Anna Fàbrega Santamaria és biòloga, bioquímica i doctora en Medicina i des de principis del 2020 és la coordinadora de Ciències Bàsiques de la Universitat. Va néixer a Barcelona, però la van marcar profundament les estades familiars a Sant Salvador de Guardiola. De fet, assegura que el contacte directe amb la natura en aquest entorn és l’arrel de la seva vocació científica, una vocació empesa per una necessitat constant d’entendre el per què de les coses. Va ser la influència d’una bona mestra la que la va fer decidir per la Biologia. La resta va anar arribant de manera natural. Encomanar la seva passió per la ciència és un dels seus objectius quan fa docència. Tot un repte, com els que li agrada assumir en el seu temps lliure perquè reconeix que li agrada el risc.
Per què vas estudiar Biologia?
De sempre vaig saber que em volia dedicar a alguna cosa relacionada amb les ciències. Tant podia centrar-me en la Medicina com anar a parar a les Matemàtiques. M’empenyia el desig d’entendre el per què de les coses, entendre per què són con són. Suposo que això em ve molt del meu contacte amb la natura mentre corria i jugava per Sant Salvador de Guardiola. Quan vaig fer primer de BUP vaig tenir una mestra que era biòloga i que era molt bona i jo volia ser com ella. Els dos primers anys dels estudis de Biologia no ho tenia molt clar, però quan vaig descobrir la possibilitat de fer recerca en laboratoris, tot va canviar. Vaig descobrir que podia especialitzar-me i vaig començar a veure les possibilitats de treballar en els àmbits sanitari i clínic. A partir de llavors, com que ja tenia clar que volia dedicar-me a la investigació, vaig haver de treballar de valent per treure bones notes i poder accedir a ajuts per fer el doctorat. També va ser llavors quan vaig descobrir que el món de la investigació és un món molt competitiu.
I com va ser entrar en aquest món?
Vaig fer la tesi doctoral sobre la resistència als antibiòtics i la relació amb la virulència dels patògens a l’Hospital Clínic de Barcelona on vaig arrencar una nova línia d’investigació. Quan vaig acabar la tesi, vaig poder continuar en el mateix grup gràcies a un contracte postdoctoral promocionat per ISGlobal, una fundació de recerca vinculada a l’Hospital Clínic i a la Universitat de Barcelona. En aquest món, la feina depèn d’aconseguir, tu mateixa, beques i contractes. En definitiva, sumant l’etapa predoctoral i la postdoctoral, hi vaig arribar a treballar 12 anys. Era un entorn molt interessant per fer recerca clínica, però per desgràcia el finançament per tenir projectes i per mantenir els propis contractes laborals és precari i molt limitat. És molt difícil aconseguir una certa estabilitat laboral, així que l’any 2012 se’m va acabar el contracte i em vaig quedar a l’atur. Vaig estar uns mesos aturada fins que em vaig incorporar a l’Hospital Vall d’Hebron per fer un segon postdoctorat. Vaig tenir la sort d’incorporar-me a un projecte de recerca europeu on vaig treballar en un entorn clínic amb intensivistes de la UCI i professionals d’altres àmbits (tecnològics, biofísics, químics,…). Van ser quatre anys de recerca durant els quals vaig veure amb major proximitat l’aplicabilitat de la investigació i com la meva feina contribuïa a millorar la vida dels pacients.
I la docència, quan arriba?
Els mesos que vaig ser a l’atur em van servir per reflexionar, per ser conscient de la falta d’estabilitat vinculada a la investigació. Em vaig arribar a plantejar de marxar a l’estranger per continuar la meva carrera en investigació, però, en aquell moment, per motius familiars, ho vaig descartar, però vaig aprofitar per treure’m l’acreditació de Lector, per si de cas, ja havia provat de participar en tasques docents amb els estudiants de Medicina del Campus Clínic, i em va agradar. Més tard, mentre era a Vall d’Hebron vaig començar a fer docència de veritat. Vaig impartir les meves primeres classes a l’Institut Bonanova, per formar futurs tècnics de laboratori. Alhora, aprofitant que ja havia aconseguit l’acreditació, vaig presentar-me a una convocatòria d’UManresa per impartir l’assignatura de Microbiologia als estudis de Podologia. I així és com vaig conèixer UManresa. Va ser el curs 17-18. Vaig començar-hi com a col·laboradora i sense saber pràcticament res d’UManresa, però em va agradar molt com a experiència. L’enfocament i la manera de treballar aquí eren molt diferents i, a més, m’hi vaig sentir molt ben acollida. El curs següent també vaig començar a impartir classes de Microbiologia al grau de Medicina de la UVic-UCC. Compaginar tanta docència i la feina principal de recerca a Vall d’Hebron va ser molt intens, així que vaig acabar deixant la docència de l’Institut Bonanova per centrar-me en l’etapa universitària.
