Gonzalo Lorza Blasco és fill de Fustiñana (Navarra) i es va formar com a fisioterapeuta quan encara era una especialitat de la Infermeria. Després d’anys de trajectòria com a fisioterapeuta en el món de l’esport -tot i reconèixer que ell no n’ha practicat mai cap, perquè se’n considera un “negat”-, va decidir fer un canvi professional per dedicar-se més intensament a la família. Va ser llavors quan va aterrar a Manresa per incorporar-se com a docent de la nova diplomatura en Fisioteràpia. L’any 2001 va assumir la direcció dels estudis i 22 anys després ha decidit retirar-se. A partir del setembre passarà el testimoni a Júlia Jubany. Serà la primera vegada que no arriba a alguna cosa “per casualitat”.

 

  • Explica’ns com vens a parar a Manresa des de Fustiñana?

A casa meva érem gent de pocs recursos econòmics i jo tenia un bon expedient acadèmic. Per això em van concedir una de les beques de les anomenades Universidades Laborales, que concedia el Sindicato Vertical, i vaig poder anar a estudiar Batxillerat a Eibar i, després, Infermeria a Castelló. De Castelló vaig anar a Barcelona per fer l’especialitat de Fisioteràpia i, molts anys després, vaig arribar a Manresa per fer classes a la diplomatura de Fisioteràpia, que tot just començava a implantar-se.

  • I com és que vas fer Infermeria?

De fet, inicialment jo volia ser enginyer agrònom o metge, però el primer títol el vaig descartar i no vaig poder entrar a Medicina. Em vaig acabar decantant pel món de la salut i vaig optar per Infermeria. Vaig ser de la primera promoció de diplomats en Infermeria d’Espanya, perquè abans de ser una diplomatura, només hi havia estudis d’ATS. Encara no tenia 20 anys i ja era infermer i havia de triar una especialitat. I vaig decidir fer l’especialitat de Fisioteràpia a Barcelona.

  • Per vocació?

Jo no crec en la vocació. A tot el que he fet hi he arribat per casualitat. Tampoc vull dir que me’n penedeixi, perquè sempre he gaudit del que feia, però és la vida la que m’ha portat les coses, i no la vocació. En aquell moment, tenia un oncle que era fisioterapeuta i vaig pensar que era una opció. M’hi vaig trobar més que buscar-ho. Vaig estudiar l’especialitat a l’Escola de Fisioteràpia de l’Hospital de Sant Pau, que estava adscrita a la UAB. Vaig compaginar els estudis treballant com a infermer fisioterapeuta. Treballava amb l’equip del Doctor José Maria Vilarrubias a la Clínica Corachan. Hi vaig aprendre molt i va ser el meu primer contacte amb la traumatologia de l’esport. Entre les classes i la feina en un centre que tenia un equip punter, vaig aprendre moltíssim.

  • És en aquest moment quan entres en contacte amb el món de l’esport?

Sí, va ser el meu primer contacte amb l’esport. Després, el Dr. Vilarrubias va obrir Eurosport, un centre especialitzat en la relació entre traumatologia i fisioteràpia. Vaig acabar sent el cap de fisioteràpia d’aquest centre. Hi treballava amb Juan José González Iturri, que és un dels meus referents, que aleshores presidia la Federació Española de Medicina de l’Esport. Va ser en aquest moment que vaig començar a tractar a jugadors del Joventut de Badalona, una feina que compaginava amb la feina a Eurosport. Després encara vaig tenir una “aventura empresarial” i amb González Iturri vaig muntar un centre de fisioteràpia a Badalona, Eire. Vaig descobrir-hi que no soc un bon empresari. Estic fet per treballar per a una organització.

  • Com va ser fer de fisioterapeuta per a un equip com el Joventut?

Vam guanya dues lligues i la Copa d’Europa! Va ser una feina molt estimulant. La dinàmica d’un equip de bàsquet és estressant, però enganxa. La teva feina té un reconeixement important i coneixes molta gent. Per això, també vaig tenir l’oportunitat de treballar per a la Federació Espanyola de Bàsquet com a fisioterapeuta de la selecció absoluta. Va ser una època de molta feina. Vaig estar molts anys sense fer vacances, perquè compaginava la feina a Eire, amb la selecció i amb el Joventut.

  • I quan t’apartes del món de l’esport?

El món de l’esport era molt exigent. Sortir-ne, com quan hi vaig entrar, va ser una de les millors decisions que he pres a la vida. L’any 1996 vaig decidir deixar el Joventut i, dos anys després, la selecció espanyola. Vaig apostar per la família perquè si no feia res, corria el risc de perdre-la. I per primer cop vam fer un viatge tots quatre, amb la meva dona i els meus dos fills. Van ser unes vacances al Canal du Midi de França.

 

  • I tot i haver-t’hi trobat, què és el que t’agrada de la fisioteràpia?

M’agrada el tracte amb la gent jove, amb esportistes, amb persones implicades i motivades en la seva recuperació.

  • Amb aquesta trajectòria, com arribes a Manresa?

