Coco Vilaseca-Whitehead és responsable de l’Oficina de Relacions Internacionals d’UManresa. Filla de Castellbell i el Vilar, va arribar a UManresa com a docent col·laboradora d’un incipient Servei d’Idiomes que, des de l’any 2010, ha contribuït a fer créixer. Es vincula a la Universitat després d’una llarga trajectòria vital i professional a l’estranger que la va dur a viure a ciutats com Londres, París, Newcastle i Amsterdam, entre d’altres, i a treballar per la BBC i per a museus de prestigi d’arreu del món. A UManresa, abans d’assumir el nou càrrec de responsable de l’Oficina de Relacions Internacionals, ha estat professora d’anglès, responsable del Servei d’Idiomes i directora del Centre Internacional de Formació Contínua. Aquesta trajectòria li ha donat una visió àmplia de la institució que assegura que vol contribuir a internacionalitzar des de la nova responsabilitat que va assumir el curs passat.
- Per què estudies Traducció i Interpretació?
Quan havia de fer COU, vaig decidir que volia posar-me a treballar. Per això vaig matricular-me al nocturn que feien al Lluís de Peguera. Compaginava els estudis amb petites feines. No tenia ganes de continuar estudiant, tot i la insistència de la meva tutora. De fet, quan vaig acabar el curs, me’n vaig anar de vacances sense fer la preinscripció a la universitat i quan vaig tornar em va arribar una carta d’admissió als estudis de Traducció i Interpretació de la UAB. M’hi havia inscrit ella! Vaig començar la diplomatura per ella, una mica a cegues, però a la llarga m’he adonat que van ser aquests estudis els que han marcat la meva trajectòria vital.
- Això vol dir que et va acabar agradant?
Sí, i a més, quan va ser el moment, vaig optar per les assignatures optatives més relacionades amb el dret, perquè em va començar a atraure tot el que tenia a veure amb les relacions internacionals i vaig pensar que potser podria orientar-me cap al vessant diplomàtic. L’interès pel món em venia del meu pare, que era guia turístic i que em va obrir el cuc dels viatges. Amb ell vam viatjar molt.
- I quan acabes els estudis, com t’incorpores al món laboral?
Aquell primer estiu me’n vaig anar a treballar a Marbella. Treballava en una empresa que es dedicava a vendre apartaments de luxe a Puerto Banús. Hi feia de traductora amb els clients. Va ser una experiència molt divertida i interessant. Després de l’estiu, vaig tornar a Manresa i vaig començar a fer classes d’anglès en escoles i acadèmies d’idiomes.
- T’agradava la feina?
Sí, però va arribar un moment que vaig sentir pànic de començar a establir-me definitivament i d’adquirir compromisos, com per exemple, el de comprar-me un pis i fer una hipoteca. Fer això volia dir lligar-me i tenia ganes de fer altres coses, així que vaig decidir marxar fora i provar sort. Me’n vaig anar a Anglaterra per a un estiu i es va acabar convertint en una etapa de 10 anys.
- Com va ser l’experiència britànica?
Vaig començar a treballar com a recepcionista en un hotel i també en una agència de viatges. A Londres és fàcil trobar feina i jo anava provant sort. Vaig enviar el currículum a la BBC i em van trucar! Hi vaig estar dos anys i mig, fent d’ajudant de producció a la unitat d’Amèrica Llatina. Va ser una feina que em va encantar. Al matí, no em podia creure que fos jo qui cada dia entrés a l’edifici de la BBC per treballar-hi. Ser a la BBC em va posar en contacte amb empreses que es dedicaven a les traduccions i vaig aprofitar-ho per treure’m un sobresou. Va arribar un moment en què vaig adonar-me que, a la BBC, havia tocat sostre i que no hi podria avançar professionalment i com que tenia un volum important de feina fent traduccions, ho vaig prioritzar i vaig plegar de la ràdio.
- Quin tipus de traduccions feies?
Al començament, de tot tipus, però després vaig començar a treballar molt per a una agència que s’havia especialitzat en les traduccions per a museus. Vaig fer moltíssimes traduccions per a audioguies, també “Voice-over”. Va ser una època frenètica. Treballava i viatjava molt perquè va ser un moment en què tots els museus començaven a implantar les audioguies i hi havia molta feina. Vaig treballar per al British Museum, el Victorian Albert Museum, el Fashion Museum de Bath, el Titanic Belfast, el Churchill War Rooms, el Reina Sofia de Madrid, una audioguia de Gilbraltar o el Van Gogh Museum d’Amsterdam…
- Quan i per què decideixes tornar a Catalunya?
