Carme Valiente Ballesteros (Salamanca, 1961) va ser una de les sis persones que van posar en marxa els primers estudis de la Fundació Universitària del Bages: la diplomatura d’Infermeria. Va arribar a la docència l’any 1990, després d’una trajectòria professional infermera desenvolupada en diferents centres sanitaris de la ciutat de Manresa. Al cap de deu anys, assumia la direcció dels estudis d’Infermeria. Tant amb un barret com amb l’altre, el de docent i el de directora, la seva dèria ha estat defensar i transmetre el rol i l’ADN de la professió: les cures infermeres centrades en la persona. Aquest semestre, ha deixat la institució després d’una llarga trajectòria que l’ha convertida en testimoni directe de l’evolució de la Universitat. Assegura que la jubilació no és un final de res i que, d’una manera o altra, continuarà vinculada a la professió.
Vas créixer al Berguedà. Com arribes a Manresa?
La meva família és de Salamanca, però el meu pare va fer el servei militar a Manresa i després va començar a treballar a les mines de carbó del Berguedà. Quan jo havia de néixer, la mare va tornar a Salamanca perquè jo nasqués allà, però amb la idea de tornar a Catalunya quan ho hagués fet. Fins als 12 anys vaig viure i estudiar a l’escola de Vallcebre, però llavors em van canviar d’escola i em van internar a les Dominiques de Berga. Allà hi vaig fer els darrers cursos de primària i part de la secundària. Mentre jo estava interna, el pare va haver de deixar la feina perquè patia silicosi i la família se’n va anar a viure a Artés. Vaig fer el COU (Curs d’Orientació Universitària) a l’Institut Lluís de Peguera i, després, vaig anar cap a Barcelona a estudiar. A Manresa, hi vaig tornar quan vaig acabar els estudis d’Infermeria, que vaig fer a l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Mar.
Per què vas decidir estudiar infermeria?
Quan estudiava, les assignatures que més m’agradaven eren les de ciències. Això no vol dir que no em costessin, però m’agradaven molt més que les lletres. A casa, tothom volia que estudiés. La mare volia que fos mestra, però a mi em tibava més tot el que tenia relació amb el món de la salut, les ciències humanes, per poder ajudar la gent. Una opció era Medicina, però eren massa anys i també tenia un cost econòmic molt elevat. Així que no m’ho vaig pensar gaire, vaig optar per Infermeria i em va agradar molt. Ho vaig ben encertar!
Com recordes l’etapa d’estudiant?
Va ser un moment de molts canvis. Vaig anar a viure a Barcelona, a casa dels pares d’una monja d’Artés que la meva família coneixia. Jo sempre dic que allò va ser com el programa “Viure i conviure” que es va posar en marxa molts anys després. Em vaig haver d’aprendre a espavilar tota sola, però se’m va obrir tot un món de possibilitats. Em sentia independent.
Vaig tenir la sort d’estudiar en un hospital gran com l’Hospital del Mar. Era un hospital pioner en molts sentits. Bona part de les infermeres i docents que hi treballaven eren persones que s’havien format a l’estranger. La directora ho havia fet a Suïssa i s’havia especialitzat en geriatria, un tema del qual aquí, aleshores, pràcticament ni se’n parlava.
Jo vaig formar part de la segona promoció de la nova diplomatura d’Infermeria. Era un moment en el qual veníem de la tradició de les ATS i el rol de les infermeres estava molt estereotipat. De fet, jo vaig començar a estudiar infermeria una mica amb aquesta visió de la professió i mentre estudiava vaig descobrir un món completament diferent del que m’esperava.
I després dels estudis, quina és la teva trajectòria laboral?
Quan vaig acabar els estudis em vaig plantejar quedar-me a viure i a treballar a Barcelona, però no era un moment amb moltes oportunitats de feina per a les infermeres i vaig decidir tornar a Manresa, on aleshores, una infermera podia treballar al Centre Hospitalari, a la Clínica de Sant Josep, a l’Hospital General, a Sant Joan de Déu o a la Unitat Coronària. Durant el primer any vaig combinar tres feines: al Centre Hospitalari, a l’Hospital General i a la Unitat Coronària. En tots els casos, eren suplències, fins que va sortir una plaça del torn de nit a la Coronària i ja m’hi vaig quedar.
La feina era la que hauries triat quan vas acabar els estudis?
De fet, no, però em va acabar agradant molt. M’havia plantejat d’especialitzar-me com a llevadora, però la feina a la Coronària em va acabar atrapant i vaig aprofitar per formar-me més en aquest àmbit. Si no hagués anat així possiblement també m’hauria decantat per la infermeria comunitària, però en aquell moment encara no s’havia fet la reforma de l’atenció primària i aquí era un tema molt incipient.
