Ajudar les persones era la vocació d’Ester Teixidó Compañó i, per aquest motiu, va decidir estudiar Psicologia, tot i que ha acabat dedicant-se i especialitzant-se en salut pública i comunitària. Nascuda a Sant Hipòlit de Voltregà, poble on tornarà a viure properament, Teixidó aterra a UManresa per impartir-hi assignatures als graus en Infermeria i Fisioteràpia. Assegura que no recorda haver estat a Manresa fins que va venir a treballar-hi i que l’ambient del campus i de la comunitat universitària li van trencar esquemes i estereotips. Actualment fa docència, coordina el Màster Universitari en Salut i Comunitat i, des del mes de setembre, és responsable del programa Universitat Saludable, tres barrets que encaixen amb el seu perfil i la seva vocació.
Com recordes la teva etapa escolar?
Vaig anar a escola a Vic, perquè la meva mare era mestra a l’escola Pare Coll, una escola de monges que no m’ha deixat gaire empremta religiosa. De religió ens en parlava una monja, però amb una visió històrica molt oberta i avançada que em va permetre conèixer altres religions del món. Com totes les persones que vam estudiar en escoles del Pare Coll, l’actual FEDAC, en recordo la cançó que cantàvem abans de dinar i anar a missa el dia del Pare Coll. El Batxillerat també el vaig fer a Vic, a l’Institut Sant Miquel.
Per què et decideixes per la Psicologia?
Tenia clar que volia ajudar la gent i estava entre Dret i Psicologia. La Psicologia em permetia acompanyar persones i el Dret m’atreia perquè podia ajudar a defensar els seus drets. Vaig acabar optant per la Psicologia perquè Dret m’hauria obligat a memoritzar molt i la memòria no ha estat mai el meu fort.
Com va ser l’experiència universitària?
Estudiava a la UB, al campus de les Llars Mundet, que era petit i m’agradava molt. Va ser una etapa de descobriment. Crec que vaig aprofitar menys els estudis del que ho hauria d’haver fet, però és que tenia necessitat de fer altres coses: sortir, conèixer gent, conèixer-me a mi mateixa, conèixer una ciutat nova… Crec que això ho hauria de fer tothom perquè és una experiència vital molt xula. Em vaig instal·lar a Barcelona en un pis d’estudiants al costat de la Sagrada Família. Era un pis molt petit, sense comoditats, on sovint fallava l’aigua calenta i on calia sortir a fora per anar al lavabo. Vaig compaginar els estudis amb algunes feines perquè els pares no haguessin d’assumir-ne tot el cost. Vaig treballar els caps de setmana en una granja i pastisseria, feia cangurs, de monitora de lleure…
Quan feia tercer curs de carrera, amb una amiga que estudiava amb mi, ens vam adonar que no havíem aprofitat l’oportunitat de fer una estada internacional i, com que havíem fet una assignatura que es deia “Etologia dels primats”, vam sol·licitar poder fer les pràctiques amb un biòleg que estava fent un doctorat a Montepio, a Mèxic, sobre l’estrès d’una espècie de primats, els Alouatta palliata mexicans, coneguts com els micos udoladors. I me’n vaig anar a la selva mexicana.
Explica’ns què hi feies?
Doncs sortíem cada dia de matinada, abans de l’alba, amb el biòleg i el guia i esperàvem que sortís el sol. Ho fèiem així perquè és quan els micos udolen i aquesta era la manera de trobar-los. Llavors els seguíem durant unes hores i recollíem les seves femtes per analitzar-les. La tesi tenia com a objectiu determinar si la tala d’arbres de la selva influïa en el seu estrès, per això també vam estudiar un grup de micos que estaven en una zona que havia estat talada. La femta ens donava dades de les hormones i l’observació del comportament ens permetia veure les diferències entre els dos grups de primats: els de les zones talades eren més agressius i estaven menys relaxats.
Va ser una tota una experiència…
Poder passar tres mesos a la selva mexicana fent aquesta feina va ser un regal. També va ser el meu primer contacte amb la recerca. Hi vaig aprendre a fer registres, a tenir paciència, a analitzar dades… Però el millor de tot era veure sortir el sol al mig de la selva!
I com et vas adaptar a un entorn com la selva?
No em va ser difícil perquè estava molt motivada. El pitjor era haver de batallar cada dia amb les paparres. Per la meva por a les serps, em vaig preparar veient documentals abans de marxar. Em vaig fer autoteràpia. És que no les podia veure ni en fotografies! I em va anar bé, perquè un dia vam topar amb una boa constrictor i fins i tot la vaig trobar bonica.
