Olga Borao Soler és fisioterapeuta, coordinadora de pràctiques al Grau en Fisioteràpia i coordinadora del Servei de Fisioteràpia de la Clínica Universitària. Va formar part de la primera promoció de titulats en Fisioteràpia a Manresa, quan els estudis eren una diplomatura i estaven adscrits la Universitat Autònoma de Barcelona. Fisioterapeuta vocacional, assegura que formar futurs professionals és un repte que l’ajuda a mantenir-se al dia en aquest món i afirma que no podria renunciar ni a la clínica ni a la docència perquè no pot entendre una cosa sense l’altra. El mes d’octubre iniciarà una nova etapa personal, la de la maternitat.
- Per què vas escollir la fisioteràpia com a professió?
Doncs hi vaig arribar com ho fa molta gent: a través de l’esport i de les lesions i el contacte amb persones que tenen cura de tu. De fet, mai em va tractar un fisioterapeuta, però des de sempre ho vaig tenir clar. Hi havia l’opció de la traumatologia, però no em convencia perquè li faltava la part de seguiment que fa un fisioterapeuta.
- Els estudis a Manresa, tot just començaven. Per què vas optar per fer-los aquí?
Vaig anar a les portes obertes que es feien a diferents universitats. De fet, vaig estar a punt d’apuntar-me a fer Biotecnologia a la UAB, però ho vaig acabar descartant. Em vaig assabentar, no sé com, que començaven els estudis de Fisioteràpia a Manresa i sense visitar res, per una qüestió pràctica, em vaig decidir per quedar-me a la meva ciutat. El projecte era molt engrescador. Se’n parlava com una rèplica dels estudis de referència que eren els que s’impartien en aquell moment a la Gimbernat, a Sant Cugat del Vallès. Anar a Sant Cugat era molt complicat a nivell de transport i l’altra opció que existia en aquell moment era anar a Reus. Va acabar guanyant Manresa tot i no tenir-ne cap ni una referència, perquè tot era nou.
- I com va ser formar part d’aquella primera promoció dels estudis?
Recordo el primer dia de classe i la presentació del curs a la sala d’actes de la Clínica Sant Josep. El primer curs fèiem les classes teòriques a les Saleses i les pràctiques al que havia estat la Unitat Coronària de la Clínica. El segon curs el vam fer tot a la Clínica i el tercer a uns baixos de la Carretera de Cardona. Recordo moltes hores lectives, amb uns horaris infumables, però era tot molt divertit. El programa dels estudis era molt complet. Fèiem moltes hores de classe, el primer any, però després tot es va anar regulant. Teníem pocs docents, però eren tots molt bons. Érem com una família. Tothom empenyia un projecte. Em sentia com si hagués tornat a l’escola, perquè érem un grup d’uns 90 estudiants i tots ens coneixíem.
- Com has vist evolucionar els estudis?
Tot ha canviat molt. El sistema acadèmic és completament diferent, perquè abans formàvem part d’una escola universitària i ara estem dins d’una facultat. Aleshores tot era més fàcil i proper, fins i tot convidaven els docents als sopars d’estudiants. Ara això no passa. La relació és més distant i impersonal, però segurament també té a veure amb que el nombre d’alumnes és molt més gran i la dimensió del campus també és una altra. L’estructura d’ara està molt més organitzada i estem dins d’una organització que té més burocràcia administrativa, però és normal que sigui així. Un altre canvi és el que han experimentat els espais. Ara tenim la sort de tenir uns espais propis per als estudis i adaptats a la docència de la fisioteràpia.
- Com t’incorpores a l’equip docent del grau en Fisioteràpia?
Vaig començar a fer classes de massoteràpia el curs 2007-2008 com a professora col·laboradora. Estava treballant en un centre i una companya em va comentar que hi havia aquesta possibilitat d’incorporar-se com a docent. L’any 2009 ja vaig començar a formar part de la plantilla.
- Què és el que t’agrada de la docència?
Per a mi representa un repte perquè m’obliga a estar al dia en la professió, però al mateix temps és una oportunitat d’influir en la formació dels futurs professionals perquè siguin persones amb valors, que siguin empàtics, que aportin a la comunitat, que tinguin pensament crític i que visquin la fisioteràpia com una professió que basi la seva acció en l’evidència científica. M’agrada molt incidir en la part biopsicosocial de la professió, en fer veure als estudiants que quan tracten una mà no és només una mà el que tenen davant, sinó una persona. També m’agrada estar en contacte amb molta gent i amb altres companys. Fer docència em manté desperta en la professió.
