Des que va començar a treballar a la Fundació Universitària del Bages – UManresa el setembre de l’any 2010, Marta Morros Morell ho ha fet sempre a l’àrea de formació contínua. Actualment, és la coordinadora de l’Escola de Postgrau en Salut. Ha estat testimoni de l’evolució de la formació postgraduada de Manresa des del seu naixement com a Escola de Formació Contínua, fins a la seva especialització per àmbits (salut, empresa i educació) a l’Escola de Postgrau. Formada a la Fundació Universitària del Bages com a diplomada en Gestió i Administració Pública, se sent satisfeta amb una feina que qualifica de diversa, que li permet conèixer molta gent i formar part d’un engranatge que fa possible el funcionament de màsters, postgraus i cursos de curta durada.
On i què vas estudiar?
Tot i que soc i he viscut sempre a Sant Vicenç de Castellet, tota la meva etapa escolar, fins al COU (Curs d’Orientació Universitària), la vaig fer a Manresa, a la Joviat. De fet, Sant Vicenç era una ciutat dormitori per a mi, perquè feia tota la vida a Manresa i hi tenia la colla. Faig més vida de poble ara que no pas llavors. Quan vaig acabar el COU, em va passar pel cap el Periodisme, però em vaig acabar decidint per fer la diplomatura de Gestió i Administració Pública, que començava aquell curs a la Fundació Universitària del Bages.
Per què vas optar per aquesta diplomatura?
A banda de la comoditat de poder estudiar a Manresa, vaig pensar que eren uns estudis que permetien tocar moltes tecles: dret, economia, protocol, estadística… Vaig pensar que em donaria una visió molt àmplia de l’administració pública i que seria una bona manera de poder entrar-hi a treballar i contribuir a canviar les coses que no hi funcionaven. Vaig ser de la primera promoció dels estudis. Ens vam titular molt poques persones, perquè força gent que va començar els estudis, els va anar abandonant, sobretot de la primera promoció. Recordo molt alguns dels docents, com en David Sanclimens, que aleshores era molt jove i era el nostre professor de dret administratiu; la directora de la diplomatura, la Maria Àngels Clotet; i també la secretària dels estudis, la Mercè Castro, a la que vam donar molt la tabarra, es feia farts de fer-nos fotocòpies… Vam començar a estudiar a les instal·lacions de les Saleses i després ens vam traslladar a la Clínica, al carrer Caputxins. La veritat és que en aquell moment no tenies gens la sensació d’estar en un campus universitari.
I es van complir les teves expectatives d’entrar a treballar a l’administració?
No, i va ser frustrant. Totes les persones que vam acabar els estudis de Gestió i Administració Pública no teníem cap avantatge respecte d’altres persones tot i tenir aquesta formació especialitzada. Per entrar-hi, havíem de fer oposicions com qualsevol altra, en igualtat de condicions, així que vaig optar per buscar una feina, encara que no tingués res a veure amb el que havia estudiat.
Quina va ser la teva primera experiència laboral?
Vaig fer de caixera al BBVA de Santpedor durant un estiu, com a treball temporal, i també vaig treballar-hi els caps de setmana, però a Callús, fins que vaig trobar feina estable en una empresa de Manresa que es deia OVI, abans Obradors, i que es dedicava a fer carrosseries d’autobusos. Vaig incorporar-me al departament de compres i hi vaig treballar durant tres anys. Era una feina molt interessant. Rebíem un xassís d’autobús i ens encarregàvem de muntar-lo. Jo m’encarregava de comprar tot el que necessitàvem per bastir l’autocar: finestres, vidres, portes, llums, moquetes, pintura…. L’empresa no anava gaire bé. Alguns mesos ja hi havia problemes per cobrar el sou i vaig decidir plegar i anar a estudiar la llicenciatura de Polítiques a la Pompeu Fabra pensant que seria un bon complement a la meva formació, però només m’hi vaig estar un trimestre, i vaig decidir, malgrat totes les dificultats, tornar a treballar al mateix lloc.
Fins quan t’hi vas estar?