Mentre era a Anglaterra vaig conèixer la meva parella, el Michael. Ell vivia a Amsterdam i jo, com que feia traduccions i podia treballar des de casa, m’hi vaig traslladar. La feina del Michael ens obligava a viatjar molt. En poc temps vam viure a París, que és on va néixer el nostre primer fill, a Sitges i també a Newcastle. Quan em vaig quedar embarassada de l’Erin, cansat d’anar amunt i avall i de veure poc el nen, el Michael va plantejar-me la possibilitat de fer un canvi vital. A ell l’atreia molt la zona Mediterrània i vam decidir tornar a Catalunya i començar de nou. Vam venir a Manresa perquè hi tenia la meva família i vam pensar que seria mes fàcil.
- I un cop aquí?
Doncs va néixer l’Erin i vaig començar a fer feines puntuals a l’Escola Oficial d’Idiomes. Allà hi vaig conèixer l’Oriol Massegú, la parella de Sílvia Mas, que també hi feia classes i a través d’aquest contacte, l’any 2009, em vaig incorporar a la Universitat com a professora col·laboradora. Ho compaginava amb la feina de docent a l’escola l’Espill, que feia als matins. Les traduccions les vaig haver de deixar, perquè amb els nens petits i la feina no tenia l’espai ni el temps per concentrar-me.
- Què en sabies de la FUB – UManresa?
La veritat és que ben poca cosa. Quan vaig marxar de Manresa, tot aquest espai que ara ocupa la Universitat eren horts. Els havia vist des de la finestra de casa de la meva mare. Vaig anar-la coneixent mentre hi treballava, primer com a col·laboradora durant dos anys, i després per fer-me càrrec dels programes de mobilitat. I d’aquí, ja vaig passar a encarregar-me de donar forma al Servei d’Idiomes, una aposta de la Sílvia Mas que tant ella com jo, que havíem viscut al nord d’Europa, teníem clar que era important que incorporés la Universitat. Fins llavors, les classes d’anglès que s’hi feien anaven molt orientades al professorat. La nostra idea era crear un Servei inspirat en els models de les universitats europees que coneixíem, però adaptat a la nostra realitat. Vam anar fent poc a poc, seguint molt la nostra intuïció i la cosa va anar avançant.
- Tota una oportunitat poder posar en marxa un Servei d’Idiomes universitari, no?
Sí, ho vaig viure com una oportunitat, però també amb la sensació de tenir molta sort de poder fer el que m’agradava. Sempre he procurat fer les coses el millor que he pogut i em va tocar gestionar moltes coses i haver de barallar-me per disposar d’aules per a les classes, però poc a poc el servei va anar creixent en alumnat i grups. Ens vam anar adaptant a la demanda i a les necessitats i el curs 2014-2015 vam arribar al moment de consolidació del servei. Si fins llavors organitzàvem les classes de manera reactiva, a partir de llavors ja vam establir unes franges horàries per obrir els cursos a més gent. També vam ampliar el número de llengües. Es tractava de creure’ns que érem una Escola d’Idiomes. Tot plegat va coincidir amb l’aprovació del Marc Europeu de Referència per a l’aprenentatge de llengües, que homogeneïtzava els nivells de coneixement d’idiomes a tot Europa.
- Quins són els principals reptes del Servei d’Idiomes?
Justament ara hem iniciat una nova etapa i hem deixat de ser Servei d’Idiomes per passar a anomenar-nos Escola d’Idiomes. Entre els hàndicaps que tenim hi ha la gran quantitat d’acadèmies d’idiomes que hi ha a Manresa, fet que ens obliga a trobar elements que ens diferenciïn. El principal escull, però, és que, tot i que ho hem explicat per activa i per passiva, encara hi ha moltes persones que creuen que aquest és un servei que està limitat a l’estudiantat. Pot ser que la vinculació a la Universitat també faci respecte a les persones a l’hora de decidir-se per estudiar idiomes a un lloc o un altre, però hem comprovat que una vegada opten pels nostres cursos, el nivell de satisfacció és molt alt, estan contents de la manera com treballem, de l’enfocament rigorós i d’uns cursos dissenyats perquè qui els faci tingui la sensació que està aprofitant molt el temps amb la formació.
