Fa poc més d’un any que Elena Medarde Barragán es va incorporar a UManresa com a directora d’Innovació, Recerca i Transferència de Coneixement. Arribava a la institució amb una llarga trajectòria professional, inicialment com a metgessa i posteriorment centrada en la gestió en l’àmbit sanitari i hospitalari. Promoure la recerca i impulsar la innovació són dos dels objectius que s’ha marcat personalment per a aquesta nova etapa, a la qual va arribar per la voluntat de fer un canvi per tornar a engrescar-se professionalment.
- Per què estudies Medicina?
Ben bé no ho sé. Sempre, des que era petita, havia sabut que volia ser metgessa. Suposo que era una qüestió molt vocacional. Als Reis ja els demanava el “Maletín de la Señorita Pepis”. Vaig fer tots els meus estudis, a l’escola i a l’institut, enfocadíssima a entrar a Medicina. Vaig fer la carrera a la UAB. Sempre m’ha semblat fascinant entendre com funciona la naturalesa del cos humà. La Medicina és només una disciplina que ajuda el cos a curar-se, a entendre aquest funcionament i a posar noms a tot el que en forma part.
- I després d’acabar els estudis, com t’incorpores al món laboral?
Quan vaig acabar la carrera no era com ara. Hi havia moltes persones titulades i encara no existia el MIR obligatori. Quan vaig acabar els estudis ja tenia dos dels meus tres fills i vaig renunciar-hi, així que vaig incorporar-me al món laboral com a metge de família. De l’exercici m’atreien bàsicament les especialitats més transversals, com la pediatria o la cardiologia. També em vaig formar en un Màster en Malalties Infeccioses. Era un moment molt complicat per als metges i encara no hi havia l’especialització que hi ha ara. La meva primera feina va ser en un ambulatori de l’ICS, on vaig fer de metgessa de família i de pediatra. Vaig treballar molt, tant en el sector públic com en el privat, a hospitals com el Dexeus o l’Hospital del Mar, en mútues i, fins i tot, vaig tenir consulta pròpia.
- Què en destacaries d’aquesta etapa?
Va ser una gran experiència i em va donar una visió molt àmplia de la medicina. L’exercici de la professió em va permetre connectar amb la part més social de la meva feina, però hi havia molta inestabilitat laboral, havia de fer moltes guàrdies i quan va néixer el meu tercer fill vaig decidir fer un canvi, buscant estabilitat.
- En què va consistir el canvi?
Doncs que vaig optar per formar-me en el camp de la gestió. Vaig fer un Màster en Gestió Hospitalària a ESADE que em va capacitar tant pel que fa a la gestió de projectes com al lideratge. El Màster em va oferir la possibilitat de fer una mena de residència formativa durant dos anys a La Unió Catalana d’Hospitals i va ser així com vaig incorporar-me a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva. Aquest programa formatiu em va permetre conèixer totes les àrees de gestió del món sanitari: des de les compres, passant pels recursos humans, els serveis, la gestió assistencial… Em va donar una visió encara més àmplia de la Medicina i va ser quan em vaig adonar que, en l’àmbit sanitari, cal que passin moltes coses perquè tot funcioni.
- Va ser aquí on vas tenir la teva primera feina de gestió?
Sí, quan vaig acabar l’estada em van oferir la direcció d’un centre d’atenció primària que gestionava el Consorci a Calella. Hi vaig ser dos anys, treballant al “costat fosc” de la gestió. Quan fas aquest pas deixes de ser company directe del personal sanitari, perquè estàs en contacte amb tots els professionals que intervenen en el sistema.
- I què és el que t’atrau de la gestió?
M’agrada posar en marxa projectes i impulsar canvis. Tens l’oportunitat de fer coses noves i disposes de les eines per impulsar-ho, encara que també t’hagis d’enfrontar a les dificultats que tot això comporta. Em va agradar poder aixecar el cap per tenir una visió àmplia sobre els procediments, els circuits, la gestió dels torns i de les persones…
- Continues treballant a la Corporació de Salut del Maresme i la Selva?
No, dos anys després em van venir a buscar del Consorci Sanitari de Terrassa. Visc a Sant Cugat i era una mica més a prop de casa. Allà vaig posar en marxa un nou Centre d’Atenció Primària en un barri d’alta complexitat. Va ser tot un repte! Vaig intentar fer coses noves i creatives, però van ser dos anys força durs. Després d’aquesta primera experiència vaig continuar al Consorci Sanitari de Terrassa. M’hi vaig estar 20 anys fent reordenació d’àmbits assistencials, plans estratègics i plans de salut, vaig fer-me càrrec de la direcció d’atenció al client, on vaig aprendre molt a gestionar reclamacions i a veure el Consorci des de la part de l’experiència de l’usuari. Va ser una nova capa d’aprenentatge que vaig afegir a la meva trajectòria professional. També em vaig fer càrrec de la part formativa i els darrers 10 anys, vaig assumir la responsabilitat del departament d’innovació i recerca. Sempre he estat vinculada a tasques de gestió molt transversals i això m’ha ajudat a créixer en visió, no en especialització. En aquesta darrera etapa em vaig centrar en l’elaboració d’un pla d’innovació que permetés posar en valor propostes, acompanyar projectes estratègics, donar suport als investigadors i captar finançament per a projectes.
- Després de la gestió, t’endinses en la recerca i la innovació. Què t’atrau d’aquest món?
M’agrada conèixer les regles del joc de la recerca i de la innovació. De fet, la meva tesi doctoral ja anava en aquesta línia i tractava sobre el model de gestió de la innovació en l’àmbit hospitalari. M’agrada que aquest món de la recerca i de la innovació s’escapi del model que s’implantava al món empresarial i que tingui un model propi. La recerca i la innovació també m’obliguen a estar al dia del món de la medicina i del coneixement clínic, perquè per fer la feina que faig, no me’n puc desvincular.
- Com arribes a UManresa?
Després de 20 anys al Consorci tenia ganes de canvi, d’engegar algun nou projecte, de tornar-me a engrescar. Jo estava molt bé allà, però necessitava fer aquest canvi. Va sortir l’oportunitat d’UManresa i m’hi vaig presentar. Ja, des del primer moment, en les entrevistes amb Valentí Martínez i Carlota Riera, vaig veure que podia ser l’oportunitat que estava buscant. A més, coincidia amb la posada en marxa de l’Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i de la Salut a la Catalunya Central (IRIS-CC). Em vaig adonar que hi havia moltes oportunitats de construir alguna cosa nova. Sabia que UManresa estava en creixement, que era una universitat dinàmica i en tenia molt bones referències, així que vaig optar per fer el canvi.
- De l’aterratge a la Universitat, què en destacaries?
Em va encantar el pla d’acollida que em van fer, que em van permetre entrar en contacte amb moltes persones de la institució i conèixer les seves expectatives. De seguida vaig poder participar en una formació interna de lideratge d’equips on vaig conèixer gent d’altres departaments. Amb l’equip vam treballar en l’elaboració d’un pla estratègic, un pla de ruta a 2-3 anys vista. M’agrada treballar en equip, que hi hagi implicació, priorització i un consens. Ara estem avançant en la implantació i el seguiment d’aquest pla.
- Quins objectius t’has marcat com a responsable del Departament?
M’agradaria que augmentin els grups de recerca, tant en nombre com en línies d’investigació. Que creixin també les acreditacions dels docents. Promoure la recerca, però també impulsar la innovació. Em motiva moltíssim també el tema de la transferència de coneixement. Ja s’estan fent coses en tots aquests àmbits, però cal créixer amb una visió endreçada i un marc clar. Estic convençuda que hem de fomentar la cultura innovadora. A la casa hi ha gent molt innovadora, però els fa falta un marc. Per sort, l’equip directiu de la institució té aquesta visió i això ens obre moltes possibilitats d’avançar en aquest àmbit. I és clar, si volem atendre i donar resposta a aquest creixement, caldrà que l’equip del Departament sigui més gran.
- Ets responsable de la Unitat d’Innovació de l’IRIS-CC. Què aporta aquest institut de recerca a la Universitat?
Per a la Universitat és molt important tenir investigadors que estiguin adscrits a un institut de recerca. A hores d’ara, encara hi ha pocs tangibles, però a curt termini, l’IRIS-CC tindrà una gran incidència en positiu en els estudis de Ciències de la Salut, perquè serà una palanca per a la innovació en aquest àmbit. En només un any, ja hi ha molts projectes que s’han posat en marxa i creix el nombre d’entitats que s’hi volen sumar. Ara està integrat per 12 entitats i institucions i molt aviat arribarem a ser-ne 17. Això és molt important, perquè permet deixar la cultura de la competició per passar a col·laborar en l’àmbit de la recerca.
Per als estudis de Ciències de la Salut, la vinculació amb l’IRIS-CC és una oportunitat d’accedir a recursos i projectes als quals no podrien accedir sense l’institut de recerca. A més, per als docents, és una oportunitat de posicionar-se com a investigadors, accedir a convocatòries de recerca… Com a territori també hi guanyem, perquè posicionem la recerca a la Catalunya Central, fora de l’àrea metropolitana. L’IRIS-CC té una visió molt territorial i els projectes hi impactaran gràcies a la unió d’esforços i interessos. M’agrada molt aquesta visió de la complementarietat de la recerca. En recerca, si vas sol, no vas enlloc.
- I fora de la gestió, la recerca i la innovació, a què t’agrada dedicar el temps?
La música! Toco el violí i altres instruments, com la bandúrria – no em van voler a la tuna de la Universitat pel fet de ser dona-. Vaig arribar a tocar amb una orquestra i en diverses corals i m’agrada col·leccionar i tocar instruments folklòrics. La música és una de les meves grans passions, em relaxa mot i gràcies a la música m’he mogut molt pel món.
Una altra de les meves passions, soc una mica “Heidi”, és practicar esport, bàsicament a la muntanya. He fet alpinisme, curses de muntanya i soc feliç fent cims en família. També vaig córrer tanques, amb el Barça. Vaig arribar a competir als campionats nacionals. D’això, en fa molt temps, entrenàvem al Miniestadi. L’esport m’equilibra. Per a mi, és com una medicina.
Elena Medarde Barragán, directora d’Innovació, Recerca i Transferència de Coneixement
