Rémi Gontié va arribar a Manresa l’any 2010 per estudiar el Grau en Fisioteràpia. Venia de la petita localitat de Puycalvel, prop de Toulouse, a França, un país on és molt difícil accedir als estudis de fisioteràpia. Des de llavors, ha fet de tot a la universitat: d’estudiant, de becari, de treballador de l’equip de Comunicació i Màrqueting i de professor, que és el que fa en l’actualitat. En el seu recorregut per UManresa-FUB es pot apuntar haver estat un dels primers estudiants francesos graduats en Fisioteràpia a Manresa. Segurament per això està totalment integrat tant a la universitat com a la ciutat.
- Per què vas venir a estudiar a UManresa?
Jo ja sabia que a França no podria estudiar Fisioteràpia i com que aquí tenia més opcions, vaig fer la preinscripció a Catalunya. La vaig fer pràcticament a cegues, sense haver visitat cap universitat. Vaig posar la Gimbernat com a primera opció i després Manresa per proximitat. No vaig tenir prou nota per entrar a Barcelona i em van adjudicar plaça a Manresa. No sabia ni on anava! Vaig agafar el cotxe, vaig anar a casa d’uns amics a Barcelona i l’endemà em vaig venir a matricular. Sort en vaig tenir de la responsable de gestió acadèmica, Magda Monserdà, per matricular-me, perquè en aquell moment no era fàcil trobar algú que parlés francès.
- I què et va semblar Manresa?
El primer dia que vaig venir vaig entrar a la ciutat pel Pont de Ferro. Em va semblar que havia arribat a una ciutat buida, però quan la vaig descobrir em va agradar molt. És una ciutat/poble molt agradable.
- Com vas viure l’experiència de ser l’única persona francesa de tota la promoció?
Aquell curs es van matricular dues persones franceses més, però cap de les dues va continuar. Ho van deixar molt al principi, així que vaig ser l’únic estudiant francès d’aquella promoció. Jo estava molt content, perquè un dels meus objectius era aprendre a parlar castellà i conèixer gent, però un cop aquí em vaig adonar que aquí es parlava català. El vaig aprendre molt de pressa i bàsicament al club de voleibol al qual em vaig apuntar. A més, a classe, el professorat que parlava en català ho feia lentament i era fàcil d’entendre per a mi. Ho “pillava” més que els bascos!
- Com és que passes a treballar a UManresa?
Jo ja havia acabat els estudis i me’n vaig tornar a França. Tenia una bona feina, que m’ocupava poques hores i amb un bon sou i un dia em va trucar el director dels estudis per si podia anar a una fira d’orientació universitària a Montpelier per explicar la meva experiència com a estudiant. Allà vaig tornar a coincidir amb Magda Monserdà, que em va parlar de la necessitat que tenia la universitat d’alguna persona que atengués les demandes d’informació que arribaven de França, que cada dia eren més. A França no hi estava massa bé: tornava a viure amb els pares, el clima no era tan bo com aquí i havia deixat enrere molts amics als que venia a veure tot sovint, així que podia. M’enyorava. Per això, quan em van oferir de venir a treballar per atendre els futurs estudiants francesos, no m’ho vaig pensar. Allà potser podia tenir un millor sou, però en qualitat de vida guanyava Manresa. Més endavant, el director dels estudis em va demanar de començar a impartir alguna assignatura de Fisioteràpia. Vaig estar compaginant les dues feines durant un any. M’agradava el contacte amb els futurs estudiants, ajudar-los… Era molt agradable veure que estaven contents un cop els havies ajudat a fer tots els tràmits de preinscripció i matrícula. Ara, però, estic concentrat només en la faceta de professor.
- El número d’estudiants francesos ha crescut molt els darrers anys. És molt diferent la teva experiència de la seva?
Sí, molt diferent. Ara són tants que ho poden fer tot entre francesos: viuen junts, van a classe junts i només parlen castellà quan han de demanar alguna cosa al professorat o quan han d’anar a comprar. Aquesta és una dinàmica que és molt difícil de trencar. A mi em va ser molt fàcil integrar-me. Era tot sol i em vaig haver d’espavilar per practicar esport en equips de Manresa. Això m’ho va fer tot molt fàcil i vaig aprendre de seguida a parlar català, a més de fer molts amics. De fet, la gent que vaig conèixer a través de l’esport són els meus amics.
- I com es veu tot des de la perspectiva de professor?
Jo penso que els que estudien fisioteràpia ara a UManresa tenen molta sort. Jo vaig estudiar amb el pla d’estudis de la UAB i veient el pla d’estudis de la UVic-UCC penso que m’hauria agradat molt més rebre aquest tipus de formació. Els estudiants surten molt més ben preparats. Aquest és el quart any que faig classes i l’any que ve, quan acabi aquest curs, sortirà la “meva” primera promoció.
- En quina llengua imparteixes les classes?
Faig les classes en català i castellà. És molt curiós perquè les aules de Fisioteràpia estan plenes d’estudiants francesos, però jo ho he après tot en català i castellà i si intento parlar de fisioteràpia en francès, no me’n surto.
- I quan no ets a la universitat, què fas?
Jugo a futbol 7 amb l’equip de la universitat i també a voleibol un parell de dies a la setmana. Abans havia fet d’entrenador d’equips de Manresa i d’Avinyó de diferents categories, però ara ja no tinc temps. També sóc soci del Bàsquet Manresa i m’agrada sortir amb els meus amics i jugar a jocs de taula.