Sònia Serra Armengol va arribar a UManresa l’any 2018 per incorporar-se a l’Escola d’Idiomes. Arribava a la Universitat després d’una trajectòria professional de dotze anys a l’empresa Kids & Us, en la qual, a més d’impartir docència, va assumir la direcció de les tres escoles d’anglès que tenia a Manresa. En totes les feines que ha fet, assegura, ha pogut combinar les seves grans passions i vocacions: la docència d’idiomes i la gestió i l’atenció a les persones. Actualment aporta tota aquesta experiència a la gestió de programes de l’Escola de Postgrau en Salut, una feina que viu com una oportunitat per aprendre, conèixer professionals de diferents àmbits i de treballar amb un gran equip de persones.
- La teva trajectòria professional comença amb els idiomes. Com hi arribes?
Vaig descobrir la meva vocació quan feia tercer d’ESO a les Dominiques. A casa meva, els meus pares volien que fes música. De fet, vaig anar al Conservatori durant molts anys i hi vaig fer de tot: solfeig, piano, música de cambra… Però jo volia aprendre anglès. Tenia tantes ganes d’aprendre’n i millorar que anava a la biblioteca i agafava CD dels Beatles, Elvis, Backstreet Boys i les Spice Girls i llegia les lletres de les cançons per saber què deien. Els pares van tenir un disgust quan els vaig demanar canviar la música per l’anglès, però jo estava ben decidida i, com que trobava que necessitava avançar i millorar, vaig anar a classes particulars. Més que el que hi vaig aprendre d’anglès, el que vaig descobrir va ser la relació docent-alumne i estic convençuda que va ser clau per saber que una de les meves vocacions era ensenyar.
- En tens més d’una, de vocació?
Sí, tota la meva trajectòria professional està marcada per les meves tres passions: la docència, els idiomes i l’atenció i la gestió a les persones. Em pansiria si em faltés un d’aquests tres àmbits.
- I com arribes als estudis de Traducció i Interpretació?
Va ser després de fer el Batxillerat humanístic, però abans vaig haver-me d’espavilar per millorar el meu anglès. Vaig demanar als meus pares que em deixessin anar a Anglaterra i vaig poder-hi estar tot un mes. Recordo que aleshores no hi havia mòbils i que anava un cop per setmana, a una hora acordada, a la cabina de telèfon per trucar la família a cobrament revertit. Els deia que els enyorava, que no era mentida, però jo el que volia era quedar-m’hi més temps. Va ser una gran experiència com a aprenentatge de vida. Vaig guanyar en autonomia, en esforç, en constància i m’ho havia de resoldre tot jo sola.
- I per què Traducció i Interpretació i no Filologia Anglesa?
Vaig pensar que era més pràctic i, com que soc una devoradora de llibres – el meu somni és tenir una biblioteca més gran que el meu pis –, volia aprendre la tècnica de traducció i va ser un encert!
- A banda dels estudis, has après l’idioma viatjant
Sí, el gran salt en el domini de l’anglès el vaig fer als 18 anys, quan vaig anar d’Erasmus a Sheffield (Anglaterra), mentre estudiava el segon curs de carrera. Vaig fer la sol·licitud per acollir-me al programa d’amagat dels pares i vaig estar treballant per estalviar per poder-hi anar perquè el tema econòmic no fos un problema. A casa sempre m’han ensenyat que les coses que volem ens les hem de guanyar i, tot i que els va doldre una mica que no els hagués dit res, no hi va haver cap problema. Vaig estar-hi sis mesos i va ser allà quan vaig començar a dominar l’idioma. Fins i tot, somiava en anglès. Aquell Erasmus va ser el que em va obrir el cuc de l’aventura de viatjar i vaig començar a fer de voluntària com a docent d’anglès a Polònia, Portugal, Lituània, l’Índia…
- Ho compaginaves amb els estudis?
Sí, viatjava tot l’any, però els voluntariats els feia a l’agost. Treballava i estudiava i tots els diners que guanyava eren per gastar-los en viatges. I així vaig aconseguir visitar fins a 30 països.
- I quan acabes els estudis?
