Fina Tapias Caus, membre de la comissió del Centre de Documentació en Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy

• Com us vau conèixer amb el Josep Maria?

Ens vam conèixer treballant al Departament de Justícia de la Generalitat, a l’àrea de justícia juvenil.

 

• I d’on li venia la dèria pel món literari?

Abans de treballar al Departament de Justícia, el Josep Maria havia estat mestre a l’escola Badia Solé. Va ser com a mestre que va començar a interessar-se per la literatura infantil i juvenil i per la promoció de la lectura a les aules. Era un gran apassionat de l’ensenyament i de la paraula ben dita. Li agradava fomentar la lectura, aconseguir que els nens llegissin. Entenia la literatura com un element clau del creixement personal.

Quan va deixar la feina de mestre, va continuar la seva vinculació amb els autors amb qui havia mantingut contacte durant la seva etapa  docent. Va ser en aquell moment quan, fora de l’horari laboral, va començar a fer de divulgador i crític literari. Era un moment en el qual hi havia molts pocs crítics especialitzats en literatura infantil i juvenil. Va començar a publicar articles de crítica i divulgació en premsa i això el va catapultar en aquest àmbit. És en aquest moment també que comença el seu compromís amb la defensa dels autors catalans que es dedicaven a la literatura infantil i juvenil. En això hi havia una part de militància que va coincidir amb un moment de represa de la literatura catalana després de l’aturada provocada per la dictadura franquista. D’aquesta militància en va fer un apostolat.

 

• Dels autors amb qui va tenir relació destaca Josep Vallverdú

Sí, la relació va començar quan era mestre a la Badia Solé. El va convidar a l’escola per parlar del “Rovelló” amb els seus alumnes i aquí va començar el que es va acabar convertint en una amistat. En Vallverdú, un dia li va dir, “ja saps més coses tu de la meva obra que no pas jo” i li va proposar que es convertís en el seu biògraf.

 

• I a la família, com vau viure aquesta relació tan especial?

Vam fer camí en paral·lel i va acabar depassant la relació professional. Recordo la primera visita que li vam fer, a casa seva. Hi vaig conèixer la seva primera dona, la Isabel Arqué, una persona molt culta, una pedagoga en majúscules. Sempre ens van fer sentir com si fóssim de la família. De fet, ara que el Josep Maria no hi és, la relació ha continuat sent molt especial, tant que hem pogut ser a tots els actes emblemàtics del centenari de Vallverdú com si fóssim de la família. Per a nosaltres, això ha estat molt especial.

 

• Com vivíeu a casa aquesta la dèria i passió pels llibres del Josep Maria?

Per sort teníem una casa força gran, però va arribar un moment que els llibres ja no hi cabien. Hi havia llibres a tot arreu. La cuina “ha de ser una cuina”, li deia jo! Ell tenia un estudi des del que treballava. Era el seu arxiu i “obrador”, com un hàbitat o un santuari. Hi passava molt de temps, perquè era el seu motiu de viure, sobretot els darrers anys, quan ja no tenia mobilitat. Tenir una casa gran ens va permetre dedicar una part de la planta baixa, a tocar del garatge, a fer una biblioteca dedicada a la literatura infantil i juvenil. Hi va aplegar més de 8.000 títols. Anys després, en acabar una trobada amb escriptors, algú va batejar l’espai com la sala Rovelló i el nom li va quedar.

 

• 8.000 llibres que ara formen part del Centre de Documentació en Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy. Com vau decidir que la Universitat era el lloc més adient per fer-se càrrec d’aquest llegat?

Això es va coure estant en el lloc i en el moment adequat. El fill del Josep Maria, el Marc Aloy, es va convertir en alcalde de Manresa i com a president del Patronat de la Fundació Universitària del Bages va saber que es projectava la construcció d’un nou edifici per acollir els serveis i els estudis d’educació. Va ser ell qui ens va suggerir de proposar la cessió a la Universitat. Des del primer moment vaig pensar que si això era possible, no hi havia millor lloc, perquè lligaria tant el món de l’ensenyament com el foment de la lectura i la formació de mestres en aquest àmbit. El fons té un gran valor, però cap biblioteca l’hauria acceptat i corríem el risc d’haver de trossejar col·leccions. És cert que en la cessió hi havia una part de dol important, però també d’alliberament, perquè era la millor possibilitat que existia.

 

• I ara, vist amb la perspectiva, quin balanç en fas?

