Maria Àngels Serra ha tancat aquest curs la seva etapa com a professora col·laboradora del grau en Infermeria d’UManresa. Serra no n’ha estat una docent més. Va ser l’encarregada de dissenyar el primer pla d’estudis de la diplomatura i des de la seva arrencada fins al curs passat no ha deixat mai de formar part de l’equip docent, aportant la seva expertesa en diferents àmbits de la professió. Després de 29 anys i coincidint amb la seva jubilació estrena una nova etapa vital que vol dedicar a la família, a col·laborar amb entitats socials i a fer realitat un somni pendent: aprendre a tocar l’acordió.
- Com arribes a la universitat?
Jo treballava al Departament de Salut de l’Ajuntament de Manresa i la que era regidora d’ensenyament a finals dels anys 80, Teresa Just, em va demanar que fes el pla d’estudis per a l’escola d’infermeria. Per a mi va ser tot un repte perquè no havia hagut de fer mai un pla d’estudis, però em vaig assessorar bé i vaig ajudar a preparar tota la documentació per posar en marxa la diplomatura a Manresa, aleshores com a centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona.
- Quina va ser la teva trajectòria com a infermera abans d’incorporar-te a l’Ajuntament?
Jo vaig estudiar Infermeria a l’Escola Santa Madrona de Barcelona. Vaig començar a treballar al servei de traumatologia del Centre Hospitalari i després em vaig formar per anar a treballar a la unitat de prematurs i lactants de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. L’any 1991 em vaig incorporar a l’Ajuntament de Manresa per posar en marxa el servei d’atenció domiciliària i posteriorment vaig engegar la unitat de salut. Des de l’any 1994 fins a la jubilació vaig treballar a Sant Andreu Salut, on vaig exercir diferents càrrecs de gestió i de direcció.
- Un bon bagatge per aportar, no?
Quan l’Assumpta Bohigas, la primera directora dels estudis, em va proposar incorporar-me a l’equip de docents, vaig preferir no dedicar-m’hi en exclusiva, per això vaig acceptar la proposta, però com a professora col·laboradora. Des de llavors, tots els continguts que he impartit han tingut sempre a veure amb la meva etapa professional, per aportar al màxim el que jo sabia. He fet classes de salut pública, de geriatria, de qualitat assistencial i de professora de pràctiques.
- En 29 anys de docència, deus haver vist molts canvis a la universitat
Sí, la docència ha evolucionat molt. Hem passat de les classes magistrals a metodologies més participatives i a nous models d’avaluació. Per sort, a la Fundació Universitària del Bages, els professors hem estat molt ben acompanyats per adaptar-nos a tota aquesta transformació.
- Què és el que més t’ha agradat d’aquesta etapa com a docent?
La docència sempre m’ha agradat perquè et fa reflexionar sobre la pròpia professió, sobre què fem i per què ho fem d’una determinada manera. Quan prepares una classe, aprens moltíssim. A més, hi ha un altre component i és tot l’aprenentatge que t’aporten els estudiants. Aprens molt, d’ells, sobretot en el període de pràctiques, quan coneixes molt quines són les seves motivacions. És molt gratificant quan els pots ajudar a reconduir les seves dificultats. Durant tots aquests anys de professió he tingut la sort de coincidir amb antics estudiants i fa molta il·lusió. Veus que són bons professionals i això és el resultat de la feina feta a les aules. De l’etapa com a docent també me n’enduc la satisfacció d’haver col·laborat amb una institució com aquesta. Des de sempre, l’Ajuntament va voler que el projecte universitari fos una cosa ben feta i útil per a la societat i jo penso que la Fundació Universitària del Bages ha estat un gran èxit i un projecte amb unes directrius molt clares que els diferents directors han tingut present i han seguit. Jo m’he sentit sempre molt bé dins la institució, tot i ser-ne només professora col·laboradora. Sempre m’han fet sentir de l’equip. Penso que és una institució on se sap donar el protagonisme als professionals i això fa que tinguin ganes de fer coses. Això no és gaire habitual a les organitzacions i en el meu cas, m’ha generat molt orgull de pertinença.
- Ens expliques alguna anècdota d’aquests 29 anys?
Recordo un dels primers exàmens que vàrem fer a una de les aules de les Saleses. Hi havia una seixantena d’estudiants i jo estava una mica nerviosa perquè era la primera vegada que els examinava. Un d’ells es va aixecar i em va entregar l’examen mentre en veu baixa em deia “amb un pernil en tindràs prou?”. No vaig saber massa com reaccionar. Els alumnes et posen a prova. En una altra ocasió vaig convidar a sortir de l’aula a un estudiant que durant la classe es va posar a llegir el diari.
- I ara, després de la jubilació, què?
He descobert que més enllà de la professió i de la feina hi ha vida i molt interessant. Vaig començar a preparar-me per a la jubilació i per tancar l’etapa de docència un any abans, em vaig fer un llistat de les coses que volia fer, però també de les que no volia fer. I al capdamunt del llistat de les primeres hi havia dedicar-me a la família i especialment als meus quatre nets, a continuar estudiant música i aprendre a tocar l’acordió i a continuar col·laborant amb entitats de l’àmbit social, però sabent dir que no.