Isabel Pardillo és llicenciada en Geografia i Història, però just en acabar els estudis va decidir continuar formant-se per obrir-se a noves oportunitats laborals. Per aquest motiu, l’any 1998 decidia seguir un postgrau pioner de la UOC: el Postgrau en Disseny Pedagògic de Materials Didàctics Multimèdia per a Entorns Virtuals d’Aprenentatge. Així que el va acabar, la mateixa UOC li va oferir feina com a cap de projectes. Hi va treballar durant 18 anys, fins que en fa dos li va sortir l’oportunitat d’incorporar-se a UManresa per fer-se càrrec de la Formació no presencial, una “oportunitat que no podia deixar escapar perquè em permetia créixer professionalment i fer-ho a la meva pròpia ciutat”. Des del mes de gener, compagina aquesta tasca amb la de responsable d’Innovació Docent. Aquests mesos de confinament han posat a prova, i de manera totalment inesperada, tot el que té a veure amb la seva àrea de responsabilitat dins de la universitat.
- Com has viscut els canvis als quals ens ha abocat el confinament derivat de la pandèmia de la COVID-19?
Ha estat un canvi del tot sobtat, una bogeria, una absoluta excepcionalitat, molt exigent i gens fàcil de gestionar. Cap institució que, com nosaltres, es dediqui a la formació presencial, estava preparada per adaptar-se a una situació com aquesta, ni el professorat ni els estudiants.
- I quina ha estat la resposta institucional davant d’aquesta situació?
La universitat ja havia fet una aposta per la semipresencialitat. De fet, si jo m’incorporo a UManresa és precisament per treballar en aquesta línia, però no té res a veure avançar en la programació de formacions semipresencials prèviament escollides que aplicar aquesta metodologia formativa de manera global a tot el campus. El que hem fet és adaptar-nos tots a una docència d’emergència en línia. Per sort, ja disposàvem d’una plataforma virtual de suport a la docència presencial que s’utilitzava com a complement, però no de manera generalitzada ni rellevant. El que hem hagut de fer ha estat concertar, pautar i orientar el professorat perquè tota l’activitat docent es fes a través d’aquesta plataforma. Això ha comportat haver de fer molta feina d’assessorament al professorat, que, a més, ha hagut d’incorporar la videoconferència com a eina docent. De fet, ja estava previst que la videoconferència fos una més de les eines que utilitzem a UManresa, però no estava previst que la féssim servir fins més endavant. Per tant, partíem de l’avantatge de disposar ja d’una base, no partíem de zero, perquè cada assignatura tenia una aula virtual. En aquesta situació hem hagut d’accelerar el seu procés d’implantació. El problema és que aquestes eines i dinàmiques s’han hagut de posar en marxa i posar a prova en la pitjor de les situacions possibles i amb un impacte emocional que no afavoreix ningú, perquè ha estat una situació que ens ha estat imposada per força. Per sort, hi ha hagut una gran feina d’equip de tota la comunitat universitària que s’ha de reconèixer i posar en valor. Tothom s’ha involucrat molt en donar la millor resposta possible. Hem après a adaptar-nos.
- Hi haurà un abans i un després d’aquesta situació?
N’estic convençuda. Paradoxalment, malgrat les condicions en les quals hem hagut de reaccionar i treballar, aquesta situació ens ha permès comprovar que es pot ensenyar i aprendre d’altres maneres. Hi ha eines i maneres de fer que han vingut per quedar-se. Això no vol dir que deixarem de ser una universitat presencial. El que vull dir és que la presencialitat, la semipresencialitat i la no presencialitat ens poden permetre oferir el millor de cadascuna. El que hem de tenir clar és que la tecnologia no ha de passar mai per sobre de la pedagogia. La tecnologia no és un objectiu, és un mitjà. Sovint ens centrem en la tecnologia i no cuidem prou la pedagogia. Per exemple, si incorporem la videoconferència ha de ser per docència de manera diferent i millor, no per fer el mateix que faríem en una classe presencial, però aquest és un camí de llarg recorregut que tot just ara hem iniciat perquè ens hi hem trobat per força. Hem de tenir clar que el que estem vivint ara és una situació d’excepcionalitat.
- T’incorpores a la universitat per dirigir la formació no presencial, però a més ets la responsable d’innovació docent. Les metodologies formatives necessiten actualitzar-se?
Sí, cal una renovació i actualització. Necessitem treballar en una millora continuada de la docència, amb l’ús de metodologies que enriqueixin els processos d’ensenyament i d’aprenentatge i que personalitzin la docència. El docent ha de poder estar per als seus estudiants, establir-hi una relació personal. Aquesta formació personalitzada a través del contacte directe entre professorat i estudiantat és un avantatge que només lliga amb projectes d’institucions universitàries de les nostres dimensions.
- Fa només uns mesos que es va presentar el nou model pedagògic d’UManresa, així com el pla estratègic per aplicar-lo. La situació que ens ha tocat viure, l’afectarà? En farà replantejar alguna cosa?
Al contrari, aquesta situació d’excepcionalitat fa que ens refermem en el model conceptualment. L’experiència que estem vivint el reforça i el fa caminar decididament. Hem hagut d’avançar algunes accions que estaven previstes per aplicar més endavant, com la incorporació de les videoconferències, però al marge de moure el calendari, l’excepcionalitat ens servirà per consolidar el model pedagògic que ja havíem previst. El model que volíem i en el qual ens refermem és un model que potenciï les metodologies actives d’ensenyament i aprenentatge que permeten enriquir la presencialitat i fomentar una semipresencialitat de rigor acadèmic. La presencialitat, amb classes magistrals i apunts, està condemnada al fracàs. Hem de partir de la base que els nostres destinataris, els estudiants que trien UManresa, volen i necessiten la presencialitat, i nosaltres els hem d’oferir el millor dels dos mons: classes presencials de gran valor afegit i tasques que es poden desenvolupar de manera no presencial al mateix temps que enriqueixen el procés. Ens volem quedar amb el millor de les dues metodologies.