Estem molt contents. Aquí, el llegat del Josep Maria té vida. A més, m’ha permès conèixer l’equip de la comissió Aloy, entre ells, la Sílvia Mas. Hi ha un abans i un després de conèixer-la, de saber del seu amor pels llibres, de les seves ganes de dinamitzar l’Espai Aloy. El contacte amb la Universitat no ens ha portat més que regals, com la relació entre el Centre de Documentació i la Universitat de Lleida, a qui vam cedir el fons de Josep Vallverdú que tenia el Josep Maria, o posar el seu nom al premi de Narrativa Jove que convoca cada any Òmnium Cultural Bages-Moianès. Això ha estat un regal sobrevingut.

 

• Què n’esperes de la tasca del Centre de Documentació?

Res més que el que s’està fent, que crec que és el mateix que hauria fet el Josep Maria si fos viu. No m’imagino res diferent. La Comissió Aloy és casa perquè hi ha persones que tenien molta relació amb el Josep Maria, com la Marta Luna que, a banda d’amiga seva, és un perfil molt similar al que tenia ell, com a mestre i com a divulgador de la literatura a l’escola. La Marta, dins de la comissió, garantirà que es doni continuïtat al que hauria fet el Josep maria Aloy i fer-ho créixer.

 

• Com es crea la Comissió Aloy?

La Comissió neix quan en Josep Maria encara era viu. Va ser ell mateix qui, amb voluntat de no deixar-me sola en la gestió del seu llegat, va triar una sèrie de persones perquè m’hi acompanyessin. En aquesta comissió hi havia el seu fill Marc Aloy, la Marta Luna, el Jordi Estrada, el Llorenç Capdevila, el Pep Molist, el Jaume Huch i jo mateixa. Més endavant s’hi va afegir el Valentí Gubianas, que va participar del llibre “L’home que regava els llibres”, la miscel·lània de textos que vam publicar com a homenatge. Aquesta comissió va ser la que va decidir que el llegat centrat en la figura de Vallverdú es cedís a la Universitat de Lleida i que el fons de literatura infantil i juvenil es gestionés des d’UManresa. Un cop tancades les cessions, la Sílvia Mas ens va proposar donar continuïtat a la comissió. Algunes persones van decidir desvincular-se’n per falta de disponibilitat de temps, com el Pep Molist, el Marc Aloy o el Llorenç Capdevila. La nova comissió treballa en el marc del Centre de Documentació i ha integrat noves persones implicades en la continuïtat del llegat del Josep Maria.

 

Molts dels llegats que se cedeixen queden aturats. En el nostre cas, treballem perquè l’Espai Aloy sigui un lloc de trobada, que serveixi per fer divulgació de la literatura infantil i juvenil, que els autors hi presentin novetats i que les estudiants de Mestre d’Educació Infantil tinguin al seu abast un recurs com aquest per portar llibres a l’escola. A banda de tot això, van sortint “bolets i derivades” que ens ajuden a avançar en aquesta tasca, com jornades de formació per a mestres sobre lectura i literatura infantil. Paral·lelament, tot el llegat es posa a disposició d’estudiants i docents que vulguin fer recerca o tesis especialitzades en literatura infantil.

 

• Són tasques que prenen tot el sentit en un moment com l’actual, quan les dades de comprensió lectora són molt deficients, no?

Jo no en soc una experta, però està clar que la comprensió lectora és bàsica per moure’s pel món. El Josep Maria era un gran defensor de la lectura en veu alta. Aquesta era una de les seves “cebes”, treballar i potenciar l’habilitat de la lectura en veu alta, una “dèria” que també comparteix Sílvia Mas al Grau en Mestre d’Educació Infantil. Cal treballar i formar les futures mestres, educar-les en el gust i en el criteri a l’hora de triar llibres per a les aules. El gust per la lectura, la millor comprensió lectora i el domini del llenguatge i la millora de la capacitat de comunicació van lligades.

 

• Personalment, per a tu, què representa veure en què s’ha convertit aquest llegat?

El dol que vaig passar en el moment de la cessió, quan vaig veure la sala Rovelló buida, s’ha anat transformant en una cosa molt potent. En un primer moment em vaig plantejar si havia de ser o no en la Comissió, però vaig acabar decidint continuar-hi perquè conec molt el material i perquè penso que puc fer aportacions interessants. Tinc la sensació que continuo acompanyant el Josep Maria, com quan era en vida. Crec que per a ell seria un orgull immens veure què se n’ha fet del seu llegat, que no s’hauria ni imaginat tot el que ha originat. Així que ho visc amb molt d’orgull i gens de dolor. Sento que estem generant i transformant i que això fa que no et quedis amb el dol sinó amb un “seguim…”.