Xavier Ortas Deunosajut va visitar Manresa per primera vegada com a jugador i entrenador de bàsquet i poc es pensava que hi acabaria treballant i exercint de director dels estudis de Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut, responsabilitat que va assumir a finals de l’any 2010. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat, va acabar estudiant Podologia de casualitat, després de fer una preinscripció universitària plena de títols relacionats amb la salut per als quals no va obtenir plaça. Va incorporar-se com a professor de pràctiques a partir del segon any de la implantació dels estudis a Manresa, l’any 2000, i ara treballa amb intensitat per transformar uns estudis que, amb 22 anys de trajectòria, es convertiran en semipresencials a partir del proper curs.
- Per què la podologia?
Per casualitat. El meu pare era auxiliar de farmàcia i de sempre vaig tenir clar que em volia decantar per alguna cosa relacionada amb les ciències de la salut, però quan va ser el moment de fer la preinscripció encara no tenia clar què. Per això vaig fer una preinscripció on hi havia de tot: infermeria, fisioteràpia, podologia… I em van donar plaça per estudiar podologia a la Universitat de Barcelona, em va agradar i m’hi vaig quedar. Em vaig diplomar l’any 1993.
- I com arribes a UManresa?
Quan va fer un any que havia acabat els estudis, un bon amic que havia estudiat Podologia amb mi se n’anava a la mili i em va demanar si el volia substituir al dispensari de l’Hospital Clínic on ell treballava. Em va semblar una bona opció i hi vaig ser des del 1994 fins al 1999. Allà vaig adquirir una experiència hospitalària que la majoria dels podòlegs no tenen. Va coincidir que em vaig casar i vaig deixar el Clínic just quan es posaven en marxa els estudis de Podologia a Manresa, vaig contactar amb l’aleshores directora, Anna Gratacós, i el segon any dels estudis em vaig incorporar com a docent d’un dels pràcticums de segon curs. Vaig poder fer-ho gràcies a l’experiència i la trajectòria hospitalària que havia adquirit al Clínic. Treballar-hi em va aportar molts coneixements i alhora va fer néixer el cuc de voler millorar professionalrment, d’aprendre més sobre la professió i també el d’ensenyar el que sabia als altres.
- Com és la teva evolució dins de la institució?
Vaig començar fent de tutor de pràctiques a l’aleshores Hospital General, l’Hospital de Sant Joan de Déu. Va ser el primer any que l’alumnat de Podologia feia pràctiques. Un any i mig després ja venia cada matí i els pràcticums es feien al CAP Bages i després a la Clínica Universitària. L’any 2004 m’incorporo com a professor titular d’una assignatura i poc després assumeixo les tasques de coordinador de la diplomatura. Quan va plegar l’anterior director, Manel Pérez, em van proposar fer-me càrrec de la sots-direcció dels estudis dins de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut, que aleshores dirigia Imma Ubiergo. Quan es va crear la Facultat de Ciències de la Salut de sotsdirector vaig passar a ser-ne el director.
- I com ha estat l’experiència de dirigir els estudis?
Vaig assumir la sots-direcció just en el moment de la transformació de diplomatura a grau universitari. Vaig notar un canvi important perquè fer docència i combinar-ho amb la gestió em va suposar molta més dedicació i aquesta va prendre la major part del protagonisme. Fent aquesta feina m’he adonat que no m’agrada la rutina i que el que més m’engresca és pensar en introduir coses noves als estudis: assignatures optatives, convenis, pensar formacions per a professionals dins l’àmbit de la formació continuada. No obstant això, he mantingut una part de la càrrega docent i actualment encara imparteixo dues assignatures de primer curs: podologia general i quiropodologia. Al llarg dels anys he estat testimoni de com ha augmentat el compromís dels docents.
- En tot aquest temps també has viscut una experiència interessant amb grups d’estudiants italians. Com es va gestar aquesta relació i com es va concretar?