Mèxic t’obre el cuc dels viatges?
Doncs sí. De fet, abans de fer les pràctiques i aprofitant que la meva amiga les havia fet abans que jo, vaig anar-hi i vam estar tres mesos viatjant pel país: Chiapas, la Península de Yucatán, Mèxic DF… Vam tornar a Barcelona i vaig fer un Màster en Intervenció Psicosocial i vaig fer algunes feines per fer diners amb la intenció de poder tornar a marxar. Una d’aquestes feines va ser a Terrassa, treballant en un projecte de recerca de l’Institut Català d’Oncologia sobre com afectava el fum del tabac en els nens en edat escolar. Anava per les escoles de Terrassa fent enquestes als nens. També vaig fer feines d’educadora en centres de menors. Quan vam haver estalviat prou, vam marxar de nou.
Quin va ser el proper destí?
Nova Zelanda, Austràlia i el sud est asiàtic. Volíem anar ben lluny, veure món i aprendre. A Nova Zelanda ens hi vam estar sis mesos. La idea era dedicar els primers mesos a aprendre bé l’anglès, però de seguida ens vam adonar que els diners se’ns acabarien aviat si continuàvem a l’acadèmia on estàvem. Així que vam conèixer un noi de Madrid que els va explicar que ell treballava en una acadèmia d’anglès per a japonesos, coreans i àrabs que buscaven gent de parla llatina per dinamitzar activitats i fer tasques de neteja i recepció. Hi vam anar, ens van donar feina i a més, ens oferien classes d’anglès gratis.
I quant va durar el viatge?
Doncs es va acabar allargant un any i set mesos… Anàvem treballant i fent feines de voluntariat a canvi de les quals ens oferien un lloc on dormir i menjar: vam estar a una granja d’arròs orgànic, vam ajudar a reconstruir les cases d’un poble d’Indonèsia que havia patit els efectes d’un tsunami, en un orfenat… També aprofitàvem el couchsurfing, gent que oferia gratuïtament el sofà de casa seva per dormir a viatgers.
I com us ho fèieu per trobar totes aquestes feines i llocs?
Va ser mentre érem allà que vam descobrir que els mòbils es podien connectar a Internet, però bàsicament anàvem a locutoris. Hi anàvem un cop a la setmana i aprofitàvem per buscar feines i lligar els detalls dels viatges i per fer un Skype amb la família.
Però un dia decidiu tornar…
Sí, després d’un any i set mesos de viatge i de passar un Nadal fora de casa, vam pensar que era moment de tornar. Totes dues teníem avis molt grans i vam decidir que ja havíem estat un any i mig pensant només amb nosaltres i que havíem de pensar en la família.
Vist amb distància, com veus aquell viatge?
És una de les millors coses que he fet a la meva vida, si no la millor. T’espaviles, obres la ment, surts del teu raconet i veus noves maneres de viure, coneixes persones molt interessants i altres cultures, et fas conscient de les desigualtats socials i dels privilegis que tenim aquí, de la sobrealimentació, de l’excés de roba que tenim… Tenim massa coses. Quan vaig tornar a casa, vaig obrir l’armari i em vaig saturar: no sabia què posar-me i vaig acabar vestint-me amb la poca roba que havia dut del viatge.
I quan tornes, com t’enfoques professionalment?
Vaig estar fent substitucions en centres de menors i llavors em va sortir l’oportunitat d’incorporar-me a projectes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobretot fent treball de camp, projectes de promoció de la salut i de salut comunitària. Hi vaig treballar vuit anys. Ho compaginava amb una col·laboració amb la Fundació Vicky Bernadet, on havia fet el meu Treball de Final de Màster. Aquesta entitat treballa per ajudar infants víctimes d’abusos sexuals i des que hi vaig entrar en contacte col·laborant en una activitat de sensibilització que es feia a les escoles, vaig tenir clar que volia continuar-hi vinculada.
L’Agència és la teva entrada al món de la salut comunitària i la salut pública?
Sí, a més em va donar l’opció de fer el Màster en Salut Pública. Jo tenia intenció de fer-ne un de Psicologia infantojuvenil, però l’Agència de Salut Pública em subvencionava la meitat del Màster. Fer-lo va ser el que em va fer decidir descartar definitivament el meu interès per la psicologia social i concentrar-me en la salut pública i comunitària, que em va agradar molt.
Quan comences la teva vinculació amb la docència universitària?