Quan vaig acabar Traducció i Interpretació tenia 22 anys. Estava a punt de matricular-me al Màster de Traducció Audiovisual a la UAB, però just em van proposar un repte majúscul: ja feia 3 cursos que havia començat a treballar com a professora d’anglès a l’empresa Kids&Us i, quan em vaig llicenciar, em van suggerir dirigir les tres escoles que tenien a Manresa per concentrar els esforços dels creadors de la companyia en la seva expansió nacional i internacional. Va ser una feina que em permetia satisfer al 100 % les meves vocacions i passions: la docència, els idiomes i la gestió d’equips i la relació amb les persones. Van ser 12 anys plens d’aprenentatges.
- A quins aprenentatges et refereixes?
Per exemple, l’empatia amb els clients, els usuaris, els docents, les famílies dels alumnes… També hi vaig aprendre el valor de l’esforç i la constància, que les coses s’han de guanyar. Sempre he estat una persona molt detallista. M’agrada que tot estigui ben cuidat i per això m’esforçava molt perquè tot estigués molt bé, que les coses rutllessin des de la planificació fins a la seva execució. Un altre dels grans aprenentatges d’aquell moment va ser la resolució de problemes. A tot arreu hi ha imprevistos i incidències i no m’espanten. Resoldre’ls m’atrau.
- Dius que una de les teves vocacions és la docència. Què t’agrada d’impartir classes?
A part que gaudeixo molt posant-me davant d’una pissarra i que soc una gran defensora de les classes presencials, és sobretot perquè mentre ensenyo, aprenc constantment. Ensenyar sempre té un retorn que, per a mi, és molt satisfactori. Aquest aprenentatge és una recompensa personal i professional.
- Com arribes a UManresa?
L’estiu del 2018 vaig pensar que, a més de veure món viatjant, em venia de gust també veure món en l’àmbit professional. Així que vaig actualitzar el meu currículum, que havia fet quan tenia 18 anys. Recordo que era una revetlla de Sant Joan quan vaig veure un anunci a InfoJobs per incorporar-se al Servei d’Idiomes d’UManresa, actualment Escola d’Idiomes. Vaig fer l’entrevista i al mes de setembre m’incorporava a un equip molt petit – érem només la Irene Fàbrega, com a secretària, i jo – dins del paraigua de l’antic Centre Internacional de Formació Contínua, el que ara és l’Escola de Postgrau. Vaig estar un any al Servei d’Idiomes i vaig demanar un canvi de categoria professional per deixar de ser-ne la responsable. M’hi va substituir la Nancy Lee, a qui coneixia prèviament de Kids & Us. Vam fer molt equip les tres fins al naixement de la meva primera filla.
- Quan tornes et proposen un canvi dins de les teves funcions
Sí, va ser l’any 2020, uns mesos després que em reincorporés de la baixa maternal. Em van proposar canviar de departament i dedicar-me a coordinar màsters, postgraus i cursos de curta durada dels àmbits d’empresa i educació de Formació Continua. Vaig viure aquesta proposta com una oportunitat i ha estat realment així. Treballar en aquesta àrea de la institució m’ha permès conèixer professionals, institucions i empreses d’àmbits molt diversos. A més, acceptar el canvi em va obligar a sortir de la meva zona de confort. He de dir que de seguida m’hi vaig sentir molt còmoda gràcies a les persones amb qui treballava. Vaig aprendre molt de la Marta Morros, que és una de les meves grans referents, de la Montse Gonzàlez, de l’Estefania Ruiz i de la Sílvia Puigdellívol. Era, sens dubte, un món nou, però que no s’allunyava de les meves passions: l’educació i la gestió.
- Des de llavors, la teva trajectòria a UManresa ha estat lligada a la formació continuada
La reestructuració interna de la institució per àmbits d’expertesa (salut, empresa i educació) va comportar la transformació de l’estructura de la formació continuada amb l’objectiu d’especialitzar-la. En aquell moment em van proposar formar part de l’equip encarregat de la formació continuada especialitzada en salut, al costat de la Marta Morros. L’any 2022 la Marta i jo donem la benvinguda al Xavi Riba com a responsable de l’equip. Amb la seva incorporació i, en només dos cursos acadèmics, vam doblar el nombre de màsters i postgraus, mantenint el creixement i la qualitat de la formació impartida. Com a conseqüència, l’equip va créixer i el 2023, coincidint amb la meva segona baixa maternal, es va incorporar la Carla Vázquez, que ha estat una figura tècnica transversal tant per a Salut com per a Empresa, i demostrant una gran capacitat d’adaptació. Crec que és de justícia destacar també la gran feina que ha fet la nostra darrera becària, l’Ainhoa Andamollo, estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses.
