Marina Mateu és infermera, professió que va exercir tant en l’àmbit assistencial com a cures intensives des de l’any 1994 fins el 2016. L’any 2007 iniciava la seva col·laboració com a professora al grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut, que va anar augmentant al llarg del temps amb nous encàrrecs docents a l’entorn del maneig del dolor, les cures infermeres i la tutorització de treballs de final de grau. En els darrers anys, a la docència d’Infermeria hi ha sumat docència en simulació amb els estudiants de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC al campus Manresa. Diu que li va agradar tant exercir com a professora, que l’any 2016 va decidir fer el pas de deixar la Infermeria en actiu. Quatre anys després ha decidit tornar a exercir la seva professió a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa per donar resposta a la demanda de sanitaris derivada de la crisi provocada per la pandèmia del COVID19.
- Quan decideixes oferir-te a donar suport al món sanitari?
Em van colpir molt les imatges de patiment provocades per la pandèmia a Igualada, una ciutat tan propera i on afectava molts professionals sanitaris. Va ser llavors quan em va començar a passar pel cap la possibilitat d’oferir-me per ajudar, perquè jo podia aportar els meus coneixements per tota l’experiència que tenia en cures al malalt crític, però vaig decidir esperar. Estava en contacte amb altres professionals que coneixia i sabia com evolucionava la situació. Quan van arribar els primers casos a Manresa vaig prendre la decisió i em vaig oferir per anar a ajudar. Em van dir que acceptaven l’oferiment, però que em deixaven en reserva per quan hi haguessin les primeres baixes. Això era un dijous i l’endemà ja em trucaven per preparar tota la documentació per quan em pogués incorporar. El dilluns a sobre, el 23 de març, ja començava a treballar en el torn de tarda, però vaig decidir anar-hi al matí per familiaritzar-me amb la situació. Un cop allà em vaig dir “fes el que puguis, com puguis i amb el que puguis” perquè hi havia coses que potser no recordaria, però de seguida vaig començar a treure del cap el magatzem de caixes que tenia tancades sobre com es feien les coses.
- I com va ser el retorn a l’hospital?
La primera tarda hi va haver feina, però no molt desmarxada i em vaig poder situar. Em van sobtar moltes coses. Estaven rescatant aparells antics que estaven guardats en magatzems perquè havien quedat obsolets. Un d’aquests aparells jo l’havia fet servir i vaig anar a ajudar a intentar posar-lo en marxa. En el trajecte des d’urgències fins a observació em va sobtar molt el silenci que hi havia als passadissos. Els nostres hospitals acostumen a ser sorollosos, perquè som mediterranis. Aquell dia estava tot buit i només se sentien les infermeres. Del primer contacte que vaig tenir amb un pacient en recordo la seva mirada. Em mirava amb por. Vaig notar la por de preguntar, de parlar. Els malalts no pregunten. La sala on jo estava era plena de malalts i ningú deia res. Hi havia un silenci d’espera. La meva primera mort va ser l’endemà d’incorporar-me a la UCI.
- Com és el treball d’aquests dies per als professionals sanitaris?
A l’Hospital de Sant Joan de Déu, Althaia ha situat els malalts crítics afectats de COVID19 en tres espais. En el moment més crític hi van arribar a haver 45 malalts intubats al mateix temps. Jo estic situada a semiintensius, que està annexa a la UCI. Hi treballem quatre infermeres i dos auxiliars de clínica. Quan jo em vaig incorporar ja no hi havia problema de manca d’EPIS. Tenim feina a protegir-nos, no podem portar cap estri personal ni de menjar, ens hem de vestir en un lloc especial on, si cal, podem descansar una estona i treure’ns les EPIS. La mascareta és molt angoixant i en portem un mínim de dues. Tinc alguns companys a qui sel’s han fet llagues. La nostra feina no és d’una gran càrrega assistencial, però es complica quan els pacients deixen d’estar sedats. Quan es desperten, després de la intubació, no en podem preveure la reacció.