- Passa molta gent per l’Escola d’Idiomes?
Sí, parlem d’una mitjana de 600 estudiants cada curs. La majoria venen per fer anglès, però també pels nostres monogràfics d’altres idiomes. En tots aquests anys hem impartit cursos d’italià, rus, japonès, xinès, català i castellà. Alguns anys també hem ofert formacions de francès i d’alemany, però ara no hi ha demanda i fa un temps que no n’obrim.
- Està canviant el món de l’ensenyament d’Idiomes?
Sí, perquè la realitat és molt diferent de fa uns anys. Saber idiomes és cada vegada més necessari, però en el cas de l’anglès, per exemple, ja pràcticament no té sentit impartir cursos d’A1, perquè ja no existeixen els beginners. Tothom té unes nocions mínimes d’anglès i això canvia la manera com hem de plantejar l’ensenyament de llengües que tenen una forta implantació en el nostre dia a dia. Això fa evident que el creixement del servei no pot continuar sent exponencial com ho havia estat fins uns anys enrere. El nostre repte és mantenir una base estable de gent que confiï en la Universitat per accedir a una oferta formativa de molta qualitat. Hem d’evolucionar més cap a la internacionalització que cap a l’ensenyament d’idiomes per se. Hem de convertir-nos en proveïdors d’experiències internacionals més que en proveïdors de classes.
- El curs 2017-2018, la Universitat et planteja un nou repte….
Quan el Servei d’Idiomes estava consolidat se’m va oferir l’oportunitat de dirigir el Centre Internacional de Formació Contínua. Va ser tot un repte. Ho recordo com una etapa de grans aprenentatges. Era molt diferent del que havia fet fins llavors. Sempre hi havia molts platerets que calia anar fent voltar alhora, tota la formació contínua estava sota un mateix paraigua i tan aviat estaves tractant d’una formació d’emergències com d’una de fiscalitat. Vaig haver de practicar molt l’agilitat mental i la flexibilitat. Hi vaig conèixer moltes persones, vaig fer molts contactes i, a través del càrrec, vaig tenir la sort de poder formar part del Comitè de Direcció de la Institució, que em va permetre tenir una visió panoràmica de la Universitat. Fins llavors, la meva visió estava molt limitada i tancada a la feina que feia en la meva àrea.
- I roda el món i torna a Internacional
Quan la Universitat reformula l’organització de la formació continuada i crea l’Escola de Postgrau, en deixo la direcció i em faig càrrec del Departament de Relacions Internacionals. De fet, és la part que més m’agrada i suposa una decisió estratègica que comparteixo amb la Universitat d’avançar cap a la internacionalització. De vegades penso que no som prou conscients de l’impacte que té una experiència internacional en la formació dels professionals. Des de la Universitat hem de facilitar aquestes experiències, no només amb estades internacionals, sinó també afavorint que aquestes es puguin produir a la mateixa universitat. Tenim un perfil d’estudiants als quals no els és fàcil participar en intercanvis, perquè molts compaginen estudis i feina. Per als que poden fer-ho, ara tenim intercanvis amb una trentena d’universitats d’arreu del món, tant d’Europa com de fora (Austràlia, Japó, EUA i Amèrica Llatina). En aquests moments estem recuperant els nivells d’intercanvis previs a la pandèmia, tant pel que fa a estudiants com a docents.
- Quina carta als reis faries en l’àmbit de la internacionalització a la Universitat?
Tinc una llista de reis enorme, però el que demanaria és que la internacionalització es materialitzés al conjunt de la institució, que estigui present en tots els àmbits. Això passa també per millorar les capacitats lingüístiques de les persones que treballen a la institució. Hi ha un llarg camp per recórrer.
- I fora de l’àmbit laboral, què t’agrada fer?
He deixat enrere una etapa molt activa durant la qual vaig fer cursos de tota mena: joieria, fotografia, antropologia… Ara estic en una fase més tranquil·la. M’agrada compartir temps amb els amics o fer ganxet, mitja o puzles. He descobert que aquestes són activitats que em serveixen de mantra: el ritme i el moviment repetitiu m’ajuden a relaxar-me. Sempre que puc, m’agrada sortir de cap de setmana i, és clar, viatjar. Ah, i passar temps amb els fills, que es fan grans.