Nascuda a Santa Maria d’Oló, Júlia Jubany Güell va estudiar Fisioteràpia a la Fundació Universitària del Bages perquè tenia clar que volia dedicar-se a una professió que li permetés ajudar les persones i perquè li va semblar que el més natural era poder estudiar a prop de casa. Després d’una trajectòria de 17 anys com a docent, que sempre ha combinat amb l’activitat clínica i amb la recerca, el setembre de 2023 va assumir la direcció del grau en Fisioteràpia en substitució de Gonzalo Lorza. Assegura que la feina que està fent dona continuïtat a la seva tasca, però que alhora vol introduir els canvis necessaris per adaptar-se a la realitat actual. I ara mateix, en el món de la fisioteràpia, aquesta realitat passa per impulsar l’abordatge biopsicosocial de la professió.
Per què et decideixes per la fisioteràpia?
No va ser una tria del tot vocacional. La meva única vocació era fer una professió que em permetés ajudar les persones, i el món sanitari m’oferia aquesta possibilitat. De fet, vaig entrar als estudis sense saber gaire coses de la fisioteràpia.
I una vegada vas triar els estudis, per què vas optar per la Fundació Universitària del Bages?
Em va semblar el més natural tenint una universitat a tocar de Santa Maria d’Oló. Vaig fer-hi una visita, ens va rebre el Gonzalo Lorza, i em va semblar bé. De fet, també vaig visitar alguna altra universitat perquè em vaig plantejar altres opcions, com la dietètica i la nutrició. El que tenia clar era la vocació d’ajudar els altres, i em vaig acabar decidint per la fisioteràpia.
Com recordes la teva formació?
Amb la perspectiva dels anys, puc dir que, en el meu cas, la Universitat em va donar els coneixements, però no em vaig sentir fisioterapeuta fins que no vaig portar un temps exercint i seguint formant-me en la disciplina. Recordo uns estudis molt basats en una visió biomèdica de la professió. Per sort, això està canviant, i ara hi ha una visió molt més biopsicosocial, tot i que encara hi ha camí per recórrer. Va ser treballant i en formacions posteriors quan vaig descobrir que tractem persones, amb un entorn, unes pors, entre altres condicionants, i que una persona no és només un teixit lesionat. Jo encara vaig viure una etapa amb una docència de la fisioteràpia des d’una visió molt biocèntrica i biomèdica. Aquest paradigma biopsicosocial m’ha permès descobrir la bonica complexitat de les dolències humanes. Per a mi, acompanyar una persona en la recuperació és anar més enllà del teixit, i una vegada vaig entendre això i vaig ser conscient d’aquesta complexitat, vaig deixar enrere la insatisfacció de no entendre algunes de les coses que m’havien explicat mentre estudiava.
On i quan comences a exercir i a adquirir aquesta visió de la professió?
Teresa Solé, directora de la Clínica Universitària, em va contractar per al seu centre privat de fisioteràpia. Em vaig sentir molt ben acollida i acompanyada perquè hi treballaven alguns dels docents que havia tingut. Tot i ser el millor expedient acadèmic de la meva promoció, durant els primers mesos de feina vaig tenir la sensació de fer teatre: tenia un títol, em posava la bata, però no em sentia fisioterapeuta. A poc a poc vaig anar guanyant pràctica professional gràcies a aquest acompanyament, però encara tenia la sensació que algunes coses se m’escapaven, perquè aquells primers anys d’exercici tenien encara aquella visió tan biomèdica.
Com és que tornes a la Universitat, però aquesta vegada com a docent?
L’any 2008, el Gonzalo Lorza, director dels estudis, em va demanar el currículum perquè necessitava algú per coordinar el grup de tarda de tercer del grau en Fisioteràpia. La primera assignatura que vaig impartir va ser Valoració i diagnòstic, a alumnes de primer.
T’atreia, la docència?
Sempre havia tingut clar que volia fer docència i que, per exercir-la, necessitava experiència en el món clínic. Així que, quan vaig tenir cinc anys d’exercici, em vaig sentir preparada per fer-ho. El que més m’agrada de la docència és, de nou, treballar amb persones i, en aquest cas, ajudar-les perquè elles també puguin ajudar. Recordo la primera vegada que vaig impartir docència. Suposo que, com qualsevol docent primerenc, em vaig preparar molt aquella assignatura i hi vaig incorporar tot allò que jo havia trobat a faltar quan era estudiant, amb tota la voluntat de fer les coses més comprensibles.
Com creus que ha de ser un docent dels estudis de Fisioteràpia?
Ha de ser una persona humil, amb ganes de compartir tot el que sap, però també tots els dubtes. Ha de ser capaç d’ordenar les idees per fer fàcil i entenedor allò que és complex, i anar acompanyant l’estudiant a mesura que va avançant perquè, amb el temps, sigui capaç d’acceptar i fer front a aquesta complexitat.
