La Florentina Gargalic i la Nicoleta Bulihar són dues de les cares més conegudes de la Universitat i, segurament, les responsables que moltes de les persones que integren la comunitat d’UManresa comencin la jornada amb un “bon dia”, un somriure i un cafè per despertar-se. D’origen romanès, totes dues van arribar a UManresa l’any 2009 per fer-se càrrec de la cafeteria, la primera com a cuinera i la segona darrere la barra. De fet, tot i tenir el mateix origen, no es van conèixer fins que van començar a treballar juntes. Estan al cas de les dèries culinàries de gairebé tothom que passa per la cafeteria i agraeixen profundament a l’empresa Diesa que els hagi confiat aquesta responsabilitat i a la gent d’UManresa que les hagi integrat dins de la comunitat universitària.
De Romania a Manresa. Com i per què?
NICOLETA: Vaig venir l’any 2006, amb 26 anys, perquè el meu marit havia vingut abans. Un representant de Diesa va viatjar a Romania a contractar personal i ell va decidir venir. Jo vaig venir a veure’l, per passar uns dies de vacances amb ell. Vaig arribar un dissabte i el dilluns ja no estava de vacances i ja estava treballant a la cuina d’un bar de la mateixa empresa a Bufalvent. No parlava res ni de català ni d’espanyol!
FLORENTINA: En el meu cas, era molt jove. Només tenia 18 anys i havia començat a festejar amb un noi. Feia molt poc que estava amb ell i em va proposar de venir, perquè el seu germà ja era aquí. Així que no m’ho vaig pensar gaire i vaig dir-li que sí. Vaig arribar per les festes de Nadal de l’any 2003. Recordo que vaig tenir la impressió que aquí feia molta calor i que els carrers, tot i ser Nadal, eren molt buits. Això em va xocar molt, perquè, per Nadal, a Romania, hi ha molta gent fent celebracions al carrer. Vaig arribar i al cap d’una setmana ja treballava en un restaurant del Polígon Sant Isidre, a Sant Fruitós de Bages. Estava a la cuina i no parlava gens de català ni de castellà.
Abans d’arribar a la cafeteria d’UManresa, on vau treballar i quines feines hi fèieu?
NICOLETA: Jo vaig quedar-me a Bufalvent fins que va néixer el meu fill, l’any 2009. Necessitava una feina amb un horari millor per poder compaginar-la amb la criança del meu fill i em van oferir de venir aquí.
FLORENTINA: En el meu cas, he voltat molt més. Al restaurant del Polígon Sant Isidre vaig començar rentant plats i també treballant a la cuina. Vaig passar per l’Oscar i pel Bar Plaça. El Bar Plaça va ser la meva autèntica escola en tots els sentits, tant pel que fa a aprendre a fer rutllar un establiment com aquest, com per aprendre la llengua. Recordo que hi havia clients fixos que m’ajudaven molt i van ser els que em van ensenyar a entendre el català. També vaig passar pel Pio, el Xaloc… He treballat en molts dels establiments de Diesa, tant de cambrera com de cuinera.
Abans de venir i de dedicar-vos a l’hostaleria, teníeu vocació per fer la feina que esteu fent ara?
NICOLETA: Jo no m’ho hauria pensat mai. Vaig venir de vacances i m’hi vaig quedar, però jo tenia una altra cosa al cap. M’havia format com a mestra d’educació física. Res a veure amb el que he acabat fent.
FLORENTINA: A mi sempre m’ha agradat la cuina. De fet, al meu país, vaig estudiar en una escola com la Joviat. Estic fent el que m’agrada. Abans de venir, havia treballat al Hilton de Romania. Allà és on vaig conèixer el que ara és el meu home, al departament de càtering del Hilton.
I quines diferències vau trobar entre Romania i Catalunya?
FLORENTINA: Aquí tot és molt tranquil. A Romania tenim moltes més festes i les vivim molt diferent. El Nadal es viu molt al carrer i el Cap d’Any, per nosaltres, és una festa com Sant Joan. Som molt de tradicions. Un altre dels canvis que vaig notar va ser la temperatura. Allà, a l’hivern, fa molt fred. Malgrat totes les diferències, des que soc aquí m’he sentit sempre molt ben acollida i la gent ha tingut molta paciència amb mi.
NICOLETA: Sí, la gent s’ha portat molt bé amb nosaltres i ha tingut molta paciència. A Bufalvent servíem un centenar de menús diaris i la gent, des del primer dia, em va ajudar i em va explicar tot el que calia.
Sabíeu que arribaríeu a un lloc on es parlava català?
FLORENTINA: No en teníem ni idea. Jo em vaig comprar una tele i mirava TV3 en català. M’agradava escoltar les cançons del Sergio Dalma. Entre la tele, la música en català, els clients i el diccionari que em vaig comprar, me’n vaig sortir. També vaig tenir sort de tenir aquí el meu cunyat i la seva dona, que feia més temps que havien vingut, i que també ens van ajudar molt. Però l’autèntica escola de català per a mi va ser el Bar Plaça. Hi ha paraules que en català i en romanès sonen igual, però tenen significats totalment diferents. Alguna vegada m’havien dit alguna cosa que a mi m’havia sonat com si m’insultessin… Hem tingut la sort també que l’empresa sempre ens ha ajudat per formar-nos i aprendre la llengua. Però no va ser gens fàcil. Al tercer mes jo ja volia marxar. Em marejava a l’autobús per anar a treballar!