El curs 2017-2018 vaig començar a impartir una assignatura de Salut Pública a Vic. A l’Agència de Salut Pública de Barcelona, la feina depenia sempre de projectes i vaig pensar que obrir mires i començar a fer alguna altra feina, estaria bé.
I quan arribes a UManresa?
Va ser el mateix any que a Vic, també fent assignatures a graus en Ciències de la Salut. El curs següent, el 2018-2019, ja m’hi incorporo a la plantilla com a coordinadora de TFG al Grau en Mestre d’Educació Infantil. Ho combinava amb la docència als estudis d’Infermeria i de Fisioteràpia i, a més, amb el projecte Dialcat, liderat des de Recerca amb Xavier Gironès al capdavant.
Què és el que t’agrada de la docència?
M’agrada molt transmetre la importància de la salut pública i comunitària, la part social i contextual de la salut, que sovint s’oblida i no es té en compte. Voldria que els futurs professionals que estem formant tinguin en compte l’entorn i el context de les persones i que tinguin present que això influeix en la salut. M’agrada especialment quan un alumne s’emociona quan descobreix alguna cosa, provocar que es qüestionin coses i obrin la mirada. M’agrada sacsejar-los i desmuntar-los creences. Formar part d’aquesta obertura de mires en els alumnes em sembla espectacular.
Què et va semblar UManresa?
Em sembla que no havia estat mai a Manresa fins que vaig venir a fer-hi classes. Em va cridar molt l’atenció l’ambient de la comunitat universitària. Des del primer moment m’hi vaig sentir molt ben acollida. Era com formar part d’una família. De seguida tothom em va involucrar en coses i me’n va fer sentir part. Vaig tenir la sensació d’haver vingut a parar a un entorn molt acollidor des del primer moment. A més, em va trencar totalment els prejudicis que podia tenir sobre el món de l’acadèmia universitària. L’ambient d’UManresa és humà i humil.
I arriba un nou encàrrec, el del Màster Universitari en Salut i Comunitat
Sí. UManresa tenia una llarga trajectòria en l’àmbit de la Salut Pública. Persones com Ester Colillas o Núria Obradors havien fet molta feina en aquest camp dins dels estudis. Va ser per això que es va plantejar aprofitar tot aquest recorregut i coneixement per dissenyar aquest Màster. Tenia tot el sentit, perquè teníem els experts i també la sensibilitat dels graus de Ciències de la Salut i dels deganats. Va ser una evolució natural i vam dissenyar el primer màster oficial online de Catalunya en Salut i Comunitat.
Quin balanç en feu?
Aquesta que estem fent ara ja és la tercera edició i n’estem molt satisfets. Tenim la sort de tenir un equip docent molt bo i divers, perquè entenem que per fer salut comunitària calen professionals procedents de diferents disciplines i de diferents contextos. Els estudiants ens diuen que és un Màster molt exigent, que els dona molta feina, però que alhora els ofereix eines útils i necessàries. Ara tenim el repte de començar a obrir línies de doctorat.
I com que no tenies prou feina, acceptes fer-te càrrec del programa Universitat Saludable…
Sí, em fa molta il·lusió haver-me fet càrrec d’aquest programa des del mes de setembre, perquè em dona l’oportunitat d’aplicar tota la teoria sobre salut pública a la comunitat universitària. Jo no vull viure dins d’una bombolla acadèmica. Jo vull portar a la pràctica el que sé i Universitat Saludable m’ho permet. He de dir que l’aterratge ha estat senzill, perquè s’havia fet molta feina i algunes activitats ja tenen un rodatge, com la Diada Esportiva o els equips esportius. El meu objectiu és que anem més enllà i constituir una comissió formada per representants de tots els perfils que integren la Universitat: docents, PAS, estudiants… Vull que Universitat Saludable sigui un projecte de la comunitat, que impulsi un procés de millora contínua del seu benestar i que sigui la pròpia comunitat qui vagi decidint com anar avançant en això.
Amb tanta feina no sabem si et queda molt temps lliure. Què t’agrada fer?
El que més m’agrada de tot és estar amb els meus amics. No concebo la vida sense fer coses amb ells. M’agrada escapar-m’hi amb la furgoneta, tot i que ho puc fer menys del que voldria. I viatjar, sempre que puc. També aprofito per caminar per la muntanya o llegir. El darrer llibre que he llegit és “La maternitat d’Elna” d’Assumpta Montellà, que tenia pendent. I m’agrada molt ballar, faig zumba, però a més, en qualsevol lloc, si hi ha música, se me’n van els peus.