Lluís Miquel Riu Gispert és docent del Grau en Podologia des de l’any 1999. Tot i que anava per metge, va acabar optant per la Podologia perquè li va semblar que tenia més sortides. Va començar a UManresa – FUB com a professor de pràctiques i un any després ja n’era un dels docents titulars. S’ha especialitzat en cirurgia podològica i si li demanem que compti quants peus ha operat s’aventura a xifrar-los en 4.000. Convençut que tant la docència com la pràctica clínica obliguen a estar aprenent de manera constant, diu que té ganes de recollir en un llibre tot el que ha après durant la seva trajectòria professional.
- Com arribes i per què a la Podologia?
Des de ben petit, tot i que a casa teníem botiga i no hi havia ningú que hagués fet res relacionat amb la salut, jo deia que volia ser metge. De fet, després d’estudiar a l’escola de Sant Llorenç de Morunys i després del BUP i el COU a La Seu d’Urgell, vaig anar a estudiar Medicina a Lleida. Vaig cursar els dos primers anys, però era un moment molt diferent de l’actual, la Medicina era una professió precària i una cosina em va recomanar que ho deixés i que busqués una alternativa. Va ser així com vaig conèixer la Podologia, que aleshores eren uns estudis de tres anys de durada. La intenció era completar els estudis i tornar a la Medicina, però vaig descobrir el potencial i el llarg recorregut que tenia la Podologia i vaig descartar completar els estudis per fer de metge. Vaig acabar els estudis l’any 1992 a la Universitat de Barcelona. Soc de la segona promoció de podòlegs que es va titular.
- I un cop titulat?
Vaig treballar en un consultori que hi havia a l’ambulatori de l’Ametlla del Vallès. Hi oferien Podologia que assumia l’Ajuntament, en aquell moment. També vaig treballar en un centre mèdic de Mataró, del qual me’n vaig fer càrrec quan va decidir tancar, perquè em podia quedar amb els pacients que ja atenia. I després, l’any 1999, vaig entrar en contacte amb la docència fent de professor de pràctiques al grau en Podologia de Manresa, que tot just començava.
- Què és el que t’agrada de la Podologia?
Vaig començar a estudiar Podologia sense saber gens què m’hi trobaria. En sabia ben poc i mentre avançava en la carrera vaig descobrir la gran complexitat dels peus. El que em va atraure molt és que sempre estàs aprenent coses noves sobre el peu. Vaig acabar els estudis l’any 1992 i encara ara continuo aprenent. De la Podologia també m’agrada la meva especialitat, la cirurgia, que és una de les competències que tenim com a professionals de la salut. De fet, gràcies a treballar a la Universitat com a docent, vaig tenir l’oportunitat de treballar com a podòleg cirurgià en l’àmbit hospitalari. A hores d’ara combino les dues feines, la de docent i la de cirurgià de podologia a l’Hospital. Això, a més, ho combino amb la consulta particular.
- Ha canviat molt la professió en aquests anys?
Sí, molt. Ha tingut un creixement exponencial. L’any 1992, quan jo em vaig titular, el podòleg encara era conegut com el callista. Això, ara, ha canviat. La podologia és una professió amb les mateixes atribucions que tindria un metge, però restringides al peu; podem fer receptes i podem operar. Poder fer receptes va ser un salt qualitatiu molt important. En el futur immediat, caldria que la figura del podòleg s’incorporés a la sanitat pública, com ja succeeix en algunes comunitats autònomes. Estic segur que això arribarà. El que crec que faria falta en la nostra professió seria la creació d’especialitats en l’àmbit tant del peu diabètic com de la cirurgia. Penso que seria important millorar la formació per a algunes competències, com la cirurgia. Ara mateix, un podòleg, amb una formació de quatre anys pot operar i un metge de capçalera, no.
- Com és que et vas especialitzar en cirurgia podològica?
Vaig començar fent cirurgia ambulatòria al Centre Hospitalari a través d’un acord entre aquest centre i la Universitat. L’única experiència que tenia havia consistit en ajudar un traumatòleg al quiròfan. Al principi, la feina a l’hospital em deixava algunes estones lliures i això em va servir per anar-me formant. Visitava els diferents serveis de l’hospital. Va ser com fer-hi una residència. Ara, la figura del podòleg a l’hospital ja està molt clara, però quan vaig començar era una cosa poc habitual.
- Quants peus han passat per les teves mans al quiròfan?
