Susana Simó és llicenciada en Medicina i Cirurgia, especialista en Medicina d’Urgències i Reanimació i diplomada en Medicina de Catàstrofes. Exerceix com a metgessa assistencial del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa (Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa) i com a formadora del Màster d’Emergències Extrahospitalàries d’UManresa-FUB, així com de tot un seguit de cursos de curta durada relacionats amb l’ecografia d’urgències i amb l’atenció sanitària en emergències que organitza el campus Manresa del Centre Internacional de Formació Contínua.
- Què és el que t’atrau de les emergències?
Les emergències són com una droga. Sempre hi ha un pic d’adrenalina, perquè no saps mai què et trobaràs. Les emergències t’han d’enganxar perquè tenen un punt d’incertesa. Si no t’enganxen, ho pots passar fatal. Jo, tot just ara, després de 25 anys de professió, començo a saber controlar els nervis. Ja he après a no posar-me nerviosa fins que arribo a lloc i veig la situació que he d’afrontar.
- Tothom es pot dedicar a aquesta feina?
No. No tothom la pot fer, però hi ha d’haver gent per a tot. Jo seria una metgessa d’ambulatori horrible.
- Quines qualitats/habilitats/capacitats cal tenir per dedicar-se a les emergències sanitàries?
Has de tenir capacitat de treball en equip, capacitat de lideratge i d’organització per treballar en un espai tan reduït com una ambulància o en entorns molt complexos, capacitat de treballar sota molta pressió i sobretot, formació. La formació és bàsica.
- Existeix una especialitat de medicina d’urgències?
Portugal, Xipre, Àustria i Espanya són els quatre països europeus que encara no disposen d’especialitat de medicina i d’infermeria en emergències. És una especialització molt complicada perquè a les emergències tant pots haver d’atendre nens com adults, urgències de ginecologia com de traumatologia i tot això en escenaris molt diversos. No és el mateix intubar al quiròfan que haver-ho de fer en un cotxe. Per tot plegat, és una formació tan àmplia que és molt difícil englobar-ho tot.
- Treballant en urgències es deu veure de tot…
Sí, hi ha situacions que són molt dures de gestionar, com quan has de comunicar la mort d’algú a un familiar. Aquesta duresa, però, té com a contrapartida que saps que hi ha molta gent que està viva gràcies a la feina que fem els equips d’emergències. Fa uns dies em va venir a trobar un pacient a qui havia atès fa nou mesos per agrair-me que li salvés la vida. De vegades ens toca atendre gent gran en situacions cròniques i de vulnerabilitat molt complicades que costa d’entendre que ningú hagi detectat abans o gestionar què fem dels animals de companyia que hi pot haver al lloc on s’ha produït alguna emergència. Poden ser situacions molt dures, que t’acaben afectant molt. Amb els anys, amb el teu equip, aprens a cuidar-te, a plorar i a riure junts. L’atenció psicològica als professionals d’emergències és una assignatura pendent, perquè algunes de les vivències t’acaben canviant la manera de veure la vida, com la mort sobtada d’un nadó. Són situacions que no s’obliden. Has d’aprendre a equilibrar la balança entre aquestes vivències tan dures i les que han tingut un final satisfactori. Per sort, en ocasions també vivim situacions que poden arribar a ser còmiques, com alguns serveis que hem d’atendre vinculats al món de les relacions sexuals.
- Quins consells donaries a algú que es vulgui dedicar a les emergències?
En primer lloc que no corrin i que facin una bona formació teòrica i tutelada, amb un període intermedi abans de sortir amb una ambulància. Quan ets sanitari d’una ambulància, molta gent depèn de tu. Quan faig formació m’agrada que els meus alumnes entenguin per què es fan les coses d’una determinada manera. Els llibres poden explicar tota la teoria. Per ser metge, amb memòria n’hi ha prou, però per ser un bon metge has d’entendre com funciona el cos i com reacciona a un tractament. A mi m’agrada explicar-ho de manera senzilla perquè si s’entén, no s’oblida.