NICOLETA: Per a mi va ser molt dur. Em vaig quedar perquè el meu marit em va insistir, però jo volia marxar. No entenia res ni ningú. Venia de vacances i no sabia ni català ni castellà i em vaig acabar quedant. I no me’n penedeixo. Era el meu destí. Aquí ha nascut el meu fill, del que n’estic molt orgullosa. Fa poc ha guanyat un certamen de lectura en veu alta!
I com és treballar a la cafeteria de la Universitat?
FLORENTINA: A mi, treballar aquí m’ha ajudat a superar la meva timidesa. Abans d’arribar a la Universitat, com a cambrera, havia hagut de viure situacions força desagradables, perquè hi ha molts estereotips sobre les dones romaneses. Però aquí tot és diferent, hi ha un ambient de respecte. Les persones són molt amables. Hem d’agrair a Diesa que ens donés aquesta gran oportunitat, perquè quan vam arribar encara no parlàvem la llengua gaire bé, però tothom ens va ajudar i nosaltres sempre hem posat de la nostra part perquè tot sortís bé. L’avantatge de treballar a la Universitat és que aquí, excepte els alumnes, que van canviant cada quatre anys, sempre hi ha la mateixa gent. Hem vist créixer la institució perquè quan vam venir només hi havia un edifici.
NICOLETA: Treballar aquí ens permet conèixer molta gent, com els estudiants, que van canviant. Alguns ens expliquen les seves coses. Els veiem quan arriben i com han canviat i s’han transformat quan marxen, al cap de quatre anys. Els veiem canviar i evolucionar i com maduren. De vegades fem una mica el paper de mares i escolten els nostres consells, sobretot aquells que són lluny de les seves famílies per estudiar. Estem molt agraïdes a tothom, especialment a alguns docents, que ens han ajudat també quan hem tingut temes personals. Aquí hem fet molts amics, hem establert relacions de confiança i sabem que podem comptar amb ells i a l’inrevés.
I què és el que us agrada més?
NICOLETA: La gent! Sempre ens hem sentit molt ben acollides i ens han fet sentir com una part més de l’equip, de la comunitat de la Universitat.
FLORENTINA: Som les de la cafeteria, però ningú ens mira mai amb superioritat, sinó de tu a tu. Hem tingut la sort de viure un tracte molt acollidor i familiar.
Quina creieu que ha estat la vostra aportació a la comunitat?
FLORENTINA: Hi ha gent que dina molts dies de la setmana aquí i, per tant, hem de fer, en la mesura que podem, un menjar que sigui el més semblant possible al que tindrien si fossin a casa. Ens hem intentat adaptar a tothom i si ha calgut hem deixat de posar llet a la crema de verdures o treure l’all dels guisats. Intentem saber què agrada a cada persona i oferir unes dietes que siguin saludables. Hem anat variant i ara, per exemple, no fem tants fregits. De fet, jo crec que, gràcies a això, nosaltres, personalment, també hem començat a fer una dieta més saludable. Veníem d’una cultura on es menja molta carn i aquí mengem més verdures. Això no només ens passa a nosaltres. Els estudiants, quan arriben el primer any, també mengen malament i amb el temps, van millorant la dieta.
NICOLETA: Anys enrere, de tant en tant, oferíem plats típics de Romania als menús. Allò agradava molt.
Heu pensat mai què estudiaríeu si poguéssiu fer-ho a UManresa?
FLORENTINA: Després de 16 anys aquí, alguna vegada ho hem comentat, però no seriosament. Si jo hagués de fer alguna cosa seria Educació Infantil o Fisioteràpia.
NICOLETA: Jo faria Fisioteràpia. Ho tinc clar. El que sé és que després de tots aquests anys aquí i sense haver estudiat, ara som més sàvies.
Alguna anècdota?
NICOLETA: Bé, no és estrany que es pensin que entre la Florentina i jo hi ha alguna cosa més que la relació professional. Sí, en tots aquests anys ens hem fet amigues i ens complementem l’una amb l’altra, però la gent, que ens veu des de fora, ha arribat a pensar que som mare i filla i fins i tot, parella! En la part més culinària, el que ens va estranyar molt va ser una vegada que algú ens va demanar que escalféssim la llangonissa a la planxa abans de posar-la dins l’entrepà.
Tornareu a Romania?
NICOLETA: Ui, només de vacances!!! Tot i que va ser molt difícil adaptar-se i que hi va haver moments molt complicats, ara ja no tornaria a viure a Romania. Els fills són d’aquí, han nascut aquí i nosaltres també hem fet moltes amistats que s’han convertit en la nostra família.
FLORENTINA: És que portem mitja vida aquí! Vaig venir amb només 18 anys i ja em sento d’aquí. M’he adaptat totalment a l’estil de vida.
Què us agrada fer en el vostre temps lliure?
NICOLETA: M’agrada sortir a caminar i anar a prendre alguna cosa amb els amics. Quan els nens eren més petits, sortíem a passejar plegats.
FLORENTINA: També ens agrada molt participar en activitats que organitza la comunitat romanesa, com la festa intercultural, anar a l’església romanesa i mantenir vius els nostres costums.