Quant dura la teva etapa a la Unitat Coronària?
Hi vaig treballar des de l’any 1983 fins al 1989. M’havia casat i havia tingut el meu primer fill i treballar de nit era complicat i pesat. Va coincidir amb un moment de manca d’infermeres a Manresa i vaig anar a buscar feina a l’Hospital General i em van oferir feina a diàlisi. Vaig aprendre la feina d’una infermeria de diàlisi en el dia a dia, fent-la, i amb altres infermeres que em van fer de mestres. Em va agradar molt. Podia treballar de dia, conciliar feina i família i, només de tant en tant, em tocava fer algun cap de setmana. Ho recordo com una molt bona experiència.
Per què canvies l’exercici de la infermeria per la docència?
La meva parella és docent i alguna vegada havíem parlat que jo fes el pas per exercir la docència per poder conciliar millor. Aleshores vaig veure a Regió7 un anunci per reclutar docents per als estudis d’Infermeria que es començarien a impartir el curs 1990-1991. M’hi vaig presentar, em va entrevistar l’Assumpta Bohigas, que va ser la primera directora dels estudis. El mes de juliol em van confirmar que m’havien seleccionat per a l’equip de docents. Bé, un equip de dues persones: érem l’Imma Ubiergo i jo. Així que vaig acabar els contractes que tenia i vàrem fer les primeres reunions amb l’Àngels Serra, que era la persona de l’Ajuntament de Manresa que havia rebut l’encàrrec de posar en marxa el projecte, l’Imma Ubiergo i l’Assumpta Bohigas, per posar en marxa el primer curs dels estudis a partir del mes de setembre. De fet, el pla d’estudis ja estava força definit, perquè era el mateix que impartien els centres adscrits a la Universitat Autònoma de Barcelona: Vic, Sant Pau, l’Escola de Terrassa, la Gimbernat… L’Assumpta Bohigas havia rebut molt suport de l’Escola d’Infermeres de Vic.
Com va ser posar en marxa uns estudis des de zero?
Els primers anys van ser de molt aprenentatge. Durant els dos primers cursos, bona part de les assignatures les impartien docents amb experiència que venien de Vic i de Barcelona. Nosaltres anàvem a les classes i n’apreníem. Vam aprendre a planificar assignatures i a documentar-nos per preparar les classes. En aquell moment no hi havia llibres específics. Havies d’anar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona i treure la informació de llibres, bàsicament de Medicina. Era molt lent, preparar una classe! Ara, la feina és destriar entre tota la informació que hi ha. Abans, calia trobar-la i adaptar-la.
A banda d’aprendre d’aquests docents, tant l’Imma com jo vam fer un postgrau de formadors que impartien a la Universitat Politècnica de Catalunya. Era un curs pensat per a professorat universitari vinculat a la Politècnica i tots eren matemàtics, químics, biòlegs…, la majoria perfils tècnics, excepte nosaltres dues. Ho recordo com una gran experiència, plena d’aprenentatges sobre eines pedagògiques, d’avaluació, sobre com preparar un examen, dissenyar una planificació, marcar objectius…
Tinc la sensació que abans de començar a impartir classes ens van preparar molt, ens van fer un molt bon acompanyament amb professionals que van ser grans mestres i referents. En cap cas, ens van “llançar al circ”.
Tot plegat va coincidir amb un moment clau per a la professió
Sí, fins aquell moment tant la infermeria espanyola com la catalana havien tingut molt poc recorregut. Va ser aleshores quan es va posar sobre la taula i, també dins dels programes formatius, la voluntat de consolidar el canvi de rol de la infermeria. Havíem passat de les escoles d’ATS a les escoles universitàries d’infermeria i hi havia moltes ganes de compartir i avançar de manera conjunta en l’impuls d’aquest rol professional. Hi havia pocs docents preparats i per això anàvem cada any a les jornades que organitzava la Asociación Española de Enfermería Docente, que ha acabat derivant en la Conferencia Nacional de Decanos de Enfermería. Estàvem en un moment de consolidació del rol autònom de la infermeria, però bàsicament en l’àmbit universitari, i hi havia molta feina a fer per implementar aquest canvi en el sistema sanitari. Van ser uns anys de molts aprenentatges, de creixement personal i professional. Ho recordo com un període de molta intensitat, però la Fundació Universitària del Bages sempre ha estat molt intensa.
Ara ja podem dir que el rol de les infermeres ha canviat totalment. Ara ja no és qüestionable, però cal reivindicar-lo i treballar-lo dia a dia. Tot i l’evidència científica que hi ha sobre el paper d’aquesta professió, s’ha de fer valdre en l’àmbit assistencial. Les infermeres sempre hem estat centrades en les necessitats de la persona. L’ADN de la infermeria és aquest: treballar i tenir cura de les persones i no centrar-se només en la malaltia.
