Rosa M. Ortega és llicenciada en Història Contemporània i titulada professional en solfeig. Actualment exerceix com a professora de música a l’IES Guillem Catà de Manresa i dirigeix diferents grups corals, entre els quals hi ha els cors jove i FUB+GRAN de la Coral universitària de la FUB.
- D’on et ve l’interès per la música?
El meu pare estava convençut que la música, l’esport i l’escoltisme eren tres pilars bàsics per a les persones. Per això, quan tenia 8 anys, em va agafar de la mà i em va portar al Conservatori. Amb els anys li he donat la raó i li agraeixo moltíssim perquè la música és la meva vida. És una professió que m’omple de riquesa, d’experiències i de coneixements. A mi m’ha omplert la vida, afectivament parlant, però també l’ha omplert de sentit. Ara no seré gens original i diré aquella frase que he dit més de 1.000 vegades: la música arriba al cor i s’hi queda.
- Com és ensenyar música a nois i noies d’un institut?
L’institut on treballo és un institut de màxima complexitat, on conviuen nois i noies procedents de realitats socials, econòmiques i culturals molt diverses. Hi ha gent d’arreu del món. En els 14 anys que fa que hi treballo he après que la música pot ser una gran eina d’inclusió i transformació social perquè ens permet trenar un relat compartit, el sentiment de formar part d’un grup. Quan fas música hi has de ser, no et pots evadir, perquè si no anem alhora, allò no rutlla. Per això, fer música junts estimula, és un repte i t’obliga a estar amb el grup, a esforçar-te per aconseguir un objectiu. Tot aquest esforç acaba tenint un retorn amb els aplaudiments del públic i en el cas de joves amb situacions familiars complicades, això contribueix a millorar la seva autoestima i acaba repercutint en el seu rendiment en totes les altres matèries.
- I en el cas de la gent gran?
La música i fer música amb més gent produeix el mateix efecte tant si tens 12 anys, com si en tens 55 o 70.
- Tens les tardes molt ocupades…
Sí, m’encanta dirigir. Si pogués, m’hi dedicaria en exclusiva. Ara mateix dirigeixo els dos cors de la universitat. També estic al capdavant del Cor Obert, una iniciativa del Centre de Normalització Lingüística Montserrat que utilitza les cançons per promoure l’aprenentatge del català entre persones nouvingudes. Aprendre una cançó és aprendre un món i és una manera de fer un acolliment de les persones establint lligams i fent xarxa. Alhora dirigeixo La Verbena de Sant Joan de Vilatorrada, la Coral Font del Fil, el cor Taral·lejant Albades de Calders i l’Orfeó Monistrolenc de Monistrol de Montserrat.Cada cor m’aporta una cosa diferent perquè cada grup humà que el conforma té la seva idiosincràsia. No pots fer el mateix amb ells perquè cada cor et demana una cosa diferent. El que sí que tenen tots en comú són les ganes d’aprendre, de millorar i de participar. Dirigir-los té un gran retorn a nivell humà. N’aprenc moltíssim de tots. De vegades entro trista als assajos i en surto amb les piles ben carregades.
- Com arribes a fer-te càrrec dels cors de la universitat?
Tot va començar quan el grup de persones de FUB+GRAN van demanar de fer alguna matèria relacionada amb la música. Amb la Celeste Alías vam impartir un mòdul en el qual ella feia la part pràctica i jo la més teòrica. Va ser d’aquí que va sorgir la idea de fer una actuació en el marc de les Festes de la Llum l’any que la universitat en va ser l’administradora. A la gent que hi va participar li va agradar tant que van decidir continuar cantant i des de llavors no hem parat i som un grup estable d’unes 35 persones.
- I el cor jove?
Volíem consolidar la coral universitària i vàrem fer una crida a la universitat. El primer dia s’hi van presentar 10 noies, però ens vàrem trobar que els interessos eren massa diversos i vàrem optar per fer dos cors, cada un amb la seva personalitat pròpia. A mi m’agradaria que el cor jove també creixés, que s’hi apuntés algun noi. No cal tenir una gran veu per cantar, el que compta és fer música junts, fer pinya, fer FUB.