Manel Parés Toll és segurament una de les persones que coneix millor els edificis que conformen el campus universitari d’UManresa, perquè en el cas dels nous és l’arquitecte que els ha projectat i en el dels edificis que ja existien, s’ha fet càrrec de la seva adequació i rehabilitació. Nascut a Manresa l’any 1966 però establert a Barcelona, l’any 1999 completava l’encàrrec de dotar la universitat d’un primer edifici emblemàtic, el que ara anomenem la FUB1. En aquests moments ja treballa en la que serà la FUB4, el cinquè dels edificis universitaris en els quals ha treballat. Apassionat de l’arquitectura pel seu caràcter multidisciplinari, assegura que el que més li agrada de la professió és aprendre amb cada projecte. A la seva llista de desitjos professionals hi ha la construcció d’un edifici que encara no ha fet, un edifici tecnològic dedicat a la investigació i la recerca que l’obligui a “arremangar-se” per continuar aprenent.
- Per què l’arquitectura?
És una feina en la qual em sento molt còmode. Visc per això. És una professió que m’obliga a tenir un coneixement ampli de moltes coses, que requereix tenir en compte molts elements, que permet que qualsevol cosa que vegis o sentis t’inspiri… També m’agrada molt perquè és una feina multidisciplinària, que ho comprèn tot i que abasta totes les disciplines. A més, cada vegada que treballo en un projecte, em permet aprendre coses noves. Fins i tot quan m’encarreguen alguna construcció d’alguna tipologia que ja he desenvolupat, m’agrada buscar, investigar, evolucionar i intervenir de manera activa per aportar nous elements.
- Com és que et fas càrrec de la construcció de la FUB1?
L’any 1998 vaig tornar de Londres, on havia estat treballant durant dos anys per continuar formant-me i aprenent, i vaig obrir un despatx d’arquitectes amb Juan Antonio Manciñeiras, el meu soci. L’arquitecte manresà Jordi Ludevid, que en aquell moment era delegat al Bages i Berguedà del Col·legi d’Arquitectes, ens va parlar de col·laborar en el projecte per construir l’edifici de la universitat, i ens el van encarregar. Havíem de fer un edifici en un punt de Manresa que era als afores i on encara no s’havia fet el creixement urbanístic. On ara hi ha l’Avinguda Universitària, aleshores encara hi passava la via del tren. Per tant, teníem uns terrenys elevats i vam dissenyar un espai de forma geomètrica, de planta quadrada, que fos prou neutre per ser capaç de donar una resposta adequada al que havia de ser la futura avinguda, una avinguda que estava projectada com una de les entrades a la ciutat. Quan el vam dissenyar, l’entrada només es podia fer pel carrer Ramon d’Iglesias, de manera que durant uns anys, l’accés a la parcel·la es feia pel darrere fins a la porta principal actual. Va ser uns anys després, amb la urbanització de l’entorn, quan es va desviar la via del tren i es va construir l’Avinguda Universitària.
- Què vau tenir en compte per a la construcció de la FUB1?
El que ens van demanar era un edifici amb diferents tipologies d’espais: aules, espais d’administració, espais de treball, bar, biblioteca…i teníem un solar de 7.000 metres quadrats. Vam projectar un edifici de planta quadrada, de 55 x 55 metres, amb un pati central i dues façanes, una que donava a l’exterior i una altra cap a l’interior. La geometria de planta quadrada donava resposta a aquestes diferents necessitats amb la seva implantació. Pel que fa a l’exterior, calia que tingués un caràcter públic. Era un edifici públic i això s’havia de manifestar en el tipus de construcció. La posició elevada del solar ja ens donava joc i per reforçar-ho vam proposar un revestiment d’alumini que l’identifica i que li dona una empremta particular.
- I després de la FUB1, han vingut tres edificis més
Sí, el segon encàrrec va ser el de la Clínica Universitària, un edifici que havia de tenir una funció docent i sanitària al mateix temps. Vam projectar una construcció de la mateixa fondària que la FUB1, però amb una façana més estreta i amb la previsió que pogués créixer, ampliant-la o fent un altre edifici al costat. Poc temps després arribava un nou encàrrec, el de la remodelació de l’antic edifici del CTM per convertir-lo en la FUB2. Va ser molt diferent treballar amb un edifici ja construït i amb unes característiques arquitectòniques molt potents. L’any 2018 ens van fer l’encàrrec del quart dels edificis universitaris, la FUB3. En aquest cas es tractava de rehabilitar i reconvertir un edifici emblemàtic dissenyat per Ignasi Oms, un edifici de l’any 1908. Va ser un encert que l’Ajuntament i la Universitat assumissin el risc d’actuar en aquest conjunt i que es fes l’esforç d’aprofitar aquest patrimoni arquitectònic. Va ser tot un repte intervenir en una nau que estava en desús des de feia molt temps i que va caldre estabilitzar i adequar per a usos docents.
- Amb tota aquesta experiència, arriba l’encàrrec de la FUB4. Què representa professionalment aquest nou encàrrec?
És una gran oportunitat. Estem molt contents de la confiança que la universitat ha dipositat en nosaltres, perquè això vol dir que estem responent a les seves necessitats. Per sort, la universitat ja tenia prevista la possibilitat que es produís aquest creixement, però no ens pensàvem que tot aniria tan de pressa. De fet, de la FUB1 fins a la Clínica Universitària, passen 10 anys, però després el pas d’un edifici a l’altre s’escurça. Fer aquest nou edifici serà molt diferent, perquè haurà d’allotjar usos molt diversos. És tot un repte, perquè a banda de les necessitats de construir-lo en un termini de temps molt breu, hem optat per una solució constructiva que fins ara no hem utilitzat en cap altre dels edificis, el sistema de construcció modular de Compact Habit.
- Dius que aprens amb la construcció de cada edifici
Sí, investigar i aprendre et permet afrontar les coses amb molta més capacitat. L’experiència és vital i t’ajuda a millorar en allò que estàs treballant. Això és el que et manté viu i fer la feina que t’agrada. Amb l’experiència, també, aprens a anticipar-te al que no et conduirà a una solució. Sempre els dic als meus alumnes que la diferència entre ells i jo és precisament aquesta experiència.
- I amb aquesta experiència i amb la perspectiva dels anys, canviaries alguna cosa del primer edifici que vas fer per a la FUB?
I tant, però ja ho tenia clar en aquell moment. M’hauria agradat poder convèncer la universitat que es podia fer un soterrani sota la FUB1 per aparcar-hi els cotxes que ara estan aparcats en superfície. Així s’hauria pogut disposar d’espais de reserva i d’espais de més qualitat per al campus a l’exterior..
- Què penses quan entres a Manresa per l’avinguda universitària i veus tots els edificis en els quals has intervingut?
Em congratula que una propietat torni a confiar a mi, però no sóc pas jo l’autor del campus universitari, és la Fundació Universitària del Bages. Jo només formo part d’un equip. Una cosa que sí que em fa feliç després de gairebé 20 anys d’haver fet el primer edifici és que està gairebé com el primer dia, que és un edifici que ha durat i que s’ha pogut adaptar als canvis que han estat necessaris. Això també ha estat possible amb la Clínica Universitària, que s’ha pogut adaptar per ampliar el CISARC. Tots els edificis han de durar, donar servei i ser flexibles per poder-se adaptar.