Com recordes les primeres classes?
La primera assignatura que vaig impartir va ser “Atenció a les necessitats bàsiques” a una primera promoció que estava formada per 65 estudiants. Recordo que fèiem servir “transparències”, fotocòpies de llibres i no va ser fins molt més endavant que vam començar a fer servir el primer ordinador. El primer dia que em vaig posar davant dels alumnes estava neguitosa, però això m’ha passat sempre. Al principi, perquè em sentia insegura, amb els anys, perquè sempre hi ha coses noves, i al final, per la diferència generacional, que em feia patir per si sabia connectar amb els alumnes o si funcionaria la tecnologia que havia de fer servir a l’aula. Sempre m’ha agradat anar a fer classe portant-la molt ben preparada.
Què et va agradar de la docència?
Pot semblar que no, però quan et dediques a la docència continues creixent com a professional. A mi el que em va enganxar va ser la voluntat de contribuir a la definició del rol de la infermera. Em vaig adonar que el coneixement s’expandeix. Passat el temps em genera una gran satisfacció retrobar-me alumnes que he tingut a les meves classes, és un honor haver-los acompanyat en la seva formació. La docència també m’ha aportat coneixences i contactes i una visió molt àmplia de la professió. És un món molt enriquidor.
A més, a la Fundació Universitària del Bages, sempre hi ha projectes nous en marxa que engresquen. Recordo quan vam començar a fer les primeres “simulacions” amb pacients simulats, quan encara érem a l’edifici de les Saleses i encara no existien ni la Clínica Universitària ni el CISARC. Sempre hi ha hagut coses per fer i millorar. Per exemple, el Pla Docent del primer curs d’Infermeria eren dos fulls per davant i per darrere, res comparable amb un dels actuals plans de Grau.
Passes de la docència a la direcció
Sí, l’any 2000 substitueixo l’Imma Ubiergo a la direcció dels estudis i això implica posar-me un nou barret. Deixes de ser només docent i et situes en un lloc intermedi, entre els deganats i l’equip docent. A més, com a directora, et toca participar en òrgans de representació de la institució al costat d’altres responsables d’estudis. Això crec que em va donar una nova visió de la Universitat, perquè et fa ser conscient de la realitat de tothom i no només de la teva. Vaig començar a tenir una visió més transversal de la Universitat i això em va ajudar a relativitzar algunes coses. Jo crec que això em va fer augmentar el meu “sentiment FUB”, perquè ser en aquests altres òrgans, incrementa el sentiment de pertinença, et fidelitza al projecte universitari.
Aquest ha estat el teu darrer curs i t’has dedicat només a fer docència. Has passat el testimoni de la direcció a l’Antònia Puiggrós i a un nou equip. Com el veus?
Les transicions no són mai fàcils, però jo estic satisfeta de com ha anat. Marxo amb la tranquil·litat que el nou equip té moltes capacitats. El tàndem que fan l’Antònia Puiggrós i l’Ester Colillas és molt potent. Totes dues coneixen molt bé els estudis i compten amb un equip de gent amb molta experiència, que fa anys que són a la casa i que es complementen els uns als altres. És cert que són moltes persones i molt diferents, però tot anirà bé si no perden de vista el seu objectiu principal: formar infermers ben capacitats, del segle XXI i que siguin reconeguts en l’àmbit laboral. Jo el que diria és que és important que, com m’ha passat a mi, tot aquest equip se senti ben cuidat.
Has estat testimoni directe de l’evolució de la Universitat des dels inicis fins a l’actualitat
I tant. Quan vàrem començar érem tres docents, més el conserge, la persona de la neteja i una administrativa. Érem sis persones al pis de dalt de l’edifici de les Saleses, que és on va començar l’activitat la Fundació Universitària del Bages. Amb els anys vam anar creixent i vam haver de fer fora el Centre de Recursos Pedagògics del Bages, amb qui compartíem espai. A més, en pocs anys, creixíem en oferta acadèmica amb els estudis de Ciències Empresarials. Vam començar amb una màquina d’escriure i fins al cap de dos o tres anys no vam tenir el primer ordinador. Sort en vam tenir d’un dels docents, el Ferran Mas, que ens va facilitar molt la feina amb les primeres eines informàtiques que ens permetien agilitar processos, com calcular les notes mitjanes… En tot aquest temps vam anar canviant d’edificis: vam estar a l’antiga Unitat Coronària mentre altres estudis es repartien per altres edificis de Manresa. Un punt d’inflexió important va ser la construcció de l’edifici de la FUB1, que ens va permetre concentrar-nos tots en un únic espai. Jo crec que això va millorar molt la imatge dels estudis i va afavorir el treball conjunt dels docents dels diferents graus, oferint assignatures transversals. Recordo especialment la crisi d’alumnes de l’any 2003. Va ser un moment molt difícil. Va caldre reestructurar l’equip docent i acomiadar persones perquè ens havíem d’estrènyer el cinturó. Hi va ajudar el fet de poder treballar amb assignatures transversals entre les diferents diplomatures de salut i finalment vam remuntar. De tots aquests anys també en recordo les dificultats de transformar els estudis de diplomatura en graus universitaris, que no va ser fàcil perquè encara érem un centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Això canvia amb la federació universitària i la creació de la Universitat Central de Catalunya. Com ho vas viure des dels estudis?