- Creus que la fisioteràpia és prou coneguda?
No, és una especialitat molt àmplia, que té molts camps d’abordatge que la gent desconeix, però fins i tot que són poc coneguts entre els professionals de la medicina. És una professió que podem aportar molt a la salut de les persones, però hi ha molta feina a fer perquè no sigui considerada només com a un últim recurs.
- Malgrat tot, l’interès per la fisioteràpia ha crescut i això s’ha traduït amb molts més alumnes a les aules. Creus que ha canviat el perfil de les persones que trien aquesta professió?
Doncs sí que hi ha algunes coses que han canviat. D’entrada, que al principi érem moltes més dones i que ara ja estem gairebé al 50%. A més, crec que l’alumnat que tenim ara té un perfil que s’acosta molt al dels estudiants de CAFE, persones molt vinculades al món de l’esport.
- No has deixat mai d’exercir la professió
No. Sempre he exercit. La meva especialitat és la part musculoesquelètica de la professió i l’abordatge del dolor crònic persistent a partir de l’activitat física. Des de l’any 2015 formo part de l’equip de fisioteràpia de la Clínica Universitària, que actualment coordino. De fet, m’incorporo a la Clínica en un moment molt intens, just després de presentar la tesi doctoral. A més, combino tota aquesta part professional amb la recerca, que és complicada, perquè el context general no ajuda, però com a professionals persistim i volem aportar el nostre gra de sorra a la investigació, encara que siguin petites coses, perquè totes contribueixen a fer créixer la fisioteràpia. Potser no arribarem a publicar al Nature, però som formiguetes i fem el que podem.
- I si haguessis de triar entre docència i pràctica clínica?
No podria. Se’m faria molt difícil. La clínica és una part important per a un docent de fisioteràpia, perquè et permet exportar la teoria a l’aula i lligar els estudis amb l’atenció al pacient. De fet, a la nostra universitat tots els docents combinen les dues activitats. Si hagués de triar, com costaria molt decidir-me perquè no entenc una cosa sense l’altra.
- Com és el treball que feu a la Clínica Universitària?
El nostre principal neguit és donar a conèixer el servei de fisioteràpia. Altres serveis, com el de Podologia i el de Logopèdia, són molt més coneguts a la ciutat, però nosaltres, tot i haver consolidat un bon equip i ampliat les especialitats del servei, encara tenim un llarg camí a recórrer perquè se’ns conegui, perquè no ens vegin com un servei que fan estudiants, sinó professionals. De vegades penso que som tan Universitat que en el cas de la fisioteràpia se’ns menja la part més clínica que oferim. És una llàstima, perquè tenim uns professionals que són docents, amb molts coneixements i que estan al dia.
- Pel que fa a la institució, com l’has vist evolucionar?
La Fundació Universitària del Bages era un bolet dins d’un edifici i ara tenim un gran campus i tenim visibilitat i som coneguts a la ciutat. Crec que des de dins no en som prou conscients que ens hem convertit en un referent amb entitat pròpia. I crec que estem en la línia de continuar creixent, perquè sempre apareixen nous projectes. Com a Universitat, no estem mai quiets.
- La teva ha estat sempre una trajectòria lligada a l’esport?
Sí, n’he practicat sempre, des de petita. Vaig arribar a competir en gimnàstica artística a nivell estatal, però també vaig practicar tennis i atletisme. Ara, l’esport que faig és bàsicament per mantenir un estil de vida saludable. M’agradaria que aquesta visió de l’esport com a eina per millorar la qualitat de vida de les persones fos compartida per la comunitat universitària i mobilitzar estudiants i treballadors. Tenim feines molt sedentàries i hem de contrarrestar aquesta obligació fent activitat física, que és la millor eina i la més fàcil d’utilitzar per a la salut.
- Què t’agrada fer en el temps lliure?
Practicar esport, passar temps amb la família i llegir. I si puc practicar esport amb la família, sóc feliç.
- Els propers mesos viuràs un gran canvi vital
Sí, a la tardor seré mare per primera vegada. Serà un gran canvi que afronto amb molta il·lusió. Hauré d’aprendre a planificar la meva vida d’una altra manera.