Fa cinc anys que la Sara Carmona Martínez forma part de l’equip d’Infraestructures d’UManresa. Hi va arribar després d’una llarga trajectòria laboral a Carrefour. Diu que no se sap estar quieta, que s’avorreix i potser per això es va animar a estudiar el Grau en Podologia aprofitant els avantatges que la Universitat dona als seus treballadors per formar-se. Diu que ara ho té aturat per motius personals, però que no descarta reenganxar-s’hi així que pugui. Quan li preguntem què és el que més li agrada de la feina, respon sense dubtar que l’equip amb el qual treballa.
En què et vas formar?
Vaig fer l’educació primària a l’escola Francesc Barjau, on ara hi ha l’institut Guillem Catà. Quan la vaig acabar, vaig anar a estudiar Delineació d’edificis i obres a l’Institut Lacetània. De tota l’oferta que hi havia aleshores era el que més m’agradava. Tampoc hi havia tantes opcions com ara. El que em va agradar més és que era una feina que podia fer manualment, fins que van començar a introduir-hi la informàtica i a mi no se m’ha donat mai bé. Així que mentre feia pràctiques, vaig començar a treballar al Carrefour, on ja hi havia treballat com a hostessa.
I no vas arribar a treballar de delineant?
Va sortir-me una feina, però en aquell moment ja treballava al Carrefour. Més endavant encara vaig estudiar un CFGM d’Estètica. Vaig estudiar-ho no per dedicar-m’hi, sinó perquè m’agradava. De fet, ja era gran quan ho vaig fer. Estudiar no m’ha agradat mai gaire, però també penso que era perquè no vaig trobar res que realment m’agradés.
Què hi feies al Carrefour?
Hi vaig fer de tot, perquè hi vaig treballar durant 21 anys! Hi vaig començar com a caixera i després vaig fer-hi també de patinadora, anava amunt i avall donant suport a les caixes. També vaig estar de responsable del departament de música del centre comercial i vaig acabar fent-hi d’auxiliar de seguretat a l’entrada de l’establiment. Durant tres anys vaig compaginar la feina al Carrefour amb una feina de tardes com a dependenta al Zara. Estava al matí a un lloc i a la tarda a un altre. És que em vaig casar, el meu home treballava moltes hores i jo m’avorria i sempre havia d’estar fent coses.
Quins són els aprenentatges i l’experiència de treballar 21 anys en un centre comercial?
Hi vaig aprendre, principalment, a tractar amb les persones. També a donar respostes ràpides a les situacions. Això ara em serveix molt en el meu dia a dia a UManresa. Vaig aprendre a gestionar magatzems i això també m’ha estat molt útil. En la darrera etapa, la que em vaig dedicar a la seguretat, vaig aprendre a fixar-me en coses que la resta de gent no veu. Sempre estic alerta, controlant el que passa al meu voltant. Encara ara ho faig sense voler. Treballar allà no va ser fàcil. Em va tocar anar a un judici per un intent de robatori de pernils. Allò era la jungla, en comparació, UManresa és una bassa d’oli!
I quan decideixes plegar?
Va ser durant la darrera crisi econòmica, quan Carrefour va decidir canviar-nos els horaris. Ens van dir que ens els canviarien i que al cap de cinc anys, retornaríem al nostre horari habitual. A mi no em va interessar i com que ens van oferir la possibilitat d’anar a l’atur, vaig optar per això. De fet, havia entrat a la borsa de consergeria de l’Ajuntament de Manresa i vaig pensar que ja sortiria alguna cosa. Just quan vaig entrar a les piscines de Sant Fruitós a treballar per sumar punts per accedir més fàcilment a feines a l’administració, al cap de 15 dies vaig saber que hi havia una plaça de consergeria a UManresa i m’hi vaig presentar.
Fa 5 anys que treballes a la Universitat. Com és el teu dia a dia?
El nostre equip és l’encarregat d’endreçar i deixar preparades les aules perquè estiguin a punt per a la propera classe. M’encarrego de revisar finestres i portes, que tot estigui ben tancat. Revisem que les pantalles funcionin, que hi hagi paper a les impressores, donem resposta a les demandes de consergeria de totes les persones que treballen a la Universitat. I en el meu cas, que treballo en horari de tarda, m’encarrego de tancar els despatxos i l’edifici.
Què és el que més t’agrada de la feina?
Els companys i l’equip. Si tens un dia baix de moral i se’t fa muntanya amunt anar a treballar, sempre t’anima pensar que trobaràs els companys. Aquí hi ha molt bon ambient. Vinc a treballar i m’hi sento bé. Som una pinya, que ens ajudem molt els uns als altres per fer possible que tot funcioni, que tothom vegi la Universitat endreçada i ben preparada quan s’hi celebra algun acte.
I un dia decideixes estudiar el Grau en Podologia. Com va anar?
Ja he explicat que m’agrada fer moltes coses, no m’agrada asseure’m a perdre el temps. Em va semblar una molt bona oportunitat poder aprofitar l’avantatge que tenim tots els treballadors de la Universitat de poder estudiar i em vaig decidir a estudiar Podologia perquè és una professió que permet tractar amb les persones, que treballa amb les mans… Fins ara he completat un curs i mig de la formació, però ara he fet una pausa per motius personals. Així que pugui, però, espero tornar-m’hi a posar. El que més m’ha agradat, de moment, és la quiropodologia. He de dir que és una gran oportunitat poder estudiar en una universitat com aquesta, amb uns docents tan ben preparats.
Com és viure la Universitat com a alumna?
En el meu cas va ser complicat. Vaig començar a estudiar l’any de la pandèmia. Es feia molta formació online i com he dit no he estat molt bona en temes informàtics. Vaig conèixer tots els meus companys amb mascareta, tots més joves que jo i molt millor preparats que jo, perquè venien de fer un batxillerat científic. El primer curs va ser molt dur. Parlaven de conceptes que jo no havia treballat mai de l’àmbit de les ciències i no em va ser fàcil posar-me al dia, però poc a poc vaig anar superant-ho i em vaig anar integrant en el grup. Vaig començar fent el curs sencer i després vaig veure que amb la feina i tot era molt difícil compaginar-ho i vaig optar per una via lenta. Quan torni a reprendre els estudis, continuaré fent aquesta via lenta, perquè, si no, hi havia setmanes que dormia molt poc per poder estudiar.
Què t’agrada en el teu temps lliure?
M’agraden molt els animals. És un dels motius pels quals soc vegana. Tinc tres gossos. De fet, fins fa poc, en tenia quatre, però un es va morir. Passo tanta estona com puc amb ells, passejant, però el que m’ocupa temps realment és la bijuteria i la joieria. Ja fa 20 anys que vaig entrar en aquest món, que em permet concentrar-me en una activitat manual i desconnectar mentalment. Vaig aprendre a fer bijuteria de manera autodidacta, però per treballar la plata, em vaig formar específicament. Els caps de setmana munto paradetes i venc les meves creacions en fires, principalment per la comarca del Bages, dins del col·lectiu Somniatruites. M’agrada muntar parades per estar amb gent del món de l’artesania, com jo, i perquè també em permet veure que el que faig m’agrada, perquè m’ho compren! També tinc una botiga online a través d’Instagram, al compte @azuldegato. El temps que em queda després de tot això, procuro dedicar-lo a la família.