Marc Calmet és fill de Guardiola de Berguedà, empresari i pilot de motos. Va estudiar la diplomatura de Gestió d’Empreses a UManresa i un any després d’acabar els estudis es va haver de fer càrrec de l’empresa familiar com a conseqüència de la mort del pare. Guarda un molt bon record del seu pas per UManresa i assegura que els aprenentatges que hi va fer han estat claus per poder assumir la direcció de la gestoria especialitzada en transports. Combina la feina amb la seva passió, que són les motos, i té com a repte competir en l’edició del 2024 del Dakar. Si aconsegueix els recursos que necessita per fer-ho, lluirà, entre d’altres, la marca d’UManresa a l’equipació. Diu que el seu cas és un exemple que és possible formar-se professionalment i continuar competint i practicant esport.
Com va ser la teva experiència universitària?
Quan vaig acabar el batxillerat no tenia gaire clar què volia estudiar, però m’agradaven el món de l’economia i l’empresa i, per proximitat, em vaig acabar decidint per UManresa. Mentre estudiava, anava i venia cada dia entre Guardiola i Manresa. Estudiava a les tardes i els matins em dedicava a entrenar. Compartíem el cotxe amb altres estudiants de Berga. Recordo les èpoques d’examen, les hores que passàvem a la Biblioteca estudiant. El d’UManresa era un ambient força familiar, amb molta proximitat entre alumnat i professorat. Això és molt millor que estudiar en una universitat molt gran. A més, érem una promoció petita, amb persones de diferents edats i interessos, perquè alguns veníem de Batxillerat i d’altres eren persones més grans que ja treballaven i que havien optat per formar-se. Vaig conviure amb tots aquests valors i en tinc molt bon record.
El que vas aprendre, com et va servir en el teu dia a dia professional?
Vaig acabar els estudis i al cap de poc temps, moria el meu pare i m’havia de fer càrrec de l’empresa familiar, una gestoria especialitzada en transport. La pràctica del dia a dia va ser la que em va acabar formant, però no hauria pogut tirar endavant sense la base mínima que vaig adquirir a la universitat. Tot el que hi vaig aprendre d’anglès, d’economia, de microeconomia, de comptabilitat i de fiscalitat va ser el que em va permetre afrontar la gestió de l’empresa.
Has mantingut la relació amb la universitat?
Menys del que hauria volgut. Quan vaig acabar tenia intenció de fer un màster, però com que em vaig haver de fer càrrec de l’empresa familiar, no vaig poder. De tota manera, continua sent la meva universitat referent si mai tinc la necessitat de continuar-me formant. De fet, continuo mantenint una molt bona relació amb alguns docents, com Marc Bernadich. No me n’he arribat a desconnectar del tot. Amb els excompanys de promoció també estem en contacte, ni que sigui només a través de xarxes socials.
Quan t’introdueixes en el món de les motos?
Vaig començar de ben petit, als 12 anys. Vaig començar competint als campionats de Catalunya, després en campionats estatals i al final, en internacionals, en Enduro i des de fa sis anys, en raids de llarga distància, entre ells, el de més prestigi, el Dakar. Competir al Dakar, per a mi, era un somni. L’any 2021 i 2022 vaig aconseguir participar-hi amb l’equip de Rieju i hi vaig quedar 34è en la classificació general la primera vegada i 52è en la segona perquè vaig tenir alguns problemes amb la moto. Per a un pilot no professional, són molt bons resultats.
Però ara et planteges un nou repte?
Sí, aquest any 2023 no podrà ser, però el 2024 hi vull córrer amb un equip propi i amb l’objectiu de quedar entre els 25 o 30 primers, que crec que és un resultat realista.
Com es compaginen la feina i els entrenaments?
Doncs sacrificant altres aspectes de la vida. Tinc clar que cal gaudir dels moments i d’aquestes experiències. El que està clar és que no pots deixar l’empresa i la feina de banda, així que he d’entrenar als vespres, quan acaba la jornada laboral. Els caps de setmana em desplaço a circuits d’entrenament de motos o als Monegros, per preparar-me per a les rutes com les del Dakar. Com a autònom no tinc un horari fix i busco hores d’allà on siguin. Tinc la sort que la meva parella ho entén i això ho fa més fàcil.
Creus que el món de l’empresa i el de les motos tenen alguna cosa en comú?
Sí, més del que em pensava. D’entrada, que, per afrontar reptes com el d’anar al Dakar, necessites aconseguir recursos econòmics i això requereix l’elaboració d’un bon pla de màrqueting. T’has de dotar d’un propi DAFO i dissenyar una campanya de promoció i comunicació a xarxes, un bon dossier, com si fossis una empresa que ha de vendre un producte. T’has de carregar d’arguments per a les empreses per demostrar-los que la seva inversió, tindrà un retorn.
I buscant esponsorització és com tornes a la Universitat on et vas formar.
Sí, “vaig venir a vendre la moto”, mai millor dit. Mentre estudiava i quan ja competia, el Marc Bernadich sempre m’havia parlat de la possibilitat que la Universitat em pogués donar suport i de vegades, els somnis es fan realitat. Per a mi serà un orgull lluir la imatge de la UManresa en l’equipació. Serà un honor fer arribar el nom de la Universitat el més lluny possible. Crec que el meu cas pot ser un bon exemple per a altres estudiants. Estudiar i fer esport al mateix temps, és possible.
Ha estat fàcil trobar el suport d’empreses?
Encara hi estic treballant. A més de la Universitat, en tinc 8 de confirmades. Són totes empreses del territori, del Bages, Berguedà i Osona. Vull que la meva participació en el Dakar sigui un projecte comarcal i que tothom qui en formi part senti el projecte com a seu.