Vam afegir una nova capa a la visió de la Universitat. En el meu cas, no va ser una situació complicada una vegada vam unificar els plans d’estudis d’Infermeria de Manresa i Vic. Vam treballar bé perquè teníem l’avantatge que ens coneixíem molt amb l’equip dels estudis de Vic. Ens vam entendre, però sí que va caldre demostrar que, a Manresa, tot i ser un centre adscrit, estàvem fent les coses bé. Al final es tractava de sumar i no de dividir.
De la feina que has fet a la Universitat, què en destacaries?
Jo estic contenta del que he fet. Crec que en cada moment he fet el que calia fer. He procurat treballar amb l’equip amb un objectiu comú: formar professionals d’Infermeria. Aquest és l’objectiu que no cal perdre de vista i crec que hem aconseguit estar al dia per donar-hi resposta, adaptant-nos a les necessitats de cada moment. Me’n vaig molt satisfeta de la relació amb les persones amb qui he treballat i també de la relació amb els alumnes. Això és el més important: l’ambient. Hi ha hagut èpoques complicades, de no poder dormir, però el balanç no el puc fer de dies, ha de ser conjunt i aquest és bo. Puc dir que he estat de sort perquè sempre he trobat persones amb ganes de sumar i ajudar. I mira que jo era la que sempre posava “peròs” a tot.
I del que no has pogut fer?
M’ha quedat pendent el doctorat i poder-me dedicar més a la recerca, però no hi havia temps per a tot. El que sí que he procurat és que la resta de l’equip docent pogués fer-ho. A mi m’hauria suposat destinar-hi moltes hores de la meva vida personal a les quals no vaig voler renunciar.
Alguna anècdota de tots aquests anys?
Sempre m’ha agradat molt fer el seguiment de pràctiques dels nostres estudiants i visitar els centres on les fan. És una bona manera de conèixer el territori i els llocs on es formen els estudiants. Això ho he mantingut sempre, tot i les dificultats de falta de temps per la complexitat de la gestió dels estudis. Doncs bé, un dia vaig anar a fer un seguiment a l’Hospital Psiquiàtric de Martorell. Aquell dia no em vaig posar la bata i vaig fer la feina que faig sempre quan visito un estudiant. En aquest cas l’estudiant estava a la zona d’aguts de salut mental. Quan vaig haver acabat i va ser l’hora de sortir, totes les portes estaven tancades per seguretat i quan vaig demanar que m’obrissin, com que no anava identificada ni duia la bata, les monges/infermeres, em fan confondre amb una persona ingressada i no em deixaven sortir.
Com encares aquesta nova etapa vital, la de la jubilació?
Tinc clar que no em vull plantejar moltes coses, perquè després res acaba sortint com volies. Una mica de perspectiva, està bé, però sense passar-se. Tot anirà venint. De moment, continuo llevant-me d’hora, com feia fins ara, potser no tant, però m’agrada matinar. Com que la meva parella també està jubilada, ens ve de gust fer coses plegats, com per exemple viatjar sense els fills i fora de temporada, perquè sempre ens havia tocat viatjar a l’agost. Segurament dedicaré temps a fer manualitats, que m’agraden molt. De moment, m’he apuntat a un curs d’aquarel·la, però pot ser que acabi fent també alguna altra cosa. També he començat a menar un hort i alguns dies a la setmana hi vaig a plantar, a llaurar… Potser, el mes de setembre, perquè el meu cervell funciona encara per cursos, iniciaré algun voluntariat. El que vull és mantenir-me activa i cultivar la part més cognitiva i intel·lectual. Tinc clar que vull mantenir la meva relació amb la professió a través del Grup d’Història de la Infermeria, fent la transcripció dels apunts de les meves assignatures per si poden ser útils per algun altre docent o contribuir a recollir la història de la infermeria a Manresa. Però no vull omplir-me la vida d’obligacions. Vull tenir temps per sortir a caminar, llegir i agafar-me al que surti i em vingui de gust en cada moment.