Lluïsa Sort Garcia és gestora de recerca d’UManresa des del novembre de l’any 2016. Es va incorporar a l’equip d’Innovació i Recerca quan aquest departament tot just començava a treballar amb l’objectiu d’impulsar l’esforç de la institució en l’àmbit de la investigació. Per això ha estat testimoni de la seva evolució. Va arribar a UManresa després d’una trajectòria vital que comença a Cardona, el seu poble ciutat natal, i que ha transcorregut per Barcelona, Buenos Aires i Madrid abans d’acabar a Manresa. Formada professionalment en Econòmiques (UB), s’enamora del món de la ciència a partir d’una primera feina a la Fundación Española por la Ciencia y la Tecnología (FECYT). Quan plega de la feina, la podeu trobar al parc amb la seva filla, fent paperassa de l’escola de música de la seva parella o fent teatre al Kursaal.
- Com arribes al món de la ciència i la recerca?
Quan encara no havia acabat els estudis d’Econòmiques me’n vaig anar d’intercanvi a Buenos Aires i quan vaig tornar, vaig acabar la carrera i vaig fer un Màster d’Economia per accedir al doctorat, però vaig acabar descartant fer-lo i me’n vaig anar a viure a Madrid. La primera feina que hi vaig trobar va ser al FECYT. Durant sis anys em vaig dedicar a treballar en l’avaluació de polítiques públiques relacionades amb la ciència i la tecnologia. Aquells sis anys van ser de gran aprenentatge i un cop dins del món de la ciència, ja no em veia fent cap altra cosa.
- I amb aquesta trajectòria, tornes de Madrid a Catalunya…
Sí, quan va néixer la meva filla, Madrid va deixar de semblar-nos la millor ciutat per viure, entre d’altres coses perquè estàvem lluny de la família. Per això vaig agafar una excedència i vam tornar a Cardona. Va ser arribar i al cap de pocs mesos trobar l’oferta de feina del Departament d’Innovació i Recerca d’UManresa. Va ser tota una casualitat, perquè és estrany que surtin places com aquestes fora de Barcelona. El fet que la feina fos a Manresa era fantàstic.
- Què és el que t’atrapa de la ciència?
La ciència és molt apassionant, és bàsica per al desenvolupament de la societat. Una de les coses que més m’agrada és que és molt underground a tots els nivells: és poc entesa, poc valorada, poc finançada… El fet que sigui tan important i que al mateix temps estigui tan infravalorada, és el que em va atrapar d’aquest món per intentar aportar el que el que estigués de la meva part per incentivar-la.
- Quan arribes a UManresa, el Departament d’Innovació i Recerca tot just havia començat a treballar. Com heu anat evolucionant?
Sí, quan jo vaig arribar només hi havia dos projectes de recerca en marxa: Caregivers i Dialcat. Des de llavors i sota la direcció de Xavier Gironès, que és una màquina, hem treballat en la configuració dels grups de recerca, en la gestió de nous projectes, en l’impuls a la publicació d’articles especialitzats, en donar d’alta la institució a totes les plataformes relacionades amb la recerca… La recerca és un procés a llarg termini i sempre vinculat a un gran marge d’incertesa. Som una institució petita pel que fa a la recerca en comparació amb d’altres, però l’aposta és decidida. S’hi creu i s’hi aposta. Hem picat molta pedra i costa molt que hi hagi resultats, però crec que ara ja hem arribat a un punt d’inflexió. Que ens hagin concedit el projecte Communities for Sciences dins del programa europeu H2020 n’és un exemple. De fet, aquest projecte és hores d’ara el “nen mimat” del departament. Va ser tan difícil aconseguir-lo que de vegades penso que el cuidem massa. La gestió de les subvencions és tot un laberint d’exigències que requereixen molt d’esforç, per això quan aconsegueixes que un projecte tiri endavant després de moltes hores de feina, fa molta il·lusió.
- I del teu dia a dia, què és el que més t’agrada?
Depèn. Hi ha temporades que sóc feliç treballant amb un excel d’un programa de recerca i d’altres m’ho passo bé buscant convocatòries de recerca per presentar-hi algun projecte que vulguem fer.
- Com t’agradaria que evolucionés el Departament d’Innovació i Recerca en el futur?
A mi m’agradaria que el departament creixés, que acabem de consolidar els grups de recerca, obtenir més finançament per a projectes, que es pugui contractar personal que es dediqui exclusivament a la recerca… La nostra és una feina molt intensa, que fa que anem una mica passats de voltes. Fem molt i només som dos, però tenim la sort que a la casa hi ha molts bons equips que permeten tirar endavant tant la recerca com els projectes.
- Què et va semblar la institució quan hi vas arribar?
Jo només coneixia la universitat perquè tenia algunes amigues de Cardona que hi havien vingut a estudiar. La sensació que em va donar en un primer moment va ser molt bona. De seguida vaig veure que hi havia un gran interès per impulsar la recerca. Pel que fa a la resta, la cafeteria i les hores de dinar van ser claus per situar-me a la institució i per conèixer-ne la gent..
- Què fas quan plegues de la feina?
Moltes hores de parc amb la meva filla! Ajudo la meva parella en la gestió del dia a dia de la seva escola de música. També camino i llegeixo i estic apuntada a un taller de teatre al Kursaal. Sempre m’ha agradat fer teatre, des de l’institut i a tot arreu on he viscut n’he fet: Buenos Aires, Madrid… M’agrada ficar-me en la pell d’altres persones, desinhibir-me i oblidar-me de mi i del dia a dia. A més és una manera de conèixer gent molt interessant.