Vas compaginar docència amb la pràctica clínica?
Sempre he compaginat les dues coses. En algunes etapes, com la maternitat o quan feia el doctorat, he baixat la intensitat de la part clínica per poder conciliar, però sempre hi he acabat tornant, perquè penso que és imprescindible que un docent exerceixi, que toqui de peus a terra o, dit de forma més literal, que toqui de mans a les persones. El llibre i la teoria ho aguanten tot, però ajudar una persona és una altra cosa, una habilitat que cal seguir experimentant.
Entremig, vas continuar formant-te amb un màster i també el doctorat.
Sí, vaig fer un Màster en Teràpia Manual Neuroortopèdica professionalitzador i un màster a l’INEFC que em va obrir les portes al doctorat, on em vaig anar especialitzant en dolor lumbar, tema de la meva tesi. Per a mi, atendre els casos de dolor lumbar era un repte, perquè era una de les zones corporals on tenia menys eines per ajudar els pacients. Així que em vaig concentrar en trobar-hi solucions i vaig descobrir el potencial del treball actiu i l’abordatge del dolor des de la perspectiva biopsicosocial. De fet, actualment continuo treballant en aquest tema i tinc una línia de recerca centrada en el dolor lumbar persistent.
Com t’arriba l’encàrrec per substituir Gonzalo Lorza a la direcció dels estudis?
M’ho va proposar el Gonzalo Lorza, però no ho veia gens clar. De fet, vaig dir que no unes tres vegades. Qui em va acabar de convèncer va ser la degana de la Facultat de Ciències de la Salut, la Mireia Torralba. No era un càrrec que buscava, però vaig acabar acceptant perquè estava convençuda que la persona que es posés al capdavant havia de ser algú de dins de la casa, perquè per un temps potser sí que m’hi podia comprometre i perquè, al capdavall, vaig veure que és una feina d’equip, en la qual ara soc l’encarregada de coordinar, però que la feina la fem de manera conjunta. I en aquest equip hi confio molt.
La teva és una direcció continuista de la tasca de Gonzalo Lorza?
Sí, la intenció és donar continuïtat a la feina que ell i l’equip fèiem i continuar reaccionant als canvis de context que afecten la professió i la pròpia docència. Les coses canvien i cal adaptar-s’hi. Per això, estem plantejant coses com implantar unes proves de competències, les ACOE, al grau en Fisioteràpia, continuar impulsant el model biopsicosocial i impulsar metodologies actives perquè totes les persones que estudien Fisioteràpia a UManresa aprenguin a aplicar i a exercir la fisioteràpia. No volem que els estudiants vinguin a la universitat a escoltar teoria, sinó que vinguin a fer i que aprenguin fent.
Com a directora, per a mi també és molt important tenir cura del clima de treball de l’equip de professorat. M’interessa que sigui un clima amable i que els docents, a més de buscar l’excel·lència, visquin el fet de venir a treballar a la Universitat com una cosa per gaudir.
Tenir tants estudiants francesos al grau en Fisioteràpia, com us condiciona?
És una realitat que ens planteja diferents reptes: lingüístic, de realitats diferents, la complexitat de la gestió de les pràctiques, canvis organitzatius… Tot i així, ens hi adaptem i fem tot el possible perquè tothom estigui content. Per això, una de les coses que vam fer va ser una aposta per garantir l’ús del català a les aules i vam crear un grup que treballa específicament en català. Aquesta ha estat una decisió que ha tingut molt bona resposta per part de l’alumnat.
Vas ser estudiant i ara dirigeixes els estudis. Com has vist evolucionar la institució en tots aquests anys?
A banda dels canvis que hem anat fent als estudis, que han implicat una transformació del model (de biomèdic a un model biopsicosocial) i canvis molt importants pel que fa a les metodologies docents (de més magistralitat a metodologies més actives com la simulació), com a institució hem passat de ser un centre adscrit a un campus d’una universitat, els estudis s’integren en una facultat, en lloc de les antigues escoles universitàries i això ha estat un canvi brutal. Érem petits i ara som més grans, som un campus. Ara, a més de la feina que fem a les aules, també fem recerca. La recerca és una pota essencial dels estudis. Sense fer recerca, no seríem una universitat, seríem una escola.
Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
M’agrada molt estar amb la meva família i fer vida de comunitat al meu poble, a Oló. Estic implicada en l’AFA de l’escola i en el Col·lectiu de Dones d’Oló. Sempre que puc, faig estones de parc amb els meus fills i, quan puc, surto a córrer i llegeixo. De fet, un dels darrers llibres que he llegit és el d’una mare de l’escola, la Marta Julià, que ha escrit Roba estesa.