- Com és el contacte amb aquesta malaltia?
És una malaltia dura, que es permet el caprici de jugar a la ruleta russa. Si l’agafes pots anar de la més absoluta falta de simptomatologia fins a la mort. Hi ha gent que desenvolupa pneumònia, però se n’acaba sortint i gent que no la supera. Hi ha gent que pot arribar a estar greu i en tres dies se’n surt, altres que s’han d’intubar i que acaben morint i hi ha un volum de persones important que poden arribar a estar fins a tres o quatre setmanes intubats.Normalment, els pacients amb els quals jo treballo estan intubats i sedats. Penso molt en les seves famílies. Els metges els truquen cada dia, però alguns no se’n poden estar i ens truquen perquè no tenen la confirmació que sigui COVID i si hi han estat convivint no saben què han de fer. Estan espantats. Una de les situacions més dures que he viscut va ser la mort del meu primer pacient. Em va tocar anar a recollir els objectes personals del seu armari. Hi havia el mòbil, les claus del cotxe, la cartera, fotos de la família…. Va venir a visitar-se perquè no es trobava bé i va morir. Alguns companys m’expliquen que hi ha persones que abans que les intubin demanen poder trucar a la família pensant que pot passar el pitjor o bé per tranquil·litzar-los. Alguns infermers estan molt tocats per aquesta situació.
- Com vius aquesta situació com a professional?
No ho sé. El cervell és molt savi i fa que et centris en la feina. La meva principal preocupació és atendre bé els pacients. Tinc la mania que estiguin ben tapats. A més, he procurat prioritzar la part humana de la meva feina. A l’hospital està tot molt informatitzat amb uns models de cures que deixen un registre informàtic exhaustiu de cada pacient. Aquests dies, en aquesta situació, tot i fer els registres, potser hi he dedicat menys temps, perquè he preferit passar més estona al costat del malalt. No em fa falta parar per berenar i quan plego estic més satisfeta quan he pogut dedicar-me a estar amb el pacient. A més, com que vaig fer la tesi sobre els beneficis de la música en les unitats de cures intensives, porto el meu MP3 i amb els auriculars els poso música relaxant, Reiki Light Touch. Això també ho faig constar als registres que faig cada dia.
- Què n’aprendràs d’aquesta dura experiència?
Encara no tinc clar què n’aprendré. Veig els metges que estan pitjor que les infermeres. Estan destrossats, perquè ells sí que estan directament a la batalla per evitar que se’ls morin els pacients i han de prendre decisions. El que estic veient aquests dies és el compromís de tothom que treballa a l’hospital. A més, una cosa bona d’aquesta situació és que tothom és més comprensiu amb la situació de l’altre. No es critica ningú i això ajuda molt. Els professionals sanitaris estan donant el seu 100%, com ho fan les encarregades de la neteja i tota la resta de professionals que treballen a l’hospital. Els pacients que moren sense contacte amb els seus familiars sempre ho fan amb algú al costat. Com a professionals ens colpeix molt quan algú se’n va i som allà, al seu costat.
- Què els diries a la gent que està cansada d’estar confinada?
Els diria que hem d’evitar el col·lapse del sistema sanitari, que si tornen a augmentar els casos cal que hi hagi disponibilitat de personal i capacitat als hospitals. El drama és que hem estat molts dies, tres setmanes, amb un gran nombre de pacients que necessitaven ventilació mecànica. L’abast de la malaltia està sent molt gran. El virus és aquí i hores d’ara tothom coneix algú proper que no l’ha superat. Aquesta malaltia no és una llevantada. Cal que tothom continuï amb les mesures de protecció i d’higiene. Això ja hauria de quedar instaurat perquè l’any que ve pot venir un altre virus. Quan es relaxi el confinament, haurem de ser molt prudents i jo diria que ens hem de tornar una mica paranoics en això. Alguns ens sentim valents i forts, però jo tinc por, perquè estic atenent persones de la meva edat i sempre penses que podries ser tu. No ens podem despreocupar ni baixar la guàrdia.