Vaig acabar plegant una segona vegada, i l’any 2002 vaig veure un anunci de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) que buscava una persona per cobrir una plaça d’infraestructures i logística. La meva feina consistia en resoldre totes les incidències en la tramesa de material didàctic que, en aquell moment, s’enviava físicament a tot l’estudiantat. Estava en contacte, bàsicament, amb alumnes i amb el magatzem i les empreses de missatgeria. Era la més jove del departament i va ser una etapa de molts aprenentatges. Valoro molt haver pogut aprendre treballant en una universitat que és un mirall, però m’implicava anar i venir cada dia en tren a Barcelona. Vaig estar cinc anys i mig fent-ho, fins que va sortir una oportunitat dins de la mateixa UOC per ocupar una plaça de tècnica a la seu de Terrassa. Vaig provar sort perquè era més a prop de casa i hi vaig treballar durant tres anys. En aquest cas, feia funcions d’atenció al client i de gestió acadèmica. Érem dues persones i les cares visibles d’una universitat a distància. Teníem contacte directe amb l’estudiant i ens encarregàvem tant de la convalidació d’assignatures, com de la tramitació de títols i expedients, fins a gestionar el servei de préstec de la biblioteca que teníem a la seu. En aquests anys vaig acabar la Llicenciatura de Ciències Polítiques i de l’Administració a la mateixa UOC.
Fins que….
…fins que em vaig quedar embarassada de la meva filla gran. Terrassa era més a prop de Sant Vicenç, però era molt complicat fer un horari tan extens com el que feia amb una criatura petita. I casualitats de la vida, mira que a casa comprem poc el Regió7, un dia ho vam fer i hi vaig veure un anunci que la Fundació Universitària del Bages buscava una persona com a responsable de Gestió Acadèmica. Com que a la UOC havia adquirit experiència en aquest àmbit, vaig decidir provar sort i em vaig presentar a la convocatòria.
Però no obtens la plaça
No, una altra persona amb més experiència em va passar per davant en el procés de selecció, però igualment, em van oferir una altra feina com a coordinadora de l’Escola de Formació Contínua, que aleshores dirigia la Carlota Riera. Era una gran oportunitat de treballar a Manresa, a la universitat on havia estudiat i amb un horari molt atractiu per a les meves necessitats, així que vaig acceptar i des del setembre de 2010 que soc aquí.
En què consistia la feina que et van proposar?
Em vaig haver de fer el lloc de treball una mica a la meva mida, perquè era una figura de nova creació. Fins llavors, la formació continuada s’havia portat des de la secretaria de cada estudi i la idea era centralitzar-ho tot a l’Escola de Formació Contínua, que ja tenia una directora i una secretària.
Què és el que t’agrada de la feina que fas?
M’agrada molt que sigui una feina molt diversa. Tinc relació amb bona part del professorat, amb l’alumnat, amb els coordinadors acadèmics…. La meva feina va des d’actualitzar la pàgina web fins a buscar maquilladors per a simulacres, gestionar matrícules, controlar pagaments, emetre certificats, buscar aules on es puguin fer els cursos, facturar formacions que fem a mida per a les empreses, retribuir als docents,… Fem possible que màsters i postgraus propis i formacions de curta durada es facin realitat, des que algú els idea, fins que es posen en marxa: actualitzar la landing, encarregar els catàlegs, tancar calendaris amb els coordinadors, fer comanda de material fungible i no fungible, editar aules virtuals, revisar guies docents i cronogrames, comercialitzar els programes, fer seguiment de matrícules, control econòmic…
Has estat testimoni de l’evolució de la formació continuada d’UManresa
Quan estàvem adscrits a la UAB, oferíem pocs programes en relació amb ara. Amb els anys, la formació continuada ha anat mutant, hem viscut pics de molta feina, sobretot quan s’hi va donar un impuls i s’hi va integrar el Servei d’Idiomes (Escola d’Idiomes). També hem anat canviant de nom. De l’Escola de Formació Contínua vam passar a ser el Centre Internacional de Formació Contínua i actualment som Escola de Postgrau i estem dividits per àmbits: salut, empresa i educació. Jo m’he quedat a l’àmbit de la salut.
Què en destacaries, de cada etapa?