Va ser l’any 1998. Coneixia l’Alfons Mascaró, que era fisioterapeuta del Bàsquet Manresa. Em va trucar per oferir-me feina de docent a la diplomatura de Fisioteràpia que estava a punt de començar a Manresa. Em va entrevistar el Valentí Martínez, que en aquell moment era el director de l’Escola de Ciències de la Salut. Jo venia a l’entrevista amb la idea de fer-hi de professor col·laborador, però aquella entrevista em va marcar. No tinc una explicació racional del que hi va passar. Només sabia que havia de venir. Fer docència podia arrodonir la meva trajectòria professional i, a més, deixar el món del bàsquet em permetia fer més coses, perquè no estava tan lligat per l’agenda de la competició. Així que vaig venir.

  • Com va ser posar en marxa uns estudis nous?

Va ser molt il·lusionant. Ara que em retiro ho visc tot per darrera vegada, però llavors tot era la primera vegada. Segurament vam engegar els estudis amb molts defectes, però amb una passió molt gran. Teníem una gran voluntat de contribuir a millorar la professió. Hi estàvem del tot compromesos.

  • Què és el que t’agrada de la docència?

M’agraden les respostes dels estudiants i m’agrada aprendre d’ells. És molt gratificant veure com actuen amb criteri, encara que no sempre coincideixi amb el meu. Els estudiants, excepte quan es queixen per les notes, acostumen a tenir raó.

  • I passes de docent a director en poc temps…

Va ser l’any 2001 quan vaig agafar el relleu a Alfons Mascaró. Com a director em vaig marcar l’objectiu de formar fisioterapeutes amb criteri, que per a mi és el més important. Crec que ens n’hem sortit i que d’UManresa en surten fisioterapeutes que actuen amb criteri a partir dels seus coneixements i també amb un enfocament biopsicosocial de l’atenció als pacients. La federació amb la FUBalmes per formar la UVic-Universitat Central de Catalunya ha estat un punt d’inflexió en aquest sentit. He tingut la sort de poder fer tota aquesta feina amb un equip de treball magnífic i amb el suport de l’equip humà de tota la Fundació Universitària del Bages, amb qui he establert bones i grans relacions personals.

  • Quines creus que són les principals fites de la teva trajectòria als estudis?

A banda de posar-los en marxa i d’assumir-ne la direcció, parlaria del canvi de diplomatura a Grau per adequar-nos al Pla de Bolonya, que ens va permetre millorar i innovar en els estudis o l’arribada d’un gran nombre d’estudiantat francès, que ens va fer canviar alguns processos. Per a mi, una de les grans fites va ser la Federació universitària, la creació de la UVic-UCC. Amb Vic, abans érem cosins i ara som com germans. L’actitud dels equips de fisioteràpia dels dos campus i el treball conjunt ens han permès dissenyar un pla d’estudis modern, que dona resposta a la realitat professional, que compta amb un equip docent jove amb idees modernes i innovadores. Una altra de les fites que destacaria seria la posada en marxa de la Clínica Universitària, que ens va permetre fer un salt endavant amb la posada en marxa de les aules teoricopràctiques. Els nostres equipaments eren l’enveja de tothom!

  • A la bossa de les satisfaccions, què t’hi emportes?

Tres coses. La primera, el portfoli de pràctiques que ens va permetre millorar-ne l’avaluació. En segon lloc, la simulació com a eina metodològica, que és el tret diferencial dels estudis d’UManresa. De fet, jo vaig fer el Màster en Simulació i va suposar un punt d’inflexió de la meva trajectòria professional. La tercera de les satisfaccions que m’emporto és el desenvolupament de la recerca als estudis. Hem passat de no fer recerca a tenir una recerca de bon nivell.

  • Com vius deixar enrere aquesta etapa?

Me’n vaig del tot tranquil perquè deixo una situació molt bona. Confio que l’equip que estarà al capdavant mantindrà la mateixa capacitat d’adaptació als canvis que hem practicat fins ara, que sabran donar resposta a les noves realitats. Ara, les coses canvien molt ràpidament i sovint cal reinventar-se. Estic convençut que ho sabran fer i que sabran ser proactius més que reactius.

  • I a què et dedicaràs, ara?

Ara tindré temps per a la meva gran passió: la música. Faré classes de cant, continuaré cantant amb el cor Lupulus Emsembla i, a partir del setembre, m’incorporaré a l’Orfeó Manresà. Estar jubilat em permetrà dedicar temps a escoltar música, llegir – ara vaig molt lent amb les novel·les- i estar més a disposició de la família. També vull tenir un gos. De fet, ja tinc hora a la Protectora d’Animals per anar a buscar-ne un que m’obligui a sortir de casa i a passejar. El meu camp base serà a Manresa, però continuaré passant temps a la casa que tenim a Gisclareny. I, un cop al mes, com ja faig ara, aniré a Fustiñana, a tenir cura de la meva mare, com ja faig ara. Tenir més temps també em permetrà visitar mes sovint el meu fill, que viu al País Basc.