Format en Antropologia i Infermeria i després de més de deu anys d’experiència treballant en l’atenció a persones amb addiccions i problemes de salut mental, Rafael Clua va decidir que havia de fer alguna cosa amb el coneixement adquirit. Va ser així com es va plantejar fer docència i com va arribar a UManresa l’any 2012 per impartir una assignatura optativa del grau en Infermeria dedicada a les addiccions i a les toxicomanies. Molt crític amb les polítiques actuals adreçades a aquestes problemàtiques socials, Clua creu que és molt important que la Universitat aposti per formar els futurs professionals en aquest àmbit.
- Per què vas estudiar infermeria?
Buscava una professió que em permetés acostar-me a les persones. Em vaig criar en un barri de Castelldefels i feia vida al bar dels pares i hi veia tot tipus de gent, persones de col·lectius molt estigmatitzats. Em vaig adonar que sovint, els temes d’addiccions estaven relacionats amb la salut mental. Tot plegat em generava molta curiositat i m’empenyia a dedicar-me a alguna cosa que em permetés intervenir d’alguna manera en la societat.
- I com fas el pas de la Infermeria a l’Antropologia?
Quan vaig acabar els estudis d’Infermeria vaig continuar formant-me i aprofundint en el coneixement sobre temes de salut mental, de malalties de transmissió sexual i d’addicions. Em vaig adonar que la salut no es pot desvincular de la societat i vaig pensar que l’antropologia seria un molt bon complement a la meva formació en Infermeria i que combinar les ciències de la salut i les socials em donaria un punt de vista diferent en relació amb els col·lectius més estigmatitzats de la societat. A mi m’interessava saber i entendre per què aquestes persones tenen aquests problemes per intervenir-hi des del món de la salut. Crec que m’he convertit en un híbrid professional: antropòleg/infermer i infermer/antropòleg.
- Quina ha estat la teva trajectòria professional?
Mentre encara feia estudis d’Infermeria vaig tenir el meu primer contacte amb la salut mental de l’Hospital de Sant Boi de Llobregat. A més, vaig fer les pràctiques al CASD (Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències) de Nou Barris. Anava amb una unitat mòbil dispensant metadona per Barcelona. Al “metabus” hi vaig treballar durant cinc anys. Ho vaig compaginar amb feines de suplències a les presons de Brians 1, a la Model i a la presó de dones de Barcelona. A finals de l’any 2005 vaig tenir l’oportunitat de posar en marxa un CASD a la presó de Brians. Era la primera experiència en l’àmbit penitenciari d’aquestes característiques. Ara ja fa 18 anys que hi treballo, sense comptar el dos que vaig estar treballant prèviament en altres àmbits de presons.
- I l’antropologia, com l’has encaixada en aquesta trajectòria?
M’ha servit especialment en la tasca docent i també en la meva tesi doctoral, que vaig dedicar a estudiar les necessitats de salut a nivell social i legal de les persones que consumeixen en espais de salut sota la supervisió de professionals.
- Com arribes a la docència?
Va ser precisament quan feia el doctorat que em vaig adonar que tenia necessitat de compartir el meu coneixement i la meva experiència. Era un coneixement que no em podia quedar per a mi i que podia ser molt útil a persones que s’estan formant. L’any 2012-2013 vaig presentar-me a la convocatòria d’UManresa per impartir l’assignatura optativa d’Addiccions i Toxicomanies del quart curs del grau. Ara, a més d’aquesta assignatura, faig de tutor de TFG i, paral·lelament, intento incorporar serveis de salut vinculats a les drogodependències per a les pràctiques de l’estudiantat d’infermeria.
- Què és el que vols transmetre a l’estudiantat?
M’interessa molt que coneguin que el model d’atenció que tenim en aquests moments és hospitalcèntric i parlar-los del potencial de la salut comunitària. M’agrada conèixer i fer evidents les idees preconcebudes que tenen els i les estudiants sobre el tema del consum de drogues. Aquest és un tema complex, tabú, carregat d’estigma i de rebuig cap a les persones consumidores. El que jo vull és que s’adonin que aquest és un tema molt més complex del que sembla. L’atenció a aquestes persones ha d’anar més enllà de la salut. Han de saber que la droga no és el més important, que habitualment és un pal·liatiu d’un malestar que té molta relació amb el context d’aquestes persones. Possiblement, com a professionals, mai no hi tindran contacte, però si ho fan, han de saber que són persones amb drets i que els han d’atendre des d’un punt de vista alliberat de càrrega moral.
Soc del parer que el model de prohibició de les drogues genera més problemes: persecució, criminalització i violència. Aquest model no afronta els problemes socials i psicosocials d’aquestes persones. Hem de ser capaços de veure què falla a la societat perquè aquestes persones consumeixin. El model de la prohibició està esgotat. Calen altres models de regulació de les substàncies i empènyer en defensa de polítiques socials més dignes.
- Com és l’assignatura?
A l’aula fem molt debat. Hi parlem de les drogues i pràctiques de consum que es fan en el nostre context. Intentem donar eines per entendre per què es produeix aquest consum i quins diferents tipus de consum existeixen. També parlem del consum de drogues disfuncional sense perdre de vista el context de la persona que consumeix i de la seva complexitat. Una altra part de l’assignatura fa referència a la xarxa assistencial, els serveis i programes existents i finalment, parlem d’intervenció comunitària i de xarxes de suport.
- Com han de ser les persones que vulguin dedicar-se a una feina com la teva?
Han de ser professionals oberts a escoltar, gens directius, que treballin des de l’horitzontalitat. També han de saber generar confiança en la relació terapèutica, saber acordar objectius juntament amb les persones amb les quals treballen, guiant i acompanyant. També han de saber sumar amb altres professionals i treballar en equip per construir la intervenció. I, finalment, és imprescindible tenir una part d’activisme i, si cal, sortir-se dels protocols. Treballem amb persones i no amb algoritmes.
- I tot això, com es fa?
L’eina forta que utilitzo és la paraula en la relació que estableixo amb la persona. Hi ha una part de curiositat que és imprescindible per treballar amb la diferència i amb les desigualtats… I per fer aquesta feina, és necessari formar-se i treballar amb altres col·lectius professionals que també hi estan intervenint. L’atenció sanitària es queda curta sense una concepció comunitària. Sobretot, sobretot, has de creure en el que fas.
- És una feina gratificant?
Fent aquesta feina m’he desfet de prejudicis. He entès millor el món i m’he fet encara més curiós per continuar aprenent i estudiant. Poder transmetre el meu coneixement i vincular investigació, docència i intervenció per a mi és completar el cercle.
- Com valores l’aportació que pots fer des d’UManresa a fer canvis en aquest àmbit?
Jo estic molt content de fer classes a UManresa per la proximitat amb altres docents i amb l’estudiantat, però el que més m’agrada és que una universitat de la Catalunya Central aposti per una assignatura com aquesta. Hi ha universitats més properes a territoris que tenen més problemes amb les addiccions que no hi posen tant l’accent. En aquests anys he vist algun estudiant que ha decidit dedicar-se a aquest àmbit de la Infermeria.
- Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
M’agrada molt llegir, tant assaig com literatura. Gaudeixo molt amb la música en directe i viatjant per tot el món. Evidentment, m’agrada compartir temps amb la família i els amics i des de fa uns anys, m’he aficionat a caminar per la muntanya. Soc un pelegrí aficionat del Camí de Santiago.