Miguel Pérez ha deixat enrere la seva etapa com a docent dels estudis de Ciències de la Salut d’UManresa després de 24 anys de vinculació a la universitat. Hi va arribar de la mà de l’actual director general, Valentí Martínez, un dels “amics per a tota la vida” que va fer quan va arribar a Manresa, procedent d’Extremadura. Seguint la trajectòria del pare, que era Guàrdia Civil, va ingressar al cos i durant anys va compaginar la feina com a psicòleg en consultes privades i les primeres classes a la universitat amb la feina als serveis administratius de la caserna. Tot i deixar enrere la docència a UManresa, Pérez hi continua vinculat com a psicòleg de la Clínica Universitària. A hores d’ara té una sensació similar a la que es té quan s’està de vacances, però només dos mesos després de plegar ja s’ha compromès en tot de projectes per poder “tornar a la societat tot el que m’ha donat”: I entre dedicar-se a la família i als amics i les col·laboracions, encara trobarà temps per a una de les seves aficions: sortir a córrer.
- Com recordes la teva arribada a Manresa?
Va ser dolorosa. Vaig arribar als 18 anys perquè havien destinat el meu pare a Catalunya. El canvi era molt bèstia! No oblidaré mai aquelles 30 hores de viatge en tren i quin tren… Deixava tota una vida enrere: amics, la xicota… Però em vaig haver d’adaptar i vaig començar a treballar a una fàbrica de filatures de Navarcles. Quan va tocar fer el servei militar vaig decidir ingressar a la Guàrdia Civil i com que tenia clar que volia estudiar, vaig buscar un destí que em permetés compaginar feina i estudis. Des que anava a l’institut, la meva il·lusió havia estat anar a la universitat, malgrat que el meu pare hauria preferit que fes carrera dins del cos de la Guàrdia Civil. Quan vaig acabar els estudis de Psicologia, però, el vaig fer molt feliç. Va ser molt emocionant l’abraçada que em va fer. Era el primer universitari de la família! Els anys d’universitat no van ser gens fàcils. Era un moment complicat a causa del terrorisme d’ETA i jo no podia dir quina era la meva professió, a la universitat. Malgrat tot, tenir feina i poder estudiar em va permetre fer màsters, seminaris i fins i tot treballar en consultes de psicologia privades quan acabava el meu torn. Vaig estar molt de sort perquè els companys i caps de la caserna m’ho van posar fàcil: em canviaven torns, em donaven permisos, em permetien fer vacances quan volia, de manera que podia aprofitar aquests períodes per fer classes.
- I per què tries la Psicologia?
Jo volia ser útil i ajudar la gent. Vaig dubtar entre ser advocat laboralista o psicòleg, però em vaig adonar que m’agradava molt escoltar la gent, que se’m donava bé i que als amics els anava bé parlar amb mi, perquè tenia una actitud molt receptiva. Finalment em vaig decidir per la psicologia clínica.
- Com i quan comences a donar classes a la Fundació Universitària del Bages?
Va ser fa 24 anys, a través de Valentí Martínez, que aleshores dirigia els estudis d’Infermeria. Jo ja estava exercint com a psicòleg en el sector privat, a més de la feina a la Guàrdia Civil. Vaig començar impartint una assignatura optativa i em va agradar moltíssim. Per això, quan va sortir la possibilitat d’optar a la plaça de docent a la universitat, vaig decidir deixar el cos militar.
- Com has viscut aquests 24 anys de docència?
De la docència, el que més m’ha realitzat ha estat poder transmetre els meus coneixements a la gent jove, transmetre’ls la meva idea del món i ser un referent en la manera com tracto les persones. Ha estat fascinant transmetre coneixements i sentir que els estudiants creien en el que deia i que em tenien prou confiança per qüestionar-me i per debatre. Sempre he intentat generar confiança en els alumnes, ser coherent entre el que deia i sentia i el que feia, respectar-los i tenir-los consideració. Entrava a classe amb pessigolles a la panxa i era molt gratificant. Se m’activaven les endorfines. Si hagués sabut com m’agradaria fer classes, hauria plegat abans de la Guàrdia Civil. M’hi vaig sentir lliure, amb capacitat de decidir, d’aportar…
- A més de docent, has estat també el psicòleg de referència al servei dels estudiants. Com ha estat aquesta experiència?