- Què has trobat professionalment en aquest nou encàrrec?
He après a treballar en la gestió de programes formatius, des del seu inici fins al seu final. Som un equip petit i ens encarreguem de tot el procés per posar en marxa una formació. Potser per això vivim cada matrícula com si fos un fill! Tot aquest engranatge —poder garantir que funcioni— es viu com un projecte propi, personal. Ens hem d’encarregar de la logística, de la part administrativa, de la supervisió econòmica, d’acompanyar i atendre els coordinadors acadèmics i els docents, de gestionar les incidències que sorgeixen… A més, treballar a l’Escola de Postgrau et permet estar en contacte amb gairebé tots els departaments de la Universitat: consergeria, sistemes, gestió acadèmica, gestió econòmica, comunicació, màrqueting… És una feina que comporta molta comunicació interdepartamental i això m’agrada molt.
- Vas passar de la gestió de formació de l’àmbit de les ciències socials a fer-ho des de l’àmbit de la salut. Hi ha diferències?
A nivell de gestió global, no, perquè les peces de l’engranatge són les mateixes, però sí a nivell de volum de matrícules i de logística. A UManresa estem molt especialitzats en l’àmbit de la salut i en som referents i això fa que hi hagi molta demanda i que les formacions siguin molt heterogènies i específiques.
- De la Universitat en sabies poc abans d’entrar-hi a treballar. Des de dins, com has vist la seva evolució?
De fet, vaig fer la Selectivitat aquí, però com que no oferia estudis vinculats a l’educació, en aquell moment ni me la vaig plantejar per estudiar-hi. Vist amb perspectiva des que hi soc dins, penso que és una institució amb una visió estratègica molt clara, que està treballant de valent per afrontar les conseqüències de la davallada demogràfica i aquí la formació continuada hi tindrà un paper important. Penso especialment en la formació que organitzem en l’àmbit de la salut, que és tot un referent no només a Catalunya, sinó també a nivell estatal i internacional, especialment a Llatinoamèrica, perquè oferim formacions úniques i, en alguns casos, inèdites. Penso en el Màster en Teràpia d’Infusió, per posar un exemple.
- I personalment?
Jo estic molt contenta fent la feina que faig, tant a nivell d’equip com de responsabilitat. A més, m’engresquen els projectes futurs que tenim entre mans. No negaré que em queda el cuquet d’impartir alguna classe d’anglès fent alguna col·laboració, però estic molt satisfeta fent el que faig. El curs passat, per exemple, em va fer molta il·lusió poder presentar l’acte de cloenda dels programes de l’Escola de Postgrau. M’hi vaig sentir còmoda perquè m’agrada parlar davant de la gent i sobretot perquè era un acte que servia per tancar un altre curs de la feina que fem durant tot l’any.
- Ara volem saber què t’agrada fer quan no treballes?
Com ja he dit abans, soc una devoradora de llibres. M’agraden els de terror, els thrillers psicològics, llibres de crims… Ara mateix estic llegint The Silent Patient, d’Alex Michaelides.
També m’agraden molt els escape rooms, els jocs de pistes, fer gimcanes… Tot el que sigui resoldre enigmes i generar adrenalina m’encanta, i si té un punt de por i misteri, encara millor.
Una altra de les meves aficions és caminar per la natura, ja sigui mar o muntanya. M’apassionen els dos entorns. Per això les meves filles tenen noms relacionats amb aquests espais: Neu i Brisa. Pel que fa a activitat física, també faig pilates.Finalment, soc una persona molt social i necessito passar temps amb persones: amistats, família, sola amb la meva parella… I de tant en tant, busco temps per estar completament sola.
Entre tot això, tot i que ara no puc fer-ho al mateix ritme que abans, continuo viatjant sempre que és possible.