Imma Ubiergo ha deixat enrere el passat mes de febrer la seva vinculació professional amb la Fundació Universitària del Bages després de 30 anys de dedicació a la institució, primer com a docent dels estudis d’Infermeria, després com a directora de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut i, en la darrera etapa, com a adjunta a direcció general. Des d’aquestes tres responsabilitats, Ubiergo ha estat testimoni de l’evolució de la institució universitària, començant pels moments més difícils fins als que han estat claus per al seu creixement i desenvolupament actual. Se’n va assegurant que no té la sensació d’haver-ho fet del tot, perquè continua vinculada per lligams personals a moltes de les persones amb les quals ha compartir aquesta trajectòria. Ara que estrena jubilació, diu que d’entrada i temporalment no es vol comprometre a fer altra cosa que no sigui gaudir de les seves aficions, la família i els amics i la seva primera neta, que ha nascut recentment i a qui espera poder veure més sovint així que acabi el confinament.
- Com arribes a la universitat?
Jo tinc formació d’infermera, una carrera que em va agradar molt de fer i que em va forjar l’estructura mental. M’agradava perquè em permetia estar a prop de les persones i acompanyar-les. Exercir em va marcar molt. Un dia vaig veure un anunci al diari Regió7 amb una convocatòria de places de docents per a l’escola d’Infermeria que es planejava obrir a Manresa. Vaig presentar-m’hi, vaig fer l’entrevista i em van seleccionar. La docència m’atreia i m’interessava i vaig decidir provar-ho amb la idea que m’hi estaria un temps i tornaria a exercir. En aquell moment ni em va passar pel cap que m’hi jubilaria.
- Vas viure els inicis de la Fundació Universitària del Bages. Com van ser?
No hi havia res! Érem una directora, dues professores i una administrativa i ens vàrem incorporar només un mes abans que comencessin els estudiants. Estava tot per fer, però ens ho vàrem passar molt bé fent-ho per la gran complicitat que hi havia entre tot l’equip. Amb molta il·lusió i ganes i amb l’assesssorament d’altres escoles d’infermeria, ens en vàrem sortir.
- Quina ha estat la teva evolució dins de la institució?
Els primers anys em vaig dedicar exclusivament a la docència, però durant l’etapa de la direcció de Pere Fons i amb Valentí Martínez al capdavant de l’Escola de Ciències de la Salut, la institució va experimentar un fort creixement i es van implantar nous estudis. Tot això va culminar amb la construcció del nou edifici l’any 2002. Pere Fons va deixar la Fundació Universitària del Bages i Valentí Martínez va assumir-ne la direcció general. Va ser llavors quan jo em vaig fer càrrec de la direcció de l’Escola de Ciències de la Salut. Per a mi, aquell va ser un salt important en la meva trajectòria dins de la institució, que va coincidir amb moment transcendental per a la FUB. Vàrem passar d’estar dispersos en quatre edificis a treballar tots junts en un de sol. Va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació de treballar en una universitat i va coincidir amb un moment en què l’escola de salut tenia un equip molt potent. En els darrers quatre anys he assumit el càrrec d’adjunta a direcció general.
- En tot aquest temps, no has deixat mai de fer de docent?
No. Mantenir la docència et permet tenir un contacte directe amb l’estudiant i la realitat. Et permet tenir un coneixement i una visió de la institució que no tindries d’una altra manera. A la gent que ens dediquem a la gestió, fer docència ens permet mantenir un peu a la realitat. En els darrers anys he impartit assignatures d’ètica professional i bioètica i això m’ha permès anar més enllà dels continguts amb els estudiants. El meu objectiu sempre ha estat que siguin bons infermers.
- Cada etapa de les que has viscut et deu haver aportat coses diferents
Sí, de totes les etapes n’he après molt. Em considero una persona privilegiada d’haver pogut fer una feina que m’agrada. Quan em vaig incorporar, venint del món de l’assistència, vaig haver d’aprendre a preparar classes i em vaig adonar que per fer una hora de classe, en necessitava cinc per preparar-la i que no n’hi havia prou amb saber el que volia transmetre, sinó que havia de saber-ho comunicar. Com a directora de l’Escola de Ciències de la Salut, vaig aprendre a treballar en equip, a buscar consensos, a ajudar la gent a sentir-se bé a la feina. D’entrada érem un grup petit i reduït, però sempre hem procurat que això no es perdés i ens hem esforçat per mantenir intacta la part de tenir cura de les relacions humanes. A la universitat es treballa amb el talent de les persones i això s’ha de cuidar. En la darrera etapa he pogut tenir una visió molt més àmplia de la institució, tant internament com pel que fa a les seves relacions amb l’entorn. He viscut els equilibris que cal fer, les repercussions de les decisions que es prenen, la importància de les relacions institucionals… En aquest període, a més, he viscut el procés de federació per constituir la Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya, un procés que comportava assumir riscos, que ha requerit anar amb peus de plom, que ha tingut moments molt delicats en els quals vàrem estar a punt de llençar la tovallola, que vàrem haver d’escoltar molt a tothom… No va ser gens fàcil, però el resultat ha estat molt bo per a la universitat i per a les dues ciutats, Manresa i Vic. Si ens ho mirem en perspectiva, ha valgut la pena.
- Quins són el pitjor i el millor moment que has viscut a la FUB?
El pitjor va ser quan es va produir la davallada d’alumnes que va afectar tot el sistema universitari l’any 2004. En aquell moment vàrem haver de decidir prescindir de part de l’equip docent, perquè no podíem mantenir l’estructura de professorat. Va ser molt dur, perquè eren persones molt compromeses amb la institució. Durant tots aquests anys, les qüestions professionals s’han barrejat amb les personals i també he viscut la pèrdua de professors que han mort prematurament. Per sort, també he viscut la satisfacció per les persones que han superat malalties importants. Com a bons records destacaria el trasllat a l’edifici de l’avinguda Universitària o la construcció de l’edifici de la Clínica Universitària per donar resposta a les necessitats de creixement.
- Què és el que trobaràs més a faltar?
Clarament el que trobaré més a faltar seran les persones. Puc dir que hem tingut molta sort amb totes les persones que s’han anat incorporant a la institució, que són gent molt potent, preparada i compromesa. Això és el que trobo més a faltar i el dia a dia de la convivència. Marxar de la Fundació Universitària del Bages no és fàcil. De fet, tinc la sensació de no haver marxat, perquè jo soc de la FUB, no estic en actiu, però em sento de la FUB.