David Sanclimens Solervicens és l’assessor jurídic de la Fundació Universitària del Bages, forma part dels serveis jurídics de la UVic-UCC i és docent del grau en Administració i Direcció d’Empreses (ADE) de la Facultat de Ciències Socials de Manresa. Advocat de professió, es va incorporar a la Universitat l’any 1994 com a docent de l’Escola Universitària de Gestió i Administració Pública, primer com a professor col·laborador i des de l’any 1996 com a membre de l’equip docent. Sempre ha compaginat les classes amb l’activitat professional perquè considera que és bo portar la realitat quotidiana a les aules. La seva feina a la institució va des de preparar tota la documentació per a les principals decisions que prenen els òrgans de govern fins a resoldre i gestionar una llarga llista de temes que tenen alguna implicació jurídica. Curiós, inquiet i bon conversador, fora de la universitat el podeu trobar tant jugant a pàdel com gaudint d’algun espectacle musical.
- Per què decideixes estudiar Dret?
Després d’estudiar a la Badia Solé, quan va ser el moment d’anar a la universitat, no tenia cap vocació clara. M’interessava molt tot el que tenia a veure amb la societat, la política i l’economia, però vaig descartar estudiar Ciències Polítiques i em vaig decantar pel Dret, una opció més generalista i que m’oferia més sortides professionals. Ho vaig encertar de ple! A la Facultat de Dret de la UAB vaig coincidir amb persones amb qui compartíem l’interès per la cosa pública: Josep Rull, Quico Homs o Mercè Conesa, companys de promoció i encara ara bons amics. Recordo amb molta estima aquella etapa com a estudiant , així com alguns dels docents que hi vaig tenir, com Enric Argullol, Joan Josep Moreso, López Burniol, Isidre Molas, Manuel Gerpe o Francesc de Carreras.
- Què és el que t’atrau del dret i de l’administració pública?
M’agrada molt veure com s’organitzen les coses de la vida pública. De fet, sóc del parer que tothom que en tingui l’oportunitat hauria de participar activament en la comunitat. A pocs llocs del món tenim l’opció de participar en la vida democràtica en benefici de l’interès general i això s’ha d’aprofitar, perquè enriqueix personalment i enriqueix la societat.
- Com va ser la teva incorporació al món laboral?
Vaig començar a treballar l’any 1992 al despatx Cervelló /Gil-Vernet/Martí/Orpinell/Solé, Advocats Associats. Vaig treballar-hi al mateix temps que feia el Doctorat en Dret Públic i Administratiu. Allà vaig conèixer la que seria una de les meves dues mestres de vida, professionalment parlant. Curiosament, les dues mestres que he tingut són dones i les dues es diuen Àngels. La meva mestra en l’exercici del dret va ser l’Àngels Gil-Vernet, tota una professional de referència en el dret administratiu. Quan acabes els estudis no tens experiència ni coneixement de moltes coses que s’aprenen fent-les, treballant, i si tens un bon mestre, com va ser el meu cas, aprens a treballar i a fer la feina ben feta. Al despatx hi vaig començar de passant i després hi vaig fer d’advocat júnior en l’àrea de dret administratiu.
- I com arribes a la Fundació Universitària del Bages?
L’any 1994, mentre exercia d’advocat i impartia algunes classes a la UAB, vaig veure un anunci al diari Regió 7 que deia que buscaven professors col·laboradors per a la diplomatura de Gestió i Administració Pública que s’impartia a Manresa. M’hi vaig presentar i vaig començar a impartir-hi classes de l’assignatura de dret administratiu. Allà hi vaig coincidir amb Maria Àngels Clotet, que dirigia l’Escola de Gestió i Administració Pública, i que ha estat la meva mestra en l’àmbit acadèmic. Malgrat deixar el despatx d’advocats de Barcelona, no m’he dedicat mai exclusivament a la docència i l’he compaginada amb altres ocupacions relacionades amb la meva especialitat professional, el dret administratiu, en empreses i institucions com la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa o l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, sempre superant els corresponents processos selectius. Quan es van extingir els estudis de Gestió i Administració Pública, l’any 2001, em van oferir l’oportunitat de continuar vinculat a la institució. Vaig començar a fer classes als estudis d’empresa, actualment ADE, i em vaig fer càrrec de gestionar ls serveis generals de la FUB i la formació continuada més transversal. Va ser quan va plegar l’anterior assessor jurídic i secretari del Patronat, Jordi Casserres, que em van oferir la possibilitat de substituir-lo. Ara, a més d’això, continuo exercint de docent, gestiono les pràctiques del programa Prèmium, faig de docent al programa UniversiMÉS i sóc co-coordinador del Màster en Direcció Comptable, Financera i Tributària. També formo part de l’equip de serveis jurídics de la federació universitària (UVic-UCC).
