Sílvia Gros Gol va arribar a la Clínica Universitària per casualitat. Volia ser infermera, però després de la seva experiència d’estada a l’empresa al servei de Podologia de la Clínica va canviar d’opinió i va decidir fer-se podòloga. Va acabar els estudis el curs passat i només fer-ho va rebre la proposta de la Clínica per incorporar-se com a professional del Servei de Podologia. Es considera molt afortunada perquè des que es va graduar de feina no n’hi ha faltat. Va d’un lloc a l’altre exercint la professió de la que es va enamorar quan la va conèixer. Assegura que ja arribarà el moment de frenar, que ara cal aprofitar totes les feines que surtin per créixer i aprendre, encara que hagi de matinar per anar al gimnàs i d’esgarrapar hores per compartir temps amb la família.– Com coneixes la podologia?Estudiava batxillerat a La Salle i havia de fer l’estada a l’empresa que es fa entre primer i segon curs. Jo volia anar a algun lloc que estigués relacionat amb la infermeria, perquè era el que volia estudiar, però no hi havia cap conveni en aquest àmbit i em van oferir de poder venir a la Clínica. Vaig decidir provar-ho i els podòlegs em van convèncer!– Com va ser que vas acabar decidint-te per estudiar Podologia?Després de l’estada de 125 hores, vaig tenir claríssim que volia estudiar podologia i quan vaig fer la preinscripció ja hi vaig posar Manresa com a primera opció. El preu era el mateix que si m’hagués hagut de desplaçar cada dia o instal·lar-me a Barcelona i aquí ja sabia que tenien unes instal·lacions fantàstiques i a més, coneixia els professors.– Però què va ser el que et va fer el clic per canviar de vocació?Mentre feia l’estada de pràctiques parlava amb estudiants que m’explicaven què feien. Veia que feien quiropòdies, que elaboraven plantilles, que feien pràctiques al quiròfan… Vaig descobrir que era una professió amb una feina molt variada. A més, tenia una part manual que em va encantar. Però el dia que vaig saber que volia fer Podologia va ser el dia que vaig anar a veure una cirurgia. – Quina va ser la reacció del teu entorn?La família va estar encantada. Els semblava molt millor que fes podologia que infermeria. Em deien que així m’estalviaria tot el tema de les guàrdies que han de fer els infermers. Entre els amics, va ser una altra cosa. No entenien per què volia ser podòloga. Per a mi va ser una mica frustrant. No m’explicava que una cosa que a mi m’agradava tant els fes sentir tant de fàstic. Però això es va acabar quan van tenir un problema als peus i jo els el vaig resoldre.– I com va ser estudiar amb professors que ja coneixies?Alguns no es recordaven de mi. L’estada va ser de dos mesos i ja havia passat un temps, però quan els ho deia, aleshores em recordaven. Si que és veritat que això va fer que amb alguns tingués una relació que era una mica diferent de la que tenien els meus companys, però això no ho va fer més fàcil. S’ha d’estudiar, perquè hi ha un gran camp teòric que cal dominar. Al principi, era una mica dur, però quan, com jo, en tens tantes ganes, no costa tant. Ens apretaven i exigien i nosaltres hi havíem de posar colzes. – I quan acabes, t’arriba l’oferta de la Clínica Universitària per incorporar-te com a podòloga….Sí, va ser una gran alegria. Era una proposta laboral que no m’esperava gens. Pensava que agafarien algun dels alumnes més grans, però vaig estar de sort. Puc treballar en un lloc que conec i on conec tothom. A més, quan vaig acabar, en plena pandèmia, hi havia molt poca feina a les clíniques. Va ser una gran sort i una gran oportunitat. A més, quan tires currículums, el fet de dir que treballes a la Clínica Universitària t’obre moltes possibilitats. A mi me n’ha obert. Treballo 10 hores al dia entre la Clínica Universitària i centres de Manresa, Vic, Mollet i una residència de Castellbell i el Vilar. M’agrada tant el que faig, que no puc dir que no. – Com és treballar a la Clínica Universitària?Sé que si tinc un dubte o un problema, puc picar a la porta del costat i hi trobaré un company que m’ajudarà. M’ha passat més d’una vegada i tenir-los a prop em dona molta seguretat. M’agrada col·laborar també amb altres professionals, com els fisioterapeutes, ja que algunes vegades la nostra feina es complementa. És molt important que hi hagi un bon equip de professionals. Un altre dels avantatges de treballar a la Clínica és que està molt ben dotada pel que fa a equipaments. Per aprendre, això és molt important. – Què t’agrada de la professió?Una de les coses més gratificants d’aquesta feina és que veus que pacients que t’arriben amb molt dolor marxen contents, perquè moltes vegades l’efecte de la feina que fa un podòleg és immediat: arriben amb dolor i marxen millor.– Ara tothom et deu fer consultes sobre els peus…Sí, tothom em fa preguntes. El més estrany que m’han demanat és si podien dur les plantilles posades mentre dormien. Altres preguntes recurrents són com adaptar les plantilles al calçat amb talons o si es poden pintar les ungles dels peus. – Tens ganes de continuar formant-te?Sí, però ara mateix estic concentrada en treballar i estalviar. Més endavant em plantejo fer algun màster en pediatria, en podologia esportiva o el màster en cirurgia d’UManresa. Sempre t’has de formar per acabar sent algú en la teva professió, que se’t reconegui en el teu camp.– I com et veus en el futur?Em veig amb una consulta pròpia, que tingui un equip multidisciplinari, amb fisioterapeutes, però abans d’arribar a això m’he de fer un nom, una bossa de clients, que la gent em conegui.– Què fas amb les poques hores que et queden després de treballar?La pandèmia i tot el que ha passat m’ha fet abocar principalment a dedicar temps a la meva família. No pots donar res per suposat. A casa hem patit una pèrdua a causa de la COVID i ara el que em ve de gust és passar el màxim de temps amb els de casa. I em llevo molt i molt d’hora per anar al gimnàs, fer peses, classes dirigides… És la manera que tinc de desconnectar i de carregar les piles.