Andreu Santasusana volia ser bomber, però quan als 16 anys va fer un curs de socorrisme aquàtic va descobrir la seva autèntica vocació: volia ser infermer. Aquest mes de juny ha aconseguit el seu objectiu i no pas amb poques dificultats. Ha estat un dels estudiants d’Infermeria que ha estat treballant abans d’hora per donar suport als professionals sanitaris que han lluitat contra la COVID-19. Ha compaginat aquesta dura tasca amb la de completar els estudis de grau a la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa, amb l’inconvenient afegit d’haver-ho de fer en un format no presencial a causa de les restriccions que van obligar totes les universitats a aturar la formació presencial a les aules. Assegura que de tot n’ha après i que ha travessat moments molt durs i difícils, però que s’ha sabut sobreposar i tirar endavant.
- Com has viscut aquest final de curs?
Ha estat molt diferent del que m’esperava. De fet, ningú s’ho podia esperar. Amb els companys de promoció érem de viatge de fi de carrera a Canàries i va ser allà que vàrem saber dels primers casos de contagi. No sabíem si ens deixarien tornar i quan vàrem ser aquí es van suspendre les classes i les pràctiques. Van ser moments d’incertesa, tenia molts dubtes sobre si podria acabar la carrera. De seguida vaig tenir ganes de poder fer alguna cosa, veia els hospitals col·lapsats a les notícies i em generava molta impotència estar format i no poder ajudar. També tenia por de contagiar-me i de encomanar a la meva família, però vaig estar molt content quan ens van dir que els estudiants del darrer curs d’Infermeria podríem anar a ajudar als hospitals. La COVID-19 ens ha donat l’oportunitat de fer unes pràctiques molt dures, però hem après el que en unes altres circumstàncies no hauríem après. Malgrat la desgràcia d’haver-ho hagut de viure, ha estat com un màster. Hem hagut de fer coses que potser encara no ens haurien tocat, però ha estat una gran satisfacció poder-ho fer. Ha estat com haver de saltar una paret molt alta.
- Et vas sentir ben preparat com a professional sanitari?
Vaig estar treballant 16 dies a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, a les unitats de COVID-19, per donar suport i pal·liar les conseqüències de les baixes dels professionals sanitaris que s’havien contagiat. Hi feia feines de suport. El primer dia vaig estar molt espantat i col·lapsat perquè vaig veure alguns pacients que estaven molt greus. El segon dia va anar molt millor i el tercer, em vaig sentir preparat per anar per feina. Tenia una mica d’experiència perquè havia treballat en residències i en ambulàncies i sentia que tenia les capacitats i els coneixements necessaris per ser útil en aquella situació. No em sentia com una càrrega. Veia ben bé que estava ajudant. Crec que vàrem fer una bona feina i que, dins del que cap, els estudiants del darrer curs d’infermeria teníem unes bones capacitats tècniques i sanitàries. El que ens faltava, com a infermers “novells”, era la força psicològica.
- Què ha estat el millor i el pitjor d’aquesta situació?
Pel que fa als estudis, el pitjor va ser perdre’m les darreres pràctiques. Havia d’anar a urgències, que és el que més m’agrada de la meva feina. El millor d’aquesta situació ha estat la disponibilitat de tot el professorat a ajudar-nos.Pel que fa a la feina a l’hospital, el pitjor, per a mi, ha estat veure que hi havia pacients pels quals no podíem fer res i que potser en unes altres condicions i amb mitjans haurien tingut una oportunitat, tot i que això no ho sabrem mai del cert. Per contra, el millor que m’enduc de l’experiència a l’hospital és l’alegria que vaig sentir quan vaig donar l’alta a una dona que havia estat molt greu. Era la meva primera alta, la primera que imprimia i signava. Veure pacients que estaven sols i que patien molt i després poder-los donar la notícia que podien marxar a casa va ser un “xute” d’adrenalina. Veies que alguna cosa estaves fent bé. També em va agradar molt el treball en equip de tots els professionals, innovant, buscant noves solucions a problemes. Tothom s’ha implicat molt.
- Ha estat difícil compaginar estudis i la feina a l’hospital?