Ha estat molt enriquidor. Alguns estudiants arribaven a mi molt angoixats. Sovint es tractava d’estudiants de primer curs que marxaven lluny de casa per primera vegada i que havien de passar per una mena de dol, adaptar-se a una nova llengua, a nous costums… M’he trobat també amb situacions derivades de problemes de convivència en els pisos compartits, problemes d’autoestima, crisis d’angoixa, dubtes sobre si continuar o no estudiant, dubtes sobre malalties mentals, problemes de capacitat de concentració per estudiar… Alguns venien només una vegada i d’altres tornaven, tot i que si eren alumnes meus els derivava a algun altre professional per una qüestió d’ètica professional. Ha estat molt gratificant, sobretot quan arribaven estudiants que venien per recomanació d’altres alumnes a qui ja havia ajudat.
- També has estat el responsable de la Unitat d’Igualtat a UManresa?
Sí, participar en les reunions de la unitat d’igualtat a la UVic-UCC, en què es revisava i analitzava el seguiment del Pla d’igualtat, ha estat enriquidor com a professional i com a persona. Tots els components de la unitat són persones compromeses en donar resposta a les demandes de la comunitat universitària relacionades amb la igualtat de gènere. Crec que he aportat el meu granet de sorra i estic orgullós que UManresa compleixi amb la paritat, fins al punt que hi ha un biaix femení, sobretot a Ciències de la Salut i Educació Infantil. En tot aquest temps he estat testimoni que no s’han produït discriminacions.
- Has vist molts canvis a la universitat en aquests 24 anys?
I tant. Hem passat de jugar a la Lliga a jugar a la Champions, com diu el tòpic. UManresa aporta qualitat i valor a la ciutat, a més de coneixement, vitalitat i dinamisme. En els últims anys, la universitat ha fet un salt extraordinari, fins i tot més enllà del que estava planificat. Som un referent d’excel·lència en l’àmbit de les ciències de la Salut. Però el que crec que marca la diferència en el nostre cas és que, malgrat el creixement, s’ha sabut conservar l’essència de la primera Fundació Universitària del Bages i en aquesta essència hi ha valors com la companyonia, el sentiment de pertinença i la sensació d’anar a treballar com si estiguessis a casa, amb tota la confiança. Em quedo amb aquesta part tan valuosa de les persones que integren la comunitat d’UManresa, que pot ser tan seriosa com competent i, al mateix temps, familiar. Per a mi, treballar a la Fundació Universitària del Bages ha estat un regal, perquè he pogut fer el que més m’agradava i perquè ho he pogut fer amb aquest grup de gent amb qui també he tingut diferències, però sense que aquestes hagin tingut mai com a conseqüència el trencament dels vincles. La discrepància sempre enriqueix. He de dir també que si la institució és com és és per les persones que la lideren i estan al capdavant. Jo sempre m’hi he sentit escoltat, respectat i recolzat. Li dec moltes coses a UManresa, com haver conegut la meva actual parella, la Mireia, amb qui ens vàrem conèixer l’any 2001 quan vaig incorporar-me com a docent contractat. A més, al final d’aquesta etapa, als 64 anys he tingut tot el suport necessari per fer la tesi doctoral.
- I ara, un cop jubilat, què faràs?
Continuaré practicant una de les meves aficions, que és córrer. Vaig començar a córrer als 47 anys, cansat del futbol veterà, on sovint acabàvem dedicant més temps a desfer baralles que a jugar. En l’atletisme hi vaig trobar una afició que em permet dialogar amb mi mateix i aclarir pensaments mentre el practico. He corregut maratons i amb marques que estan prou bé!Pel que fa a la resta, confio en tenir salut per poder gaudir de la família i els amics i, en la mesura que pugui, continuar aportant a la societat el que n’he rebut. M’he apuntat com a voluntari al projecte Vulnerables de Sor Lucía Caram, on faig acompanyament psicològic de grups d’adolescents immigrants a través de la teràpia de grup. Continuo impartint docència en el Màster de Psicoteràpia Analítica Grupal de DEUSTO i OMIE i m’he involucrat en un projecte de Creu Roja per treballar amb grups d’immigrants en risc d’exclusió social. Aquest és un col·lectiu que necessita de molta atenció perquè són persones molt vulnerables i el que fem amb ells en el present serà una inversió en la salut mental d’aquestes persones de cara al futur.