistes perquè els seus fills juguen amb els meus, que han nascut a Sant Joan de Déu! Les mestres, quan anem a reunions, no em parlen a mi, parlen amb el meu marit perquè pressuposen que no entenc l’idioma. En totes les entrevistes inicials que jo he fet a les escoles dels meus fills, s’adrecen directament al meu marit i, quan parlen amb mi, alcen la veu i pregunten si les entenc. Cal?
- Quan comences a impartir classes a UManresa?
Vaig començar fa dos anys, amb només algunes hores, fent assignatures d’Entorn i Família i Sociologia al grau en Mestre d’Educació Infantil. Vaig arribar-hi a través de Gabriel Lemkow. Em va convidar a conèixer la Universitat, de la qual jo no sabia res, i a partir d’aquí van venir les classes i la tesi. El primer dia que hi vaig arribar, vaig pensar que hi havia molta feina a fer en l’àmbit de la diversitat, gairebé fer foc nou.
- Parla’ns de la teva experiència amb les estudiants, a l’aula
M’encanta, perquè a les estudiants se’ls trenca el cap quan em veuen, literalment. El primer dia que em veuen, no saben ni què preguntar, em miren estranyades… S’adonen que, igual que es poden trobar una mare marroquina a la porta de l’escola que no sap parlar el teu idioma, també et pots trobar una mare marroquina que és la teva professora a la universitat, que aquesta realitat també existeix. Al principi els és molt xocant, però fins ara, la meva experiència amb les estudiants sempre ha acabat sent molt positiva. Procuro que les alumnes no marxin mai de classe amb una resposta, sinó amb dubtes, amb reflexions, amb crítica, replantejant-s’ho tot, veient els prejudicis que tenen i sent conscients de les possibilitats de contribuir a fer una educació diferent.
- Creus que podràs fer realitat el teu objectiu de fer canviar l’educació perquè incorpori aquesta nova mirada?
Sí, jo soc molt formigueta, sé que he d’anar fent a poc a poc, però soc molt constant i sé que algun dia hi arribarem i serà possible. Potser no serà ara i passarà d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys, però passarà.
D’entrada, quan formem els futurs mestres, no ho hem de donar tot per fet. Els docents hem de ser conscients que no en sabem prou. A més, és molt important que el professorat s’aturi a conèixer les persones que té a l’aula. Sense aquest coneixement, no les podem acompanyar. Finalment, crec que entre el professorat hi ha molt egocentrisme. De fet, la disposició física de les aules —docent dret davant i alumnes asseguts— ja situa el docent en una posició d’autoritat. Això pot arribar a ser molt contraproduent en alguns casos. Els protagonistes són els i les estudiants, i els docents hem de tenir la capacitat d’acompanyar-los i, quan calgui, dedicar-los més temps.
Quan l’alumnat arriba a la universitat, ens oblidem de la diversitat i els tractem a tots per igual, però no hauria de ser així, perquè no tothom arriba a la universitat de la mateixa manera. Hi ha gent que ha hagut de treballar molt temps, fins i tot anys, per aconseguir-ho, i d’altres per als qui ha estat molt fàcil, perquè la família té els recursos econòmics necessaris.
Jo intento que les estudiants m’expliquin el seu estat emocional, i m’he trobat amb depressions, problemes familiars per la separació dels pares, experiències de violència de gènere… I jo crec que aquest vessant s’ha de treballar amb els alumnes, perquè són vides. És imprescindible establir vincles amb els alumnes. Està molt bé ensenyar-los sociologia, antropologia, didàctica, però també és important ensenyar-los que hi ha una comunicació docent-alumne perquè aprenguin a comunicar-se amb els alumnes que tindran ells.
- Tens alguna estudiant del teu mateix origen a l’aula?
Aquest és el primer any que tinc una estudiant d’Educació Infantil d’origen marroquí. No n’hi ha més perquè no hi ha referents en educació. És important que això ho batallem i ho treballem. Necessitem mestres negres, necessitem mestres amb discapacitat, necessitem mestres marroquines, necessitem mestres que portin vel, necessitem mestres diferents amb les quals nenes i nens se sentin identificats. No podem repetir el mateix patró. Per a mi, és molt important haver arribat fins aquí, ser docent universitària, però no per ser docent, sinó per canviar les coses, per generar referents. Quan una persona com jo arriba a un objectiu com aquest, obre camí per a la resta.
- Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
M’agrada molt la història. Si pogués, viuria a l’edat mitjana. I també m’interessa molt la política, així que, quan puc, llegeixo articles, comparo sistemes polítics, segueixo l’actualitat política. Em preocupa molt la polarització política d’aquest moment, l’ús de les xarxes per al creixement de l’extrema dreta. Crec que està guanyant terreny perquè arriba a col·lectius amb menys coneixements i menys capacitat de reflexió i de crítica. Per això seria molt important que a les escoles es treballés per contrarestar aquests missatges.