Ufff…. No ho he comptat mai, però potser uns 4.000? La majoria d’operacions que faig són per temes unguials, dits, berrugues, ossos i molts temes relacionats amb el peu diabètic.
- És bo que un docent d’un grau com el de Podologia exerceixi la professió?
Jo diria que és bàsic. És bàsic tenir la part acadèmica, però també la clínica, perquè estem formant clínics i l’experiència és bàsica. A la Universitat formem podòlegs i no formadors de podòlegs. Per tant, aportar l’experiència clínica és essencial. Fer de podòleg requereix un esforç d’actualització constant. Hi ha massa podòlegs que es dediquen només a la consulta i que no es formen ni s’actualitzen. Jo soc del parer que qualsevol podòleg hauria de fer una mena d’examen de reciclatge cada cinc anys. Un bon podòleg ha de ser una persona amb inquietud per aprendre, ser honrada i saber conviure amb la malaltia i, en alguns casos, amb la sang.
- Com és fer de professor?
No m’havia plantejat mai dedicar-me a la docència. El que més m’agrada és que m’implica estar molt actualitzat i reciclar-me contínuament. També em fa molta il·lusió veure alumnes que han passat per les nostres aules que s’han fet un nom en el món de la podologia, com el fundador de Podoactiva.
- Coneixies la Universitat abans d’arribar-hi com a docent?
No en sabia res. Em van venir a buscar per fer classes pràctiques. En aquell moment només hi havia estudis d’Infermeria i acabava de començar el Grau en Fisioteràpia. La primera entrevista me la va fer l’aleshores director dels estudis d’Infermeria, Valentí Martínez. Ara fa 23 anys que hi soc i m’agrada molt l’ambient de treball que hi ha, tot i que de cinc anys enrere fins avui, la institució ha crescut molt. Abans coneixies tothom. Ara, costa més. El que m’agrada també és que aquí, entre els docents, no hi ha mai competència.
- Què fa diferents els estudis de Podologia d’UManresa?
Quan vam començar érem tots molt joves i se’ns va atribuir una imatge d’inexperiència. Per sort, això va durar poc i de seguida, els nostres estudis, van guanyar prestigi. Vam ser pioners en la formació en l’àmbit hospitalari. Teníem un servei de podologia dins d’un hospital públic i pel que jo sé som l’única universitat que en tenim. També hem estat pioners en la implantació de la sempiresencialitat. De fet, l’any que ve sortirà la primera promoció que s’ha format seguint aqueta modalitat i crec que serà un molt bon grup de nous professionals. Un altre element diferencial és la Clínica Universitària, perquè no concebo els estudis de podologia sense una clínica. Però sense cap mena de dubte, en el que més ens diferenciem d’altres universitats, és en la implantació de la simulació als estudis. La simulació prepara els futurs podòlegs per afrontar problemàtiques quan acabin la formació universitària i estiguin sols a les consultes. Estic convençut que la simulació és una metodologia de futur en la formació universitària i especialment dels professionals que es formen per exercir en l’àmbit sanitari.
- Com t’agradaria evolucionar professionalment?
No visualitzo gaire canvis. Sí que m’agradaria acreditar-me i potenciar la meva tasca de recerca. Combinar docència i recerca sobre cirurgia, dolor i peu diabètic és el que més m’atrau en aquests moments. I per què no, publicar un llibre sobre tot el que he après durant aquests anys de docència. La posada en marxa de la modalitat semipresencial dels estudis m’ha obligat a haver d’escriure tot el que sé en manuals i això m’ha fet adonar de tot el coneixement que tinc sobre les meves àrees d’especialitat. Tinc material per escriure un llibre sobre farmacologia quirúrgica per a podòlegs i no descarto fer-ho.
- Què fas quan no ets al quiròfan, a la consulta o a l’aula?
Passo moltíssimes hores al quiròfan, la consulta i a l’aula. La majoria del temps estic treballant i els darrers anys encara més, entre el doctorat, la consulta i la preparació dels manuals per als estudis semipresencials. El temps que em queda el dedico a jugar a golf, perquè em permet fer vida social i caminar alhora; també m’agrada molt menjar bé i conèixer pobles de Catalunya durant els caps de setmana. Durant molt temps ho he pogut fer en els desplaçaments per a les competicions de waterpolo del meu fill. També m’agrada caminar per la muntanya i esquiar, que ho havia fet molt. Ara ja no hi vaig, a esquiar, em podria lesionar fàcilment algun dit i no podria operar. És un risc que no em puc permetre!