Va ser a través de Luca Avagnina, un podòleg italià, molt inquiet, i que de sempre s’ha relacionat amb podòlegs espanyols. La seva filla va començar els estudis de Podologia amb nosaltres perquè el seu pare volia que fes la carrera en alguna universitat d’aquí. Així va començar una relació que va culminar amb l’organització d’una primera activitat de formació continuada adreçada a podòlegs italians. Després d’organitzar un curs de cirurgia unguial vam acabar dissenyant una formació perquè podòlegs italians adquirissin unes competències que els estudis a Itàlia no inclouen. Amb aquesta formació, que se’ls convalida, adquireixen coneixements que els permeten intervenir en les àrees de farmacologia o cirurgia, per exemple. Fer classe a aquest col·lectiu és una gran experiència, perquè són persones que venen molt enfocades a estudiar durant 8 hores al dia per aprofitar al màxim les estades d’una setmana que feien un cop al mes. Amb el temps hem aconseguit que la universitat i, concretament els estudis de Podologia de Manresa, estiguin molt ben considerats a Itàlia. Per això, també, des que es va iniciar aquesta relació se’ns convida a participar en congressos, impartir classes de màster o assistir com a ponents a jornades que se celebren en aquell país.
- I la institució, com ha evolucionat?
Jo he vist que la Fundació Universitària del Bages ha estat sempre en creixement, excepte els anys en els quals vam experimentar una crisi d’alumnat. Va ser més dura aquella crisi que la crisi econòmica. Però hem sabut anar evolucionant. Hem passat de ser una escola universitària de ciències de la salut adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona a tenir una Facultat en la nova etapa iniciada amb la Federació amb la UVic-UCC. He vist com l’organització ha millorat, com una institució universitària que era molt local s’ha anat obrint i ha anat guanyant prestigi, perquè les coses s’han fet bé, adaptant-se a les necessitats de cada moment i creixent amb força, però també de manera sostenible.
- Ara afrontes un nou repte: transformar els estudis de Podologia en un grau semipresencial
Sí, als estudis de Podologia sempre hem apostat per endegar nous projectes. Tenint en compte l’evolució del mercat i els canvis que s’estan produint en l’àmbit de la metodologia docent, ens vam adonar que podia ser una bona alternativa per atraure més persones interessades en aquests estudis. Hem partit de la premissa que calia fer-ho amb una proposta de molta qualitat, que ofereixi unes molt bones pràctiques, defugint les classes clàssiques i anant a buscar noves metodologies. Creiem que això pot ser un element de valor per a persones que ja tenen alguna altra titulació i que es plantegen estudiar un grau que complementi el que ja tenen o que sigui una alternativa professional. Si fa uns anys vam consolidar la diplomatura de Podologia després la vam adaptar al grau i ens vam deslligar de la vinculació a la UAB, ara entomem un nou repte que ens farà tornar a demostrar que som capaços de construir una cosa nova. És un repte important i que em motiva molt i intento que els docents ho vegin també com una oportunitat de millora. Ens convertim en pioners en la semipresencialitat en estudis clínics de les ciències de la salut. Això s’acabarà imposant i nosaltres volem que en el nostre cas, els estudiants que optin per nosaltres ho visquin com una oportunitat de viure i aprendre de manera significativa.
- Què fa Xavier Ortas quan no és a la universitat?
Durant molts anys vaig jugar a bàsquet i vaig entrenar equips. De fet, les primeres persones que vaig conèixer a Manresa va ser a través del bàsquet, però ho vaig acabar deixant. Tinc fills que fan esport i a un bon nivell i em dedico a seguir-los a ells a les competicions de bàsquet i de futbol sala. Dos d’ells estudien a UManresa, la Carla fa Fisioteràpia i l’Albert estudia Podologia. Quan em queda temps jugo a bàsquet amb un equip de veterans, però des del confinament que no ens trobem. A més, durant molt de temps em vaig concentrar en la tesi doctoral i això també em va fer parar. Sóc soci del Barça i quan podia també anava als partits, però ara tampoc podem. El que sí que faig és caminar. Camino molt i ràpid, gairebé cada dia ho faig per Barcelona o pel Passeig Marítim de Castelldefels i mentre camino, aprofito per pensar, fer trucades i fer feina.