Xavier Ruiz és podòleg i treballa a la Fundació Universitària del Bages des de l’any 2002, quan es va incorporar com a professor de l’aleshores diplomatura de podologia. Actualment imparteix un total de quatre assignatures del grau i dirigeix quatre dels pràcticums d’aquests estudis, a més de ser el coordinador del Servei de Podologia de la Clínica Universitària i de participar en el Grup de Recerca i Innovació en Podologia, Biomecànica, Fisioteràpia i Exercici Terapèutic (GRiBiPoFET). Assegura que li agraden tots els vessants de la seva professió, però que si ha de triar “que no em treguin ni les classes ni visitar pacients”. El peu més gran que ha tractat en tota la seva carrera calçava un 52.
- Com arribes a la podologia?
Des de ben petit que m’havien interessat els temes relacionats amb la salut i quan vaig fer el batxillerat vaig tenir clar que aniria cap aquí. Inicialment volia fer medicina, però no tenia prou nota. La meva segona opció era la podologia, perquè m’atreia la biomecànica. Vaig començar els estudis sense saber-ne gaire res, de la podologia, bàsicament el que en sabia com a pacient perquè des de petit sempre he dut plantilles i vaig tenir algun problema amb les ungles. Vaig entrar a primer sense cap mena de pressió, amb el convenciment que si no m’agradava, ja canviaria a segon. El primer any dels estudis és molt genèric, però les moltes possibilitats que m’oferia la carrera de treballar aspectes manuals, com l’elaboració de plantilles, o tot el bloc relacionat amb la cirurgia, em van seduir i vaig decidir continuar.
- I quan acabes, com t’incorpores al món laboral?
Quan vaig acabar la diplomatura em van oferir feina en un centre de biomecànica d’un grup de professors de la UB. Jo, en aquell moment, havia de fer el servei militar i com que era una gran oportunitat els vaig explicar quina era la situació i em van esperar. Per això, la meva primera experiència com a podòleg va ser a l’exèrcit, com a assistent de la doctora de família de la caserna a la qual em van destinar, a Colmenar Viejo. Quan vaig tornar em vaig incorporar al centre podològic, on vaig treballar, bàsicament, en el vessant de l’ortopodologia destinada a nens amb problemes neurològics, però també preparant continguts per a un Máster d’ortopodologia. Allà vaig entrar en contacte amb un sistema pioner d’elaboració de plantilles que es començava a introduir al país i que venia de França i que és el que continuem utilitzant actualment.
- Com arribes als estudis de Podologia de Manresa i a la Clínica Universitària?
Al centre que treballava hi havia Jordi Carbó, que impartia classes a la diplomatura de Podologia d’UManresa i que em va recomanar com a docent, així que el 2002 m’incorporo com a professor de pràctiques. Inicialment combinava la docència amb l’exercici professional en una clínica de Barcelona. Poc a poc em van anar oferint la docència de més assignatures. Uns anys després, quan es va posar en marxa la Clínica Universitària vaig començar a exercir-hi de podòleg i uns anys després vaig assumir-hi la coordinació del servei de podologia. Just quan començava a fer de coordinador del servei, em van proposar de dirigir els estudis de Podologia, però vaig renunciar-hi perquè m’hauria allunyat de l’essència del que més m’agrada fer, que és el contacte amb el pacient. No va ser una decisió fàcil, perquè era una gran oportunitat, però va pesar més la meva vocació assistencial. I estic content de la decisió. Ara, a la Clínica, tenim un bon equip de podòlegs, la majoria antics estudiants formats a la nostra universitat.
- Què és el que més t’atrau de l’exercici professional?
Quan imparteixo classe als alumnes, el que més m’agrada és la interrelació personal amb aquells que estan més motivats, que et fan millorar a partir de la seva visió crítica i constructiva al mateix temps. A la interacció a classe, amb alumnes que no són un simple subjecte passiu, hi dedicaria hores. És molt enriquidor.De l’atenció al pacient em quedo amb la satisfacció de tots aquells als quals ajudes a resoldre un problema. Que et vingui una persona coixa i despesperada, que potser no pot ni caminar i que li canviï la cara en la segona visita perquè ha millorat gràcies a la teva intervenció, és fantàstic.La recerca és la part més feixuga de la feina que faig, bàsicament per la metodologia complexa i complicada que requereix la investigació, però és del tot necessària. En aquests moments, a banda de participar en un dels grups de recerca de la universitat estic treballant en la meva tesi doctoral, centrada en l’ús de plantilles infantils per resoldre problemes com la marxa en intraversió i els peus plans.
- Quins creus que són els trets diferencials d’estudiar Podologia a UManresa?
Els grups reduïts d’estudiants, així com els espais i la tecnologia de la qual disposem. Són ideals perquè els estudiants puguin estar en contacte amb les darreres innovacions del sector. Si tinguéssim una ràtio d’estudiants més elevada, això no ens ho podríem permetre. Estudiar Podologia a UManresa no té res a veure amb la realitat que vaig viure jo quan vaig estudiar la diplomatura a Barcelona.
- Ha canviat molt, la professió?
El que ha canviat bàsicament és la tecnologia que tenim a l’abast els professionals per a l’anàlisi biomecànica, però també en l’àmbit de la impressió 3D. Amb 20 anys d’experiència també he estat testimoni de canvis en el perfil del pacient. Cada vegada és més habitual visitar persones que es volen fer una revisió i que venen sense cap mena de problema senzillament per prevenció. També ens arriben cada vegada més pacients derivats per traumatòlegs i pediatres, el que significa que ens tenen cada vegada més presents com a professionals de la salut. .Jo sóc dels que pensa que tothom hauria de fer una visita al podòleg encara que no tingui cap problema als peus, perquè fer-ho permet tractar-los a temps. Una persona jove hauria d’anar al podòleg com abans millor per diagnosticar problemes i també per prevenir-los, perquè un problema als peus pot tenir conseqüències en altres parts del cos. Em fa molta ràbia veure pacients amb artrosi derivada d’un mal funcionament del peu durant dècades, que si haguéssim vist i diagnosticat a temps s’hauria pogut evitar. Tothom s’ha de conèixer els peus i com més aviat, millor.