Cada canvi de direcció ha comportat una manera diferent de treballar i en alguns casos ha estat complicat, perquè les diferents maneres de fer de cadascú han implicat canvis organitzatius que no sempre són fàcils.
Quan vaig arribar a l’Escola de Formació Contínua, el principal repte va ser fer-se un lloc i pedalar molt amb la Sílvia Puigdellívol i la Carlota Riera, que érem l’equip de formació contínua.
L’etapa del Centre Internacional de Formació Contínua va ser una primera etapa de creixement. Estàvem sota la direcció de l’Òscar Dalmau. Va ser un període esgotador, de molt sacseig i molta activitat. Per sort, va arribar la Sílvia Crespiera a l’equip, però igualment no donàvem a l’abast per donar resposta i aterrar tota l’activitat.
La Coco Vilaseca va agafar el relleu a l’Òscar i vam incorporar la formació d’idiomes al departament. Aquesta etapa va ser la de l’equip professional més gran que ha tingut la formació continuada a la Universitat. De fet, necessitàvem un equip gran, perquè en aquell moment també hi havia molta activitat i assumíem, també, una part de gestió acadèmica que actualment ja no fem.
De l’etapa actual, sota la responsabilitat d’en Xavi Riba i la cocoordinació amb Sònia Serra, en destacaria l’especialització. Actualment, l’Escola de Postgrau té tres potes: salut, empresa i educació. En el cas que em pertoca, el de la salut, crec que les xifres de rècord que tindrem aquest any demostren que en aquest àmbit som un referent i per això podem fer aquest salt quantitatiu i qualitatiu en els programes que oferim. Especialitzar-nos ens permet plantejar-nos fer coses noves i deixar de fer les que no funcionen.
De tots aquests moments, em quedo amb les persones amb qui he treballat i treballo. Em considero una persona molt afortunada, en aquest sentit.
Des de la teva experiència, com veus actualment l’Escola de Postgrau?
Sempre hem anat creixent, algunes etapes amb menys intensitat, però ara hem fet un salt molt gran. Tenim més programes que mai, hem ofert 15 màsters i postgraus i segurament, quan tanquem el curs, n’haurem obert 13 o 14. Això representa un volum important d’alumnes. De fet, serà un any de rècord! Tal com jo ho veig, la formació continuada, tenint en compte la davallada demogràfica, haurà d’agafar molt més pes a la Universitat. La institució haurà d’oferir altres alternatives formatives que permetin compensar la baixada d’estudiants de graus universitaris i de cicles formatius de grau superior. Aquesta nova etapa suposarà implantar noves formacions en l’àmbit de l’odontologia, per oferir formació continuada vinculada al grau en Odontologia que impartim conjuntament amb Vic.
També has estat testimoni de l’evolució de la Universitat. Com la veus en el futur?
He vist la Universitat com a estudiant i des de l’any 2010 com a treballadora. L’he vist créixer en edificis, en infraestructures, en persones i en programes formatius. Per a mi és un orgull veure en què ens estem convertint. Penso que les coses es fan molt ben fetes, que hi ha un molt bon clima laboral i sobretot, que aprenem constantment, perquè això no para. Ara tenim davant el repte de la digitalització i això ha d’incidir en tots els equips i fer-ho positivament, perquè hem d’anar a millor, traient-nos feina manual que encara fem i alliberant temps per continuar pensant en nous programes formatius que siguin atractius i que facin que ens vegin com una universitat de referència. Crec que si la Universitat avança i evoluciona ràpid és gràcies a un equip de persones que hi estem implicades i que tenim ganes que això passi.
Volem saber què t’agrada fer quan no treballes
M’encanta viatjar, la gastronomia, la natura, el cinema… La darrera pel·lícula que he vist és “La casa en flames”, hi vaig anar amb una amiga, molt recomanable. De sèrie, us proposo “Respira”, de Netflix, m’encanten aquest tipus de sèries que mostren el dia a dia dins d’un hospital (metges, infermers, pacients,…).
També dedico tot el temps que puc a la meva família, són la meva prioritat. També estar amb els amics de tota la vida. Si en tinc l’ocasió, vaig de concerts i m’agrada fer esport. Des de fa uns set anys faig pilates reformer un cop per setmana i també treball de força. M’agrada cuidar-me.