Montse Alonso és dependenta del quiosc de premsa de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa des de fa 25 anys. Té 48 anys i li agrada llegir, navegar per Internet i passejar per la seva ciutat, Manresa. Va formar part de la primera promoció d’estudiants del’UniversiMÉS, un programa pioner a l’estat espanyol que oferia un itinerari formatiu, dins de l’àmbit universitari, adaptat a persones amb discapacitat intel·lectual. Impulsat per UManresa i AMPANS, el programa va comptar des del primer moment amb el suport econòmic imprescindible de BBVA, al qual s’hi ha incorporat en les darreres edicions la Fundació Antigues Caixes Catalanes. UniversiMÉS ha estat una gran oportunitat per acostar la universitat a persones amb discapactitat intel·lectual i per fer més diversa i rica la comunitat universitària. Montse Alonso assegura ser una persona privilegiada per haver-hi pogut participar i diu que fer-ho l’ha ajudat a aprendre i a convertir-se en una persona amb més sentit crític.
- Com coneixes el programa UniversiMÉS?
Va ser a través d’una de les coordinadores, la Laia Cladellas. Quan em va dir que podia participar en aquest programa no m’ho vaig creure. No podia ser que una persona com jo pogués accedir a la universitat! Però m’ho va explicar, em va convèncer i em vaig presentar a l’entrevista per poder-hi participar.
- Què n’esperaves del programa?
No sabia gens com podria anar i tampoc com seria per als professors tenir estudiants com nosaltres. També em vaig plantejar com ens rebrien la resta d’estudiants universitaris, però el primer any vàrem tenir la sort de comptar amb estudiants del grau en Logopèdia que van fer de mentors dels estudiants d’UniversiMÉS i hi va haver un trencament de barreres. Ens van fer sentir com uns estudiants més de la universitat i ens van ajudar a adaptar-nos a la vida i la comunitat universitària.
- Què vas aprendre en el programa?
Vàrem aprendre moltes coses que no sabíem gràcies a un professorat que tenia molts coneixements. Va ser un aprenentatge mutu i vaig descobrir dades molt sorprenents, com per exemple la vinculació entre terrorisme i el negoci del petroli, que jo no en tenia ni idea. En les sortides del programa un dia vàrem visitar les instal·lacions de l’empresa municipal Fòrum, on ens van informar del procés que calia seguir per llogar un habitatge. Ho vaig trobar molt complicat i enrevessat i vaig decidir que si arribava el moment era millor comprar un pis que no pas llogar-lo.
- Què és el que valores més dels aprenentatges?
A mi, participar en el programa UniversiMÉS m’ha servit molt per pensar més, per tenir un pensament crític, però també per tenir coneixements nous de coses que fins llavors desconeixia. En les classes de cultura amb el Joan Villaplana vaig descobrir tot un món sobre l’art i la cultura. Tot el que vaig aprendre ho estic aplicant a la meva vida quotidiana, tant en l’àmbit de la cultura com en el de l’economia, per posar dos exemples.
- Què us van semblar els professors del programa?
Em van agradar especialment els professors que ens van impartir les classes de cultura i d’economia. No sempre estava d’acord amb el que plantejaven, com quan en Joan Villaplana ens parlava de la relació del nazisme amb l’art, però sempre vaig respectar el que ens ensenyaven els professors. Es van adaptar molt bé a la nostra manera de ser. Recordo especialment el Marc Bernadich, el Jordi Conca, el Jordi Rojas…
- Com va ser aquella primera promoció d’estudiants del programa i la vostra integració a la universitat?
Alguns dels estudiants ja ens coneixíem a través d’Ampans i participar en el programa va servir per retrobar-nos, perquè molts feia temps que no ens vèiem. Vàrem ser els primers en trencar el tabú de la universitat per a les persones amb discapacitat intel·lectual, i va anar molt bé. Si pogués tornar-hi, jo estaria encantada de la vida. Va ser una oportunitat única per aprendre, per reaprendre coses que tenia oblidades, per reorientar-me en la vida quotidiana i, sobretot, en el meu cas, per incrementar el meu sentit crític.
- Creus que aquest és un programa que ha de tenir continuïtat?
A mi m’agradaria molt que continués i que les entitats com BBVA i la Fundació Antigues Caixes Catalanes hi continuïn donant suport econòmic, perquè això demostra que confien en nosaltres i en la nostra capacitat d’aprendre. Totes les persones amb discapacitat intel·lectual que hi puguin participar ho haurien d’aprofitar. Jo vaig ser una de les persones privilegiades de poder-ne formar part. Els que hi participen ara ho han d’aprofitar per aprendre i per aprendre amb il·lusió. Jo ho vaig aprofitar molt.