Ha estat dur, especialment per la càrrega mental i psicològica de la situació. Ningú estava preparat per fer-hi front. Les UCI estaven plenes i em va tocar afrontar la cura de pal·liatius. A tota aquesta càrrega mental se m’hi afegia la tensió pels exàmens i per la presentació del Treball de Final de Grau (TFG). Vaig viure moments de saturació, però vaig tirar endavant. No podia decidir plantar-me i marxar de l’hospital, em necessitaven, així que em vaig sobreposar i vaig fer el que vaig poder.
- Com ha estat la relació amb la universitat i el professorat en aquesta darrera i estranya etapa dels estudis?
Jo estic molt agraït al professorat. A través de la xarxa sempre han estat pendents de nosaltres i no només els professors d’aquest curs, sinó professors d’altres anys, que ens escrivien per correu electrònic, donant-nos ànims i oferint-nos el seu suport i ajuda pel que calgués. A l’hospital vaig coincidir amb un parell de professors de la universitat que hi treballaven. Parlar-hi em va animar molt.
- Creus que la teva professió, la infermeria, estarà més valorada després de la pandèmia?
Penso i espero que sí. Crec que encara és una professió desconeguda. Ens veuen com els professionals que ajudem els metges. Veure’ns treballar per la televisió, aquests dies que s’ha parlat tant de nosaltres, haurà servit perquè la gent descobreixi una mica la tasca que desenvolupem i que ens vegin com un professional sanitari. Esperem que la gent no se n’oblidi ara que la situació ha millorat, tot i que penso que els que han estat ingressats no ho faran. Hem estat la seva única família, durant uns dies. Som els que hem estat al peu del llit, juntament amb les auxiliars d’infermeria. Després d’això, ens veuran com una part important del sistema sanitari. Tinc l’esperança que no tindrem amnèsia, perquè hi havia companys, infermers de molta trajectòria, que passaven dels 60 anys, que no s’han estat jugant la salut com nosaltres, els més joves, sinó que s’hi han jugat la vida. Com a societat hem de fer un canvi i reconèixer la tasca dels professionals sanitaris i també de tots aquells treballadors a qui fins ara no donàvem importància i que ens hem adonat que són serveis essencials.
- Per què vas decidir estudiar infermeria?
Sempre vaig tenir clar que volia dedicar-me a alguna professió de servei als altres. Inicialment volia ser bomber, però als 16 anys vaig fer un curs de socorrisme aquàtic i hi vaig fer una formació de primers auxilis. Em va agradar tant que vaig decidir que estudiaria alguna cosa de la branca sanitària. A més, tinc una tieta que és infermera, a qui sempre he admirat molt per la seva vocació de servei i d’ajudar la gent. I per tot plegat vaig decidir estudiar infermeria. Tenia nota per entrar a les universitats públiques, però vaig optar per UManresa per proximitat, per l’aposta que fan per la simulació, per la Clínica Universitària, per la possibilitat de fer les pràctiques en llocs del territori on podria acabar treballant… A més, si feia números del que em costaria viure o anar a estudiar a Barcelona, em compensava quedar-me aquí. I estic molt content de la decisió que vaig prendre. Si tens ganes, pots aprendre tant com vulguis, les instal·lacions són increïbles i hi ha molts bons professionals ensenyant. He comprovat que no s’ho prenen com una feina d’anar a fer classes i prou, sinó que ho viuen com fer un traspàs de coneixement. Crec que he tingut la millor preparació possible i a més, hi he estat molt a gust.
- I ara que ja ets graduat, què faràs?
Quan acabi les pràctiques laborals que estic fent a la unitat de geriatria d’Althaia, m’hi incorporo com a infermer. El meu objectiu és poder treballar a urgències, en unitats de crítics, però encara he d’aprendre molt, practicar i conèixer bé la professió des de dins. Aquest mes de juny em col·legiaré i ja seré oficialment infermer. Des d’ara tindré una gran responsabilitat i em sento ben preparat, però el que no sàpiga o davant d’un dubte, preguntaré abans d’equivocar-me, que és el que ens han ensenyat a la universitat.