- En què consisteix la feina d’un assessor jurídic a la Universitat?
Tot el que té un contingut jurídic passa per la meva taula i són moltes coses. Totes les decisions importants que aproven els òrgans de govern de la Universitat s’han de treballar prèviament i preparar, però faig moltes coses més: procediments amb les administracions, treballar els processos de fusió com el que hem fet recentment amb ARANS, creació de noves fundacions com l’IRIS-CC, redactar les bases o les modificacions de les beques, preparar documentació jurídica per a convenis, acords de pràctiques, temes relacionats amb el mecenatge o la compra o lloguer d’immobles, responc consultes internes de gent de la casa i gestiono les bonificacions de la FUNDAE, entre d’altres.
- Després de tants anys de fer de docent, què és el que més t’agrada d’impartir classes?
M’agrada pensar que puc contribuir a la formació crítica de persones de diferents generacions. Als alumnes sempre els dic que la nostra feina no és mai una qüestió de blanc o negre, que el nostre color sempre és el gris, que cal raonar, que sempre hi ha arguments. M’agrada aportar la meva experiència professional a l’aula. És bo, en general, que les persones que fem classes, sapiguem traslladar la realitat del nostre exercici professional a l’aula. Penso que és enriquidor per a l’alumnat tenir davant persones que treballen, que aporten la frescor del dia a dia professional. Sense aquesta part, hi ha el risc que un docent, a classe, acabi fent sempre el mateix i a la universitat és imprescindible tocar temes d’actualitat. Sempre, sempre, hi ha alguna cosa de la realitat que té a veure amb el dret administratiu i que permet obrir debats jurídics a l’aula.
- Estàs content de la teva trajectòria a UManresa?
Em fa molt feliç treballar a la Fundació Universitària del Bages. Per a mi és tot un orgull. La institució està formada per un equip de persones fantàstic, amb un gran talent, un excel·lent lideratge i una molt bona direcció acadèmica. Crec que la Universitat és una de les millors cares de Manresa i un dels millors actius de la ciutat: creixem, estem presents a la ciutat i fem bé les coses. Hem sabut créixer superant totes les crisis de manera correcta, ajustant-nos a cada moment i a les oscil·lacions de la demanda.
- Com és i què fa David Sanclimens fora de la Universitat?
M’agrada molt viatjar, sortir a caminar i jugar a pàdel. El món cultural també m’atrau moltíssim. M’agrada gairebé tota la programació que fan al Kursaal, anar a espectacles musicals i al cinema. La meva passió per la cultura i el territori ha estat també la que m’ha portat a implicar-me en la Fundació Espurnes Barroques, una iniciativa impulsada per un ex director general de la institució, Pere Fons, acompanyat de persones com Jaume Badia, Valentí Oviedo, Jaume Biarnés, Raül Garrigasait i Maria Garganté, entre d’altres, amb l’objectiu de posar en valor amb la programació d’un festival de música barroca un territori oblidat i terrós en el marc del patrimoni barroc que es concentra en municipis del Bages, el Solsonès, la Segarra i el Moianès, terra també castigada pels incendis forestals, d’aquí el nom del festival: Espurnes barroques. Va ser Pere Fons qui em va proposar de sumar-me a aquest projecte per a la creació de la Fundació i no vaig poder dir que no perquè són poques les oportunitats que se’t presenten de treballar en iniciatives que volen girar el mitjó d’un territori oblidat i fer-lo atractiu a través de la música i e maridatge amb la producció agroalimentària local de qualitat. A més, tinc vinculacions familiars amb aquest territori, al Solsonès, al Santuari del Miracle, que és la seu de la Fundació. Formar part d’aquest projecte m’entusiasma!