Però al cap de poc temps, passes de ser docent col·laboradora a incorporar-te de ple a UManresa…
Sí, la Universitat va convocar una plaça de coordinació de Ciències Bàsiques. M’havia separat, i entre que estava en època de canvis, buscava certa estabilitat professional, i em venia de gust sortir de la meva zona de confort, m’hi vaig presentar. Aquesta plaça em permetia deixar la meva feina de recerca a Vall d’Hebron i entrar a la UManresa amb un projecte professional estable on combinar docència i recerca i alhora una proposta de crear del no res el departament de Ciències Bàsiques amb acció transversal dins la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa. Assumeixo el càrrec al febrer de 2020, però just en el moment de posar en marxa el projecte, esclata la pandèmia. Els primers mesos van ser molt durs: una feina nova i amb tota la incertesa de la pandèmia.
En què consisteix el teu encàrrec?
La coordinació de Ciències Bàsiques ha d’agrupar les assignatures afins que són comunes als graus de Ciències de la Salut (Anatomia, Fisiologia, Farmacologia,…). També ha de fer de motor de l’equip docent que imparteix aquestes assignatures, la majoria docents col·laboradors, per garantir una actuació transversal, homogènia i d’aprofitament de recursos. A més a més, en aquests moments estem promovent un projecte de creació d’un laboratori per a l’estudiantat dels graus en Ciències de la Salut. Ara mateix ja som quatre persones a l’equip i ho agraeixo molt perquè ja no estic sola fent aquesta feina.
Què és el que et va atraure d’aquest projecte?
Em fa il·lusionar molt la idea de posar en marxa i donar forma a un projecte de creació d’un laboratori científic. A UManresa impartim graus de Ciències de la Salut que són pràctics i professionalitzadors i és important que algunes assignatures que fins ara eren molt teòriques tinguin també un vessant pràctic que es pugui desenvolupar en aquest laboratori. A més, el laboratori donarà suport a la nova sublínia d’investigació que estem arrancant dins del grup de recerca TR2Lab de la UVic-UCC, que treballa en l’àmbit de la regeneració tissular. En el nostre cas, hem dissenyat un projecte que se centra en els processos infecciosos que ocorren en les ferides a partir d’un estudi multicèntric en el qual hi intervenen també Althaia, l’Hospital de la Santa Creu de Vic, el Consorci Hospitalari de Vic i l’Hospital de Martorell.
I d’UManresa?
Una de les coses que més m’agrada és l’ambient. Incorporar-me a UManresa m’ha permès deixar enrere aquell esperit tan inestable i competitiu que vaig viure durant la meva carrera investigadora. A més, el fet de poder combinar docència, portar el departament i fer recerca em fa veure amb optimisme el futur, veure les possibilitats de continuar avançant i a més, fent que a cada curs hi hagi coses noves, que no hi hagi cap curs igual. Tinc moltes ganes de tirar endavant el laboratori per tal que serveixi perquè els alumnes gaudeixin de la ciència, la puguin experimentar, tocar, connectar… I això tant va des la creació d’una pràctica de dissecció d’un cor amb els estudiants de grau, fins a poder fer un taller pràctic d’anatomia amb estudiants de 5è de primària. Generalment, el món de la recerca genera poc feedback. En el cas de la Universitat, rebre l’agraïment de l’alumnat i saber com valoren el que fas, omple molt.
Què fa l’Anna Fàbrega quan no treballa?
Una de les meves passions és la natura i practicar-hi esport. M’agrada molt la muntanya, fer vies ferrades. També ballar salsa i jugar a pàdel. De fet, em sembla que m’agraden tot els esports, sobretot aquells que tenen un punt de risc i un punt de repte. Evidentment, també m’agrada molt passar temps amb els meus fills i sempre que podem, deixem Sant Boi de Llobregat, que és on visc, i ens n’anem cap al nord del país, a fer sortides de turisme rural.