Carmen Gomar Sancho va conèixer UManresa l’any 2018, quan va assistir a la sisena edició del Congreso Nacional de la Sociedad Española de Simulación Clínica y Seguridad del Paciente (SESSEP). Va ser l’any que el Centre d’Innovació en Simulació (CISARC) va assumir-ne l’organització. Explica que no en sabia res, d’UManresa, però que aquell primer contacte va servir-li per conèixer l’aposta global de la Universitat per la simulació, una metodologia que ella havia ajudat a implantar a l’Hospital Clínic de Barcelona. Des d’aquell moment, la relació va continuar i es va intensificar, fins el punt que, un any després, el 2019, acceptava dirigir la Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient de la UVic-UCC, amb seu al campus Manresa. Una vegada jubilada, es dedica íntegrament a la direcció de la càtedra, convençuda que la simulació i la recerca a l’entorn d’aquesta metodologia són una potent eina per a la formació de professionals.
- Vas estudiar Medicina a València. Ets metgessa per vocació?
No sé què dir-te. El pare era metge i ni m’ho vaig plantejar. Va ser tot molt natural. Tenia 16 anys i havia de començar els estudis. De fet, en aquell moment m’agradaven molt les matemàtiques, així que vaig començar les dues carreres: la de Medicina i la d’Exactes. De fet, vaig compaginar-les durant tres anys. Fer matemàtiques em va permetre guanyar diners mentre estudiava, perquè podia fer classes, però ho vaig acabar deixant perquè m’agradava molt més la medicina.
- I un cop acabats els estudis, quina va ser la teva trajectòria professional?
Em vaig casar amb un català i vaig venir a viure a Barcelona. Just en aquell moment van convocar el primer programa de formació de residència a l’Hospital Clínic, un programa previ a l’actual MIR. M’hi vaig presentar perquè em permetia formar-me i guanyar diners al mateix temps. Va resultar ser un encert, perquè vaig entrar de resident d’anestesiologia i reanimació i hi vaig ser molt feliç. Tota la meva carrera professional la vaig fer allà, excepte algunes breus estades a l’estranger que sempre vaig poder fer amb permisos i excedències. Al Clínic vaig començar-hi com a resident i hi vaig fer, entre d’altres, de directora de docència, de cap d’estudis, de catedràtica de cirurgia i de vicedegana de la Facultat de Medicina.
- Com valores aquella etapa professional?
Una de les coses que més em va agradar de treballar al Clínic va ser el sentiment de pertinença. Allà, tot es feia col·lectivament. Hi vaig viure el desenvolupament de la cirurgia, la incorporació de noves tecnologies, els primers trasplantaments… També vaig ser testimoni de l’increment de l’activitat en la meva especialitat, la d’anestesiologia i reanimació. Van ser 44 anys de veure l’evolució de la Medicina des d’un hospital.
- Vas compaginar l’exercici de la Medicina amb la docència en Medicina. En aquest àmbit també has estat testimoni de canvis?
Sí, com a docent he viscut tres canvis de plans d’estudis, entre els quals, el del pla Bolonya, però, de tots els canvis, jo en destacaria la introducció de la simulació als estudis de Medicina de la Universitat de Barcelona que em va permetre fer molta innovació docent.
- D’ensenyar, què és el que t’agradava més?
M’agradava veure com les persones es capacitaven, veure com l’estudiant era capaç de fer coses. Més enllà d’ensenyar, el que em satisfeia realment era veure el resultat de l’aprenentatge en l’estudiant. Una altra cosa que m’ha preocupat en la meva etapa com a docent ha estat ser un bon model professional i la relació que s’establia amb l’alumnat.
- Dius que et vas desenvolupar professionalment al Clínic, però vas aprofitar diferents oportunitats per anar a aprendre fora del país
Sí, sempre que podia aprofitava per fer estades breus a d’altres països. Sempre ho vaig fer becada. Vaig anar a Manchester, a un laboratori de recerca; a Milà, on vaig estar treballant en cures intensives; a Texas, amb una beca de la Universitat de San Antonio (Houston); a Lió, on vaig exercir com a docent de la seva universitat i com a metgessa en un hospital. De totes aquelles estades en vaig aprendre molt i vaig fer una gran quantitat de contactes que em van permetre enviar alumnes residents de la Universitat de Barcelona a fer-hi pràctiques. He de dir que sortir fora em va permetre conèixer altres maneres de treballar i, al mateix temps, em va donar l’oportunitat de valorar el nostre sistema. No hi ha cap lloc perfecte i mirar-t’ho des de fora i amb una altra perspectiva et fa revaloritzar el que és teu. Crec que sortir i veure com treballen a altres llocs és una bona teràpia per al burnout.
- Com coneixes UManresa?
Doncs a través de la simulació. La meva àrea d’expertesa en medicina, l’anestèsia, va ser pionera en la introducció de la simulació a través de David Gaba, un anestesiòleg que era també pilot d’aviació. Va ser ell qui es va adonar que en anestèsia es produïen situacions crítiques que podien resultar catastròfiques i que passaven en comptades ocasions i qui va apostar per adoptar la metodologia de la simulació utilitzada en aviació per incorporar-la a l’entrenament dels anestesiòlegs.
A la Universitat de Barcelona vaig poder desenvolupar la simulació des de zero. No hi havia res de res 30 anys enrere! Després vaig tenir l’oportunitat de participar també en la implementació de la simulació a l’Hospital Clínic. Per això també sempre he estat vinculada a la Sociedad Española de Simulación y Seguridad del Paciente (SESSEP). I és a través de la SESSEP que conec UManresa, l’any 2018, quan van organitzar el congrés anual. Vaig venir a participar-hi i hi vaig conèixer l’Aida Camps i la Carlota Riera. Em va agradar molt l’aposta de la Universitat per la simulació i vaig començar a col·laborar-hi i fins ara…. L’any 2019, quan es va crear la Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient, em van demanar si la volia dirigir i com que em vaig jubilar de la feina al Clínic, aquí em teniu, dedicada en cos i ànima.
- Quina és la tasca de la Càtedra de Simulació i Seguretat del Pacient?
Bàsicament, fer recerca en innovació docent. Part de la docència que es fa a partir de la metodologia de la simulació té problemes d’avaluació. Hem de poder determinar com l’ús d’aquesta metodologia contribueix a la millora de la formació dels professionals. Una altra de les nostres àrees de treball és la seguretat del pacient. La simulació neix per millorar l’atenció al pacient, perquè sigui més eficaç, eficient i segura i entrenar habilitats i situacions és molt útil. Ara, a més, s’està posant de relleu que aquest entrenament pot ser eficaç en altres àmbits professionals, més enllà de les ciències de la salut.
- I com es concreta, tot això?
Doncs dissenyem simulacions innovadores amb el Centre d’Innovació en Simulació; desenvolupem les proves d’Avaluació Clínica Objectiva i Estructurada (ACOES); investiguem la usabilitat de prototips industrials per a l’entrenament de professionals; fem recerca en innovació docent en col·laboració amb altres càtedres, com la d’Educació Mèdica o la de Bioètica de la UVic-UCC; establim sinergies amb altres institucions i grups que fan recerca; i impulsem la formació i capacitació de professionals d’altres països amb el programa de fellowship i amb una línia de doctorat en simulació.
- Què t’agradaria aconseguir amb la Càtedra?
El que més m’agradaria seria ser capaç de generar un grup de recerca especialitzat en innovació docent en simulació, persones que puguin dirigir projectes i tesis d’aquest àmbit.
La simulació va començar a les universitats i poc a poc s’ha anat estenent a d’altres àmbits, com el món hospitalari i els centres sanitaris. La simulació no és una metodologia plana, és diferent en funció dels professionals als quals es dirigeix. No és el mateix utilitzar-la amb estudiants que amb professionals en actiu. Ara estem treballant en una metodologia per formar instructors de simulació que sàpiguen adaptar-se a cada nivell de l’alumne.
- Per què et va engrescar el projecte de simulació d’UManresa?
Perquè, per a mi, UManresa, va ser tot un descobriment. No en sabia res i em vaig trobar amb una Universitat molt dinàmica, amb ganes de fer coses, i amb una implicació total pel que fa a la implantació de la simulació, des del director general fins a la darrera persona. L’aposta per la simulació, l’entusiasme i la fe en aquesta metodologia, van sorprendre’m gratament. També em va agradar molt que fos una institució implicada en la societat civil i amb les institucions del territori, com l’Ajuntament, Althaia, Avinent i molts d’altres. La sensació que em va donar és que la Universitat és una part de la societat.
- Què aporta la simulació a l’alumnat?
L’aprenentatge que s’assoleix en una sessió de simulació és com si fessis una estada de 15 dies en un lloc de treball. Les persones que han après a través de la metodologia de la simulació arriben a la pràctica clínica familiaritzats amb totes les competències transversals que han de tenir. Això és molt bo per als centres de pràctiques, perquè l’alumnat els arriba preparat. Un altre dels avantatges de la simulació per als estudiants és que els obliga a prendre decisions i els ajuda a desenvolupar l’esperit crític.
Un altre dels avantatges de la metodologia de la simulació és la possibilitat de fer simulacions interprofessionals. El futur de qualsevol professional passa pel treball i la cooperació amb experts d’altres àrees i la simulació és una gran eina per a la formació interdisciplinària, per formar professionals que sàpiguen treballar en equip.
- Quines són les teves aficions?
M’agrada fer tot allò que m’ajudi a aïllar-me del món. Fa 20 anys que restauro mobles i pintures un cop a la setmana i soc una boja obsedida amb els trencaclosques. També m’agraden el cinema i la lectura. La darrera pel·lícula que he vist és “Cerrar los ojos” i el darrer llibre que he llegit ha estat “La madre de Frankenstein”